dimarts, 16 de febrer de 2021

Una trucada


- Hola

- Hola

- Perdona, però avui no vindré a sopar...

- Com?

- No t'ho prenguis malament, avui no podré venir. M'he de quedar a dormir a l'hotel perquè demà a primera hora tinc una altra visita pels voltants.

- Però, de què va, això!?

- No t'ho prenguis malament, ja et vaig avisar que això em passaria algunes vegades amb la feina nova...

- I a mi, què collons m'importa!!

- Sisplau, no t'ho prenguis així. Et prometo que la propera vegada que hagi de sortir a fora miraré de combinar-m'ho per poder tornar cada dia. Però no et puc prometre que ho aconsegueixi. Les vendes van d'aquesta manera: el dia que la cosa va enfilada, és millor no deixar que es refredi. A més, l'empresa ha dipositat molta confiança en mi i no els puc decebre. Si començo a posar traves ja em veig al carrer i després del que hem hagut de patir per arribar aquí, no em sembla just engegar-ho tot a rodar

- ...

- No dius res? Penses que a mi no em costa haver de viure així un dia aquí un dia allà? Penses que no és dur per a mi saber que m'esperen a casa i que no hi podré anar? Ja ho vàrem parlar: la cosa va d'aquesta manera, tots hi hem de posar la pell. Sisplau, no m'ho facis més difícil. Ja és prou sòrdid haver de passar la nit en un hotelet de mala mort, després d'haver sopat una ridícula hamburguesa perquè ara no trobi ni una mica de suport per part teva.

- ...

- Encara calles? Noto que estàs emprenyada i ho entenc, però crec que és millor que (tot i que em farà mal) explotis i treguis de dintre tot el que em vulguis dir. Ja em varen avisar els amics que aquesta mena de feines eren perilloses en els començaments de les relacions, però era una oportunitat i no la volia deixar escapar. A més, em semblava que ja havia quedat tot clar després de la nostra darrera conversa.

- Ha, ha, ha... És una broma? És una broma! Molt graciós.

- No, no és una broma; és el que hi ha. Però si aquesta situació ha de fer trontollar la nostra relació...

- Però, de quina relació parles?

- Sisplau, no siguis cruel! Si vols agafo el primer tren i ho engego tot a rodar.

- Per mi com si te'n vas a les Quimbambes!

- Això no ho pots dir de debò... Segur que no ho penses. Sisplau, deixa passar aquesta nit i demà, quan torni, en parlem amb més calma. Quan la situació està calenta, de vegades, es diuen coses que no es volen dir, que no s'han de dir. Ja sé que fa un temps que la cosa no va suau, però no pensava que fos tan greu. Vols que en parlem? No, ara no és el moment. No ens veiem i, a més ja es veu que t'ha sentat malament això que no torni aquest vespre i vas calenta... Espera que torni i així, a més, hauràs tingut temps de reflexionar i podrem parlar de tot plegat sense predre la calma, o aixó ho espero.

- Però tu què t'has cregut?

- Que no t'estic dient que siguis una histèrica!! Només dic que demà o, a tot estirar, demà passat, podrem parlar amb més calma de tot aquest assumpte. Ara, si no et sap greu, penjo. Tots dos estem cansats i tampoc no en traurem l'aigua clara si continuem aquesta conversa. Què en penses?

- Mira, nano, per mi com si t'operen. Bona nit!!!

- Sisplau, ...

Ha penjat. Potser sí que l'he feta grossa aquesta vegada

Qui collons devia ser aquest penjat? Mira també que sóc beneita! He estat ben bé un quart al telèfon aguantant-li el rotllo! Com és que no s'ha adonat que no parlava amb la seva dona? També... és ben cert que n'hi ha més a fora que a dintre.

Vaja, s'ha mosquejat... I el pitjor del cas és que encara em queden ganes de parlar amb algú aquest vespre. Vejam! Torno a obrir el llistí...Per aquí... Apa truquem-hi 993 883 ...

- Mmmm?

- Bona nit. Escolta, que aquesta nit no puc venir.

- ...

- Deixa que t'ho expliqui. Veuràs, m'ha sortit un imprevist a la feina i m'hauré de quedar a dormir en un hotelet per aquí.

- ...

- No dius res? Estàs enfadada? Ho sento molt, però són coses de la feina. Ja n'havíem parlat i pensava que ho tenies més clar que això podria passar...

- Què collons t'emboliques, malparit!?

Clic!

Osti! Era un tio! Ara sí que l'he ben cagada... Els tius no escolten quan hi parles per telèfon... Crec que m'en vaig a dormir!

- Qui era carinyo?

- Un paio que diu que no pot venir aquesta nit, que en saps alguna cosa?

- Esclar que no!

- Segur que no?

- Esclar que no! Què collons et passa pel cap?

- Perdona. Deu ser la son. Ho sento. No ho volia dir...

