dilluns, 21 de setembre de 2020

La timidesa dels núvols

S'ha parlat molt, i bé, de la timidesa dels arbres, però trobo que no se n'ha parlat prou de la timidesa dels núvols. I crec que ens mirem molt més els núvols que els arbres, que les capçades dels arbres. I els núvols han generat més expressions incorporades al lèxic comú que no pas els arbres, les capçades dels arbres: ser un bufanúvols, viure als núvols, tenir el cap emboirat...

Vista zenital d'un bosc.
Hi podem identificar cadascuna de les capçades.


Miraré d'explicar perquè em sembla que caldria deidcar un temps a reflexionar sobre la timdesa dels núvols. Pensem, per exemple, què pot passar quan veus un núvol sol al cel:
  • Que envermelleixi si és a primera hora del dia o cap al tard.
  • Que s'esvaneixi tan ràpid com pugui.
  • Que no pugui resistir els nervis de la situació i se li escapi una mica de pis.
Així, d'entrada, no em venen al cap més possibilitats, però crec que totes tres il·lustren que els núvols són els grans tímids del nostre paisatge.

Algú podria pensar que no és tan així i argumentar que els núvols procoquen grans tempestes amb llamps, trons, vent, munts d'aigua..., però mirem-nos-ho amb una mica d'atenció. Les grans tempestes, aquelles que descarreguen amb ràbia i fan bombolles a terra, necessiten un munt de núvols encavalcats perquè ningú no pugui identificar quin és el que fa ploure. Encavalcats; els núvols no s'ajunten mai!

Diu el Tomàs Molina que si pots identificar la forma dels núvols al cel, no plourà.
Ja vindria a ser això...

Aquesta violència de les tempestes, crec, és la demostració màxima de la timidesa: les pitjors esbroncades del món mundial són les dels tímids; com que aguanten tant abans d'explotar, quan ho fan és amb molta ràbia i, de vegades (pot semblar als observadors externs) sense mesura. Crec que tots en tenim experiència i no cal insistir en el tema...

Una altra mostra de la timidesa dels núvols la trobem en la boira. Un núvol arrapat a terra que no gosa aixecar el vol i que no ens deixar veure-hi res, ni a ell mateix; no en coneixem l'extensió ni la forma, deforma els sons, com si els emboliqués en cotó, deforma el que deixa veure i, fins i tot, pot generar visions de coses inexistents. Fixeu-vos si és estranya la situació generada per la boira que Stephen King en va escriure un relat de terror. Evidentment, el terror associat a la boira per King és fruit de la seva imaginació, jo prefereixo veure la boira com un núvol que ens acarona amb el tacte humit típic de la gent que es posa nerviosa i li suen les mans.

Mireu si és estrany per a les persones que un núvol ens envolti i ens acaroni que li hem donat un nom especial per a singularitzar el fenomen i n'hem fet algunes frases fetes que en remarquen l'excepcionalitat:
  • "Ves a escampar la boira!". Quan volem desempallegar-nos d'algú li encomanem aquesta missió impossible.
  • "Estic emboirat". Quan volem explicar que tenim el cap espès, que se'ns fa difícil de raonar, diem que la boira se'ns ha ficat dins del cap i ens deforma la realitat de manera que no podem raonar amb criteri.
  • "Boira saltirona, no és cosa bona". Amb aquesta frase ja queda clar que tots tenim assumit que els núvols no volen que ens els mirem massa, per això la boira és, generalment, estàtica i si es mou no podem menys que estranyar-nos.
No hi ha massa més refranys referents a la boira, fora dels localismes que la relacionen amb fenòmens atmosfèrics, la qual cosa ens reforça encara més en la idea de la timidesa dels núvols.

Boira al Montseny
No heu jugat mai a mirar per sota de la boira? El núvol, en general, no arriba a tocar a terra, deixa una mica d'espai. Els núvols no acostumen a tocar res (si no és que hom voluntàriament, hi entra). Quan s'expliquen les pluges orogràfiques, s'acostuma a dir que el