"Mira que si per un paio que truca de nit i s'equivoca llenço a rodar això que tenim, no tindria perdó de Déu. Com se m'ha acudit de dubtar d'ella? Ja soc ben imbècil… I ara, a sobre, no podré dormir i crec que ella tampoc… Què puc fer? Fer veure que no ha passat res? Mirar de calmar-la?... I si s'ho pren malament? Cony, quin embolic per una merda de trucada!"


Vaig presentar aquest text al concurs de Sant Jordi de Sant Just Desvern de 2020. Em van donar un accèssit.

dimecres, 20 de gener de 2021

Zoologia recreativa (XXI). El tauró

Els taurons, selaquimorfs, selacimorfs o selacis (Selachimorpha) són un superordre de peixos cartilaginosos de las subclasse dels elasmobranquis.

Se'n coneixen prop de 500 espècies repartides en més de 80 gèneres. Tots tenen un esquelet cartilaginós, forma hidrodinàmica, la pell coberta per denticles dèrmics i respiren a través de cinc a set parells de brànquies situades als costats del cap.

Els taurons tenen, merescudament, fama de depredadors, però encara que no ho sembli, tenen una dieta molt variada; tot i que en general són carnívors (grans depredadors de peixos, tortugues o foques), molts s'alimenten de mol·luscs i crustacis i n'hi ha que només mengen plàncton.

El que acostumem a veure dels taurons és la imatge del marge, però en aquest text mirarem d'aprofundir-hi. Mirarem de fugir dels tòpics per intentar entendre perquè els taurons són el paradigma de certa manera d'entendre la vida i les relacions. En resum, mirarem d'entendre què vol dir "ser un tauró".

Quan algú parla de taurons, a tots ens ve al cap la imatge dels agents de borsa, els brokers que en diuen ara. Persones amb un instint assassí, amb un olfacte inigualable per a localitzar guanys, amb una mirada freda que sembla no fixar-se en res, no avaluar res, però que sempre avalua. Persones que no filen prim per a assolir els seus objectius i que són capaços d'abandonar el camp de batalla quan han obtingut el que volien, o tot el que se'n podia treure, sense pensar com el deixen. El mateix amb les persones; saben de qui es poden aprofitar a qui cal donar un dit per a agafar-ne un braç, a qui s'han d'arrimar, i com, en cada moment, per a atançar-se a la seva meta. Quan ja els han expremut prou o han aprofitat tot el que necessitaven de cada persona, els obliden sense més cerimònies.

Si ens hi fixem, però, la mena de sensació de pressa que encomanen, d'estar sempre ocupats, d'haver d'arribar a tot a temps no correspon amb la imatge de calma que transmeten els taurons quan neden. En resum, associem les dues imatges només per l'instint assassí, pel menyspreu que mostren envers els altres i per la sensació de domini que transmeten.

També en trobem, tot i que amb característiques menys exagerades, en l'àmbit comercial i, durant una època, a les empreses van pensar que els taurons podrien ser uns bons líders, que podrien encomanar aquesta mena d'instint assassí que tenen als seus equips i se'ls van confiar funcions de comandament en tots els àmbits, però de seguida es va veure que no saben treballar en equip. Els taurons són solitaris i només accepten companyia quan els hi imposen i no se'n poden desfer o quan, com ja hem comentat, la necessiten per a assolir les seves metes. Suporten aquesta companyia com a mal inevitable i consideren els que se'ls apropen com a rèmores.

Els taurons mascles tenen dos penis (pterigopodis). Són conscients que tenen una cosa diferent i pensen que això els fa superior als altres. No en parlen, però es nota que tenen aquest convenciment i actuen en conseqüència. Mireu-los com neden, passen per sobre de les coses i les circumstàncies. Elegància, sempre absents del context, però amatents als moviments per si detecten alguna cosa que els pugui beneficiar; una mica com el 007 a les festes: no desentona, però no hi és.


Reflexionem sobre una de les característiques que més criden l'atenció dels taurons, també perquè Spielberg ens hi va fer fixar: les dents.

Hem de dir que no totes les espècies tenen la mateixa configuració dental. Potser la de la foto és la més arquetípica, en la que tots pensem: un parell de fileres de dents molt esmolades i orientades cap a dintre per a poder esqueixar la carn quan mosseguen.

Amb la boca tancada, un tauró no fa por (bé, sí que en fa perquè sabem què té dins de la boca), és només un peix molt ben adaptat al medi. No té escates, però la pell també li permet de lliscar sense gaire fregament per dins de l'aigua. La forma hidrodinàmica permet als taurons de nedar molt ràpid sense esforç aparent. Podem adonar-nos de l'encert de la forma hidrodinàmica si pensem en les parts davanteres de molts cotxes actuals i les hi comparem.

Quan obre la boca, aleshores, el percebem com un depredador en tota la seva potència. No només són les dents, també impressiona la capacitat de les mandíbules per a permetre que la boca augmenti de diàmetre. Quan el tauró albira una presa, s'hi apropa directament i sense dissimular i obre la boca quan el té a l'abast. Aleshores, no hi ha remei.

Quan el tauró veu una possibilitat de negoci, s'hi tira de cap. Queixalada i que no escapi. Aquesta, potser, és la seva única feblesa: el desig de sang no el deixa pensar clar, li nubla la vista. Per mossegar un submarinista, el tauró es capaç de fotre's de lloros (o de queixalar) els barrots d'una gàbia o un electròlit. El tauró que albira una oportunitat de negoci, sense considerar el valor del que destrossarà pel camí, s'hi tira de cap i no pensa en la possibilitat d'un engany o d'una fugida de la víctima perquè ell és el gran mestre, qui ho domia tot i no hi ha res que se li resisteixi. I per aquí es pot perdre (recordeu el tema Ajram i Nocilla?).

El moment de l'atac és inesperat, immediat i certer. El tauró no es prepara ni prepara la presa. No és com l'aranya que ha fet la teranyina i sap que quan la víctima quedi atrapada no se li escaparà. El tauró divisa la presa des de lluny i hi va directament, sense tàctiques, sense pressa, sense canviar de ritme. És com Messi quan ha de xutar a porta, en qualsevol moment de la carrera té la cama armada i pot fer-ho; per això és tan difícil de defensar.

dimecres, 9 de desembre de 2020

La nova normalitat

Vaig començar la meva vida cibernètica a les pàgines de contactes, les serioses, les que serien l'equivalent a les agències matrimonials presencials... Be, això no és del tot exacte, ja havia tingut contactes amb la xarxa molt abans. Podríem dir que des de la inafntesa he tingut una part de la meva vida a la xarxa. Tot i que ho pugui semblar, no és una fixació, només que la xarxa m'oferia un seguit d'oportunitats que no trobava a la vida presencial.

Com que això no és una sessió de psicoanàlisi, no penso parlar més del meu passat remot i m'ocuparé només dels antecedents més immediats dels fets que avui culminen.

Vaig començar la meva vida cibernètica a les pàgines de contactes, les serioses, les que serien l'equivalent a les agències matrimonials presencials...


Però com que de seguida vaig veure que allò no era tan seriós com semblava perquè era molt fàcil enganyar (jo també ho feia) i hi havia molt gent que anava de "cara a barraca" molt descaradament, vaig decidir deixar-ho de seguida i fer una inversió que millorés la fiabilitat de les possibles relacions que poguessin sorgir: vaig comprar una webcam i em vaig passar a les pàgines que restringien els contactes a entrevistes mitjançant vídeo-conferència.

Això que sembla senzill, em va comportar una despesa important: la màquina que tenia no suportava el programari necessari per mantenir vídeo-conferències; la connexió telefònica era massa lenta i les primeres proves que vaig fer amb la webcam semblava que estiguéssim en una sessió de diapositives amb "fosa d'matges" i, a més, em faltava disc dur per instal·lar el nou programari. Total, que vaig baixar a una de les botigues d'informàtica que quedaven obertes al meu barri (la botiga on havia comprat la webcam –en oferta per inici de negoci– ja havia fet les ofertes per canvi d'orientació) i vaig demanar un pressupost per fer-me a la idea de la magnitud de la tragèdia.

Un cop actualitzat l'equip, vaig poder dedicar-me a la cerca de parella seguint el mètode habitual, però telemàticament. És a dir, vaig seguir utilitzant les pàgines de contactes com si fossin una agència matrimonial i quedava amb les persones contactades per fer vídeoconferències i, així, poder coneixe'ns. Com quedar per sopar, però sense sopar.

Ara no us avorriré amb la llista d'intents i el relat de cada un d'ells. La cosa és que, finalment, vaig trobar la meva mitja taronja (aquesta expressió és d'un concurs de la tele de quan era petit) i vam decidir que seguiríem tenint la nostra relació a la xarxa fins al dia de la boda. Després de la boda, ja viuríem a la casa que havíem de llogar. Sembla una mica el relat d'un matrimoni de conveniència de l'edat mitjana, però no ho és. Ho vam decidir nosaltres voluntàriament per ser conseqüents amb el mètode que havíem triat per a coneixe'ns: si ho havíem iniciat a la xarxa, ho acabaríem a la xarxa.

I van arribar els dies de preparar la boda, la ciberboda. Dissenyar les participacions, fer-les, pensar a qui les donàvem, decidir el dia i l'hora de la boda, qui l'havia d'oficiar, com la transmetríem... Evidentment, no pensàvem fer cap àpat (tot i que a darrera hora ens van convécer que es podria fer un ciberdinar) ni llista de noces i tampoc no volìem obrir cap compte per rebre diners dels convidats. Dies de nervis i molta feina, com sol passar.

Arriba el dia de la ciberboda. Em poso el vestit que he comprat online. Evidentment, m'escau perfectament perquè l’assistent virtual de compres té molt bon gust i em coneix molt i molt bé. Espero que els anells arribin a l'hora; el padrí m'ha dit que ja ha ha insistit perquè els transportistes no es retardin. Darrers retocs. Colònia, enfocar correctament la webcam, comprovar que funciona i que el so es rep i s'emet correctament. Bé, ja ho tenim tot i encara falta mitja hora ben bona...

Com que ja tinc la casa buida (només em queda la roba que m'he de posar després de la boda i la bossa per endurme'n la que duc posada), només puc beure un raig d'aigua de l'aixeta abans de tornar a seure davant de l'ordinador (que tinc sobre un tamboret alt al costat de les capses per a embalar-lo i endur-me'l).

Ja comença. Quanta gent s'hi connecta!

"Sisplau, posin els seus documents d'identitat al lector perquè es puguin validar. Moltes gràcies. En acabar la cerimònia, rebran el certificat de matrimoni en un pdf certificat amb les tres signatures digitals (les seves i la meva) i les dels testimonis. Procedim."

"Jo, NN, com a representant del vostre proveïdor de serveis informàtics... Si algú ha de dir alguna cosa... Els anells?... Jo us declaro oficialment casats!... Molta sort i felicitat al nou matrimoni!"

"Bé. Jo ja em retiro i reitero el meu desig de felicitat al nou matrimoni.”

Aplaudiments per tota la pantalla i algú ha aconseguit posar de fons a totes les pantalles una mena de pluja d’arròs. No volia, però al final m'he emocionat...

"Bé. Unes paraules. Sisplau. Un moment d’atenció. Us volem agrair que hàgiu estat presents en la nostra boda. Gràcies a tots! Ara, el temps de canviar-nos de roba i d'arribar a casa i començarem l'àpat. Fins d’aquí una hora. Novament, gràcies!"

Em canvio de roba, empaqueto el que queda a casa i cap a la casa nova. Quines ganes que tinc d'arribar-hi!

"Taxi!"

Descarrego i... dos minuts i ja hi som. Podem pujar. L'entro a casa a coll, com mana la tradició. Ens fem el primer petó en la casa nova i el pengem a Instagram.

Desempaquetem les quatre coses, les col·loquem a lloc. Connectem l'ordinador i preparem la webcam. Proves de so i càmera i ja ho teim tot.

Sona el timbre. És l'àpat. L'hem encarregat a un restaurant de categoria que ens porta, també, el servei de taula. Parem taula davant de l'ordinador i, quan arriba l'hora, ens connectem.

"A veure, quants som per dinar?"

"Perfecte. No falta ningú! Bon profit a tots!"

Algú demana brindar pels cónjuges. Ens aixequem, alcem les copes i brindem.

"Un petó. Que es facin un petó. Un petó de cine a dalt de la cadira."
"Un petó. Que es facin un petó. Un petó de cine a dalt de la cadira."

Quan som a punt d'acabar el segon plat, torna a sonar el timbre i... Sorpresa! Arriba el pastís de part dels pares respectius amb una ampolla de xampany!

Tornem a taula i ensenyem el pastís. El tallem sostenint el ganivet a quatre mans i fem un nou brindis, ara amb el xampany.

"Moltes gràcies!"

Algú posa música a l’Spotify, la comparteix i comencem a ballar...

"Bé, gent. Parem la transmissió. S'ha acabat la festa i ara comencem a fer vida de parella. Us tornem a agrair que ens hagueu acompanyat en aquest dia tan assenyalat i fins a l’altra."

A poc a poc, tothom es va desconnectant. Comiats, petons, felicitacions i, finalment, només nosaltres.

No caldria seguir, oi?

dijous, 3 de desembre de 2020

Que no som prous?

Vull recollir tres declaracions que he sentit en pocs dies i que tenen una mena de fil conductor comú i comentar-les breument:

Laura Vilagrà
"L'1 d'octubre... Hem de superar el dol que va significar per a tots els que hi érem..."
"Hem de guanyar legitimitat [...] no vam aconseguir ser mes del 50%.."

Oriol Soler
"No vul la independència si no som molts més"
"Una de les raons per les quals el procés no ha funcionat és perquè no teníem més gruix intel·lectual. Les bateries al procés se li acaben per la incapacitat que té de pensar millor."
"El gran elefant és que no hem tingut en consideració la meitat de la societat catalana. Aquest és el gran elefant. I que TV3 no emeti per a aquesta gent."

La CUP (no tinc la citació concreta, tot i que l'he buscada al web de la CUP)
Un referèndum el 2025 i, mentrestant, accions de confrontació amb l'estat.

Superar el dol del primer d'octubre no sé ben be què vol dir. Oblidem tot el que va passar? Deixem que els pressos i els exilats es podreixin sols, tot que diu que hem de superar-ho per ells? No anàvem de debò? Era una broma això de preguntar per la independència?

I això que no vam ser en cap ocasió des de 2017 més del 50%, d'on surt? Sabem els vots que es van emetre el primer d’octubre? Algun dels partits que, en general, es consideren independentistes no ho és i cal descomptar-ne els vots i els representants?

Que en Soler parli del "gran elefant" em sembla com de broma. "Eixamplem la base" no seria exactament això? El gir de TV3 en els darrers anys no seria exactament això (i falta de pressupost)? I ha servit de gaire? Que potser cap castellanoparlant de Ripollet (per posar el cas que ell presenta a l'entrevista de Vilaweb) no va votar el primer d'octubre? Que potser cap d'ells va votar "sí"?

El tema del gruix intel·lectual crec que no mereix cap comentari. Jo també opino de futbol de vegades, però no pretenc mai que ningú es prengui seriosament les meves opinions.

I el 50%, per què no és prou? Bé que és prou per quedar-nos com estem, oi? Amb aquest argument, potser caldria abolir la llei del divorci i tractar el tema com una separació per mutu acord: si només el vol el 50% dels afectats, no podem forçar l'atre 50% a acceptar-ho. Com que és una cosa de dos, només pot trencar-se el vincle si tots dos hi estan d'acord, oi? Seria això el que ens volen dir, crec.

Perquè si el 50% +1 no és prou, com sabem que ho serà el 60?, o el 75? o el 90? Sempre quedarà algú en qui no hem pensat, a qui no hem seduit prou... Que no tenim prou gent en contra en un estat com l'espanyol? Potser no cal afegir-hi més traves voluntàriament...

2025... Però un referèdum sobre la independència, o un referèndum per saber si volem votar la independència? Una mica per avaluar el gruix de possibles votants i la voluntat de votar que tenim els catalans... I en l'interin, "confrontació amb l’estat". Bé. Anar a Madrid, al Congreso, i fer-se una foto quan encara no està obert? Fer les intervencions amb samarreta reivindicativa? Acceptar la destitució, però assistir als plens de l'ajuntament com a públic en una mostra simbòlica de desobediència? Exactament, quina mena de confrontació? Per a aconseguir què? Orientada a quina de les febleses de l'estat? Consensuada amb qui?

Sisplau, parem de fer accions simbòliques!

divendres, 20 de novembre de 2020

Clàssics pervertits (VIII). Festina lente

A banda de recuperar un clàssic, que tractarem d'una manera una mica diferent que els anteriors, aquesta frase és un exemple d'oximoron que no podem deixar de banda, ara que se'n parla tant... La sobrietat expressiva del llatí (i del grec, evidentment) encara el fa mès destacable.

Un amic deia que les  frases en llatí  esdevenen  lapidàries. Una  mica ho deia com a boutade perquè tots els
textos que trobem en llatí actualment els trobem en làpides i una mica perquè les frases llatines són rotundes.

Anem per feina.

La forma grega de la locució és σπεῦδε βραδέως, en llatí es llegeix Festina lente i la podem traduir com "Apressa't lentament".


Segons que ens explica Suetoni, l'emprador August la va adoptar com a lema i la feia anar sovint per demanar, per exemple, reflexiò als seus oficials.

La versió castellana mès coneguda és la que s'atribueix a Ferran VII (tot i que dubto que l'encunyés ell; no el sé veure traduint llatinades): "Vísteme despacio que tengo prisa".

Una altra versió, que per l'estil i l'idioma algú endevinarà que prové de l'àmbit militar, de quan es feia la mili: "Ni tan lento como para que se enfade ni tan ràpido como para que te mande otra cosa". Algun matís afegit: passar desapercebut, fer els mínims per sobreviure... L'elogi de la mediocritat, molt al gust del moment i de la societat on es va encunyar la frase. Aquesta seria la perversió del clàssic que comentaria en un altre cas, però avui vull anar per un altre camí.
 
Al món de l'excursionisme es recull l'original tal qual per a aconsellar de mantenir un ritme de caminar constant i no forçat.

Encara una altra interpretació que remarca la importància de la qualitat del que es fa: "Despacito y buena letra, que hacer las cosas bien importa más que hacerlas". És una lectura molt d'acord amb l'original i que, en aquests temps, pot semblar revolucionària: posar per davant la qualitat a la quantitat... Sobre aquest aspecte, que dona per a omplir un nombre infinit de posts, només aportaré un exemple que és lluny del món editorial perquè no em vull fer mal.

Un amic em comentava d'un fabricant de cotxes que, en descobrir una errada en el sistema de frens (crec) d'una sèrie d'un dels models, va encarregar valorar el cost de fer pública l''errada i reparar gratuïtament tots els vehicles afectats en termes de diners i prestigi enfront del cost de no fer res i assumir les possibles demandes i indemnitzacions que sorgissin. No vaig voler saber la decisió adoptada, però el simple fet de plantejar-s'ho ja em sembla prou indicatiu de com van les coses

Però no vull anar per aquesta via. Avui prefereixo parlar de la tendència humana a fer les coses més ràpid no sempre amb un objectiu o necessitat. Només pel gust de fer-ho ràpid. Abans que ningú altre. Per competir.

Vegem-ho amb diversos exemples.

S'inventa la roda per a facilitar el transport, per no haver de carregar pes i poder-lo moure més àgilment i la cosa acaba fent curses de cotxes.

Ens fan enveja els ocells i aprenem a volar, cada cop amb més efectivitat fins que creem avions i cohets que depassen la velocitat del so.

No és només córrer, és maltractar el cos per poder córrer cada cop més ràpid o més estona. I ho oficialitzem, i en fem rànquings i diferenciem categories perquè la competició no s'adulteri (almenys per aquesta banda).

Penseu en l'enfrontament amb la muntanya, com a exemple de desafiament desigual. La muntanya és allà, inamovible esperant-nos. Nosaltres la visitem amb la humilitat que cal en percebre la diferència de forces i decidim de pujar-hi. A això em refereixo quan parlo de desafiament desigual. Sabem que hi pujarem si la natura ens ho permet, que per més preparats que estiguem, mai no serem capaços de cap de les maneres d'afrontar totes les circumstàncies adverses que s'hi poden congriar. En aquest context, cal reconéixer que tothom (gairebé tothom), naturalment, té tendència a grimpar (pujar als arbres per a aconseguir alguna cosa o només pel fet de pujar-hi), a pujar muntanyes per veure què hi ha mes enlla o per tenir una visió del paisatge més completa. Això ha derivat en la construcció de parets artificials, en competicions de velocitat escalant-les que, les mires com les miris, ja no tenen res a veure amb la muntanya, amb forces desiguals, amb imponderables, amb la tendència natural a grimpar ni amb la vida sana que sempre s'havia associat amb  la natura.

Tot, qualsevol activitat humana o animal és susceptible de ser matèria de competició. I no vull entrar en el món de les apostes, una derivada d'aquesta ànsia competitiva, perquè lliscaríem cap a un món que no em ve de gust tractar ara com ara (algú pot entendre les inversions en futurs com quelcom més que una aposta? I som conscients del perill que comporta això? Perquè adulterar competicions per culpa de les apostes ja s'ha fet, però adulterar produccions pel mateix motiu...)
. Fem curses de cotxes, de motos, de bicicletes, de patins, d'esquí... Fem competir animals ensinistrats. Competim per equips o individualment. Els uns contra els altres o contra records (i rècords), contra el crono...

Recuperant una idea que apuntàvem fa una estona, maltractem el cos per a poder competir, per a poder fer les coses més ràpid: especialitzem l'alimentació, deformem la musculatura (recordeu les gimnastes d'enllà del teló d'acer que prenien medicaments per no madurar?), generem nous materials que ens ajuden (recordeu la polèmica dels banyadors?). Fins i tot es generen pròtesis "per no deixar ningú enrere en aquest àmbit" (recordeu les pròtesis d'Òscar Pistorius?). I ja en el límit de qualsevol manera de pensar, ens enverinem per ser mes ràpids, més forts, més àgils més "elquesigui": el dòping! No hi ha límits en la cursa per a assolir... Per a assolir què, exactament? No ho sabem. Hem entrat en una espiral que sembla que només el camí és important i no ens preocupa el final.

Deu ser una derivada del capitalisme, del creixement sense límits. Pel que fa a l'economia, cada cop hi ha més gent que veu més clar que aquest creixement continuat, sostingut i sense límits és una fal·làcia. Pel que fa als límits del cos humà (o de les creacions humanes), sembla que encara no ens n'hem adonat...

Una mica al marge, però il·lustratiu d'aquest darrer punt, recordo un anunci televisiu per lluitar contra la drogoaddicció en què es veia un paio ben vestit (un executiu) que deia "consumeixo cocaïna per poder treballar més. Treballo més per poder tenir més diners. Vull més diners per poder consumir més cocaïna". I el plànol s'obria, la càmera ascendia mentre repetia aquest mantra i el véiem en un plànol gairebé zenital (amb la connotació que tenen aquesta mena de plànols en la teoria de la imatge) girant en cercle sense parar. No l'he trobat. Només el recordo de fa temps.

dilluns, 21 de setembre de 2020

La timidesa dels núvols

S'ha parlat molt, i bé, de la timidesa dels arbres, però trobo que no se n'ha parlat prou de la timidesa dels núvols. I crec que ens mirem molt més els núvols que els arbres, que les capçades dels arbres. I els núvols han generat més expressions incorporades al lèxic comú que no pas els arbres, les capçades dels arbres: ser un bufanúvols, viure als núvols, tenir el cap emboirat...

Vista zenital d'un bosc.
Hi podem identificar cadascuna de les capçades.


Miraré d'explicar perquè em sembla que caldria deidcar un temps a reflexionar sobre la timdesa dels núvols. Pensem, per exemple, què pot passar quan veus un núvol sol al cel:
  • Que envermelleixi si és a primera hora del dia o cap al tard.
  • Que s'esvaneixi tan ràpid com pugui.
  • Que no pugui resistir els nervis de la situació i se li escapi una mica de pis.
Així, d'entrada, no em venen al cap més possibilitats, però crec que totes tres il·lustren que els núvols són els grans tímids del nostre paisatge.

Algú podria pensar que no és tan així i argumentar que els núvols procoquen grans tempestes amb llamps, trons, vent, munts d'aigua..., però mirem-nos-ho amb una mica d'atenció. Les grans tempestes, aquelles que descarreguen amb ràbia i fan bombolles a terra, necessiten un munt de núvols encavalcats perquè ningú no pugui identificar quin és el que fa ploure. Encavalcats; els núvols no s'ajunten mai!

Diu el Tomàs Molina que si pots identificar la forma dels núvols al cel, no plourà.
Ja vindria a ser això...

Aquesta violència de les tempestes, crec, és la demostració màxima de la timidesa: les pitjors esbroncades del món mundial són les dels tímids; com que aguanten tant abans d'explotar, quan ho fan és amb molta ràbia i, de vegades (pot semblar als observadors externs) sense mesura. Crec que tots en tenim experiència i no cal insistir en el tema...

Una altra mostra de la timidesa dels núvols la trobem en la boira. Un núvol arrapat a terra que no gosa aixecar el vol i que no ens deixar veure-hi res, ni a ell mateix; no en coneixem l'extensió ni la forma, deforma els sons, com si els emboliqués en cotó, deforma el que deixa veure i, fins i tot, pot generar visions de coses inexistents. Fixeu-vos si és estranya la situació generada per la boira que Stephen King en va escriure un relat de terror. Evidentment, el terror associat a la boira per King és fruit de la seva imaginació, jo prefereixo veure la boira com un núvol que ens acarona amb el tacte humit típic de la gent que es posa nerviosa i li suen les mans.

Mireu si és estrany per a les persones que un núvol ens envolti i ens acaroni que li hem donat un nom especial per a singularitzar el fenomen i n'hem fet algunes frases fetes que en remarquen l'excepcionalitat:
  • "Ves a escampar la boira!". Quan volem desempallegar-nos d'algú li encomanem aquesta missió impossible.
  • "Estic emboirat". Quan volem explicar que tenim el cap espès, que se'ns fa difícil de raonar, diem que la boira se'ns ha ficat dins del cap i ens deforma la realitat de manera que no podem raonar amb criteri.
  • "Boira saltirona, no és cosa bona". Amb aquesta frase ja queda clar que tots tenim assumit que els núvols no volen que ens els mirem massa, per això la boira és, generalment, estàtica i si es mou no podem menys que estranyar-nos.
No hi ha massa més refranys referents a la boira, fora dels localismes que la relacionen amb fenòmens atmosfèrics, la qual cosa ens reforça encara més en la idea de la timidesa dels núvols.

Boira al Montseny
No heu jugat mai a mirar per sota de la boira? El núvol, en general, no arriba a tocar a terra, deixa una mica d'espai. Els núvols no acostumen a tocar res (si no és que hom voluntàriament, hi entra). Quan s'expliquen les pluges orogràfiques, s'acostuma a dir que el núvol xoca contra una muntanya i, aleshores, plou, però això no és ben bé així. El núvol es veu obligat a ascendir, precisament per no tocar la muntanya, i el descens de la temperatura propi de l'alçada fa que les gotes que el formen es contreguin, s'ajuntin i caiguin per la força de la gravetat (i, si no hi hagués gravetat, pel seu propi pes, com deia un amic meu).


En l'àmbit informàtic el núvol també es veu com una cosa llunyana, etèria i inassolible. Hi emmagatzemem les nostres dades amb una falsa sensació de seguretat: les dades al núvol no es poden tocar, de la mateixa manera que no podem tocar els núvols, d'alguna manera s'empelten d'aquesta característica dels núvols. Però ja apuntem que és una sensació falsa i tant és així que acostumem a fer una còpia de tot el que hi dipositem i, per si volem una corroboració d'aquesta sospita, pensem en les reticències de les empreses a allotjar-hi les dades.

Recuperem el que déiem al començament. qui no ha jugat mai a mirar núvols i identificar-hi formes? Hi hem jugat tant amb els germans o els amics com sols.

"¡Moscas del primer hastío
en el salón familiar,
las claras tardes de estío
en que yo empecé a soñar!"
Las moscas (1907)

La fotografia correspon a un quadre pintat per Soroya el 1918.

Tots fem el que podem a migdia. Machado, per exemple, s'entretenia amb les mosques perquè a Sevilla, durant l'estiu (que és quan els nens tenen més temps lliure), no es pot sortir de casa a l'hora de la migdiada. Si hagués nascut aquí, segurament hauria jugat a mirar formes de núvols amb el seu germà i hauríem tingut un poema dedicat a la cosa efímera, als canvis sobtats, als colors esvaits... No ho sé. El de les mosques li hauria aparegut al cap per alguna de les altres circumstàncies que s'hi expliquen. Segur..

I quan juguem a veure formes en els núvols som plenament conscients que els altres no veuran (o no sempre) el mateix que veiem nosaltres, i que si triguen molt a identificar-hi res, el núvol s'haurà esvanit o s'haurà transformat tant que la nostra aposta anterior no tindrà cap mena de sentit. És un joc sense continuïtat possible.

Ja per a acabar, us heu aturat mai a pensar sobre els noms dels núvols? Qui els tria? En virtut de què? Tothom els accepta o hi ha gent que els diu altrament? Els núvols què en deuen pensar del nom que els han posat?

A la imatge següent hi ha un resum molt resumit dels noms dels núvols que he trobat a Internet:


Com que és un resum, no hi ha els "adjectius". Una llista completa podria ocupar unes quantes pàgines i l'explicació de les diferéncies entre cada tipus de núvol, ja no em puc imaginar quant ocuparia.

Bé, tenim estrats, cumuls i nimbus. Per què? Per la forma, com no pot ser d'altra manera! Com podríem posar nom als núvols a partir de la seva essència si són efímers i només contenen aigua a tan baixa pressió que gairebe tothom pensa que són vapor?

Tot el que sabem dels núvols, tot el que podem saber dels núvols, és superficial. Podem conèixer una persona tímida per dins? Doncs, ja ho tindríem.

dimarts, 15 de setembre de 2020

Incertesa

"Incertesa". Crec que fa més por que situacions concretes. Una situació incerta no saps si té final i, per tant, costa d'imaginar la manera d'escurçar-ne la durada.

Si, per exemple, et trenques una cama, saps que algun dia es curarà. De moment, tens molèsties i ets conscient de tot el que et perds mentre la tens trencada, però saps que pots escurçar-ne la recuperació si fas bondat i si avances, en la mesura de les teves possibilitats, la rehabilitació posterior.

Potser no es el millor exemple, però enfrontat a una situació incerta, ens pot ilustrar el que vull explicar.

Imagineu (o recordeu) temporades que heu estat pendents d'un paper que t'ha d'arribar de l'administració. No cal anar al cas extrem d'un permís de residència o de la data d'una operació; podem pensar en la cosa més habitual (en aquest context de crisi) d'estar pendent dels papers per rebre la prestació d'atur.


No saps si has emplenat correctament tots els papers, si ho has fet dins del termini determinat, si la sol·licitud s'ha perdut pel camí abans d'arribar a destinació... En l'interin no pots estar segur de quin dia començaràs a tenir ingressos, no saps si pots demanar feina; no saps què has de fer ni amb què comptes per tirar endavant: no saps com acarar el futur. Això és incertesa. Això fa por.

Has fet tot el que has pogut de la millor manera, però no estàs segur que sigui així ni que aixó sigui prou. Això és incertesa. Això fa por. Això, a més, et fa mal a l'autoestima.

Busquem un exemple que podria ser un argument d'un conte o d'una pel·lícula; pensem en les cases habitades per fantasmes. Qui lloga o compra la casa s'ho pot creure o no quan li ho expliquen, però la seva actitud el primer cop que senti sorolls estranys a la nit no serà mai la mateixa que abans de saber-ho. Els sorolls poden ser els normals que se senten a qualsevol casa o no. Aquí rau el problema. Això és el que fa por. No saber-ho del cert, no poder controlar els esdeveniments, explicar-los adequadament, preveure'n l'evolució...

I un contraexemple del mateix tipus. Un ratolí a casa. Saps què és, saps que hi és, saps què fer per caçar-lo (potser no te'n surts), saps què passa mentre hi és i no el trobes (els desperfectes que et pot ocasionar). No fa por, és una amenaça tangible, concreta.

Tot això venia perquè aquests dies intento entendre la por que em fa tot això de la Covid, la tornada a l'escola, les relacions...

Entenc l'efectivitat de les mesures de prevenció per no colapsar les UCI, però no es tracta d'una malaltia normal. No en tenim el remei. Per a la majoria de malalties sabem què hem de fer per no encomanar-nos-en, però també sabem que si caiem malalts, per a la majoria, hi ha un remei.

Amb la Covid vivim amb l'ai al cor permanent de si ens hem encomanat, de si encomanarem la malaltia a les nostres famílies (i si tenim parents en edat de risc, la sensació encara és més angoixant); la cobertura mediàtica de la malaltia encara agreuja més l'angoixa i l'anàlisi pausada fa que vegis situacions incomprensibles: com pot ser més segur viatjar en avió que anar al teatre?, l'amuntegament de gent al transport públic no és perillosa?... S'han tancat els espais d'oci (els joves irresponsables...) i la corba no s'ha aplanat; com pot ser?

Al marge d'explicacions conspiranoiques, s'endevina la mà de l'economia en algunes explicacions i això no fa cap gràcia ni aporta cap mena de seguretat. Amb les mateixes dades, hi ha països que tanquen escoles (i el país sencer) i d'altres que no ho fan. Amb el mateix nivell de risc objectiu, hi ha activitats perilloses (o directament prohibides) i altres que no. A l'estiu no es podia viatjar a segons on, però es permetia l'arribada de turistes per no ofegar la indústria turística. I com aquests, en podríem trobar molts més exemples.

Ara fa poc vaig sentir el que ja fa dies que pensava. Molta gent no morirà de Covid, però morirà de pena (el cas dels avis és escandalós), o de gana (quants negocis tancaran?). La crisi econòmica que s'endevina... Els canvis socials que s'aconsellen i que difícilment ens treurem de sobre. El nivell espectacular de control estatal que acceptem i que difícilment ens treurem de sobre...

Incertesa, angoixa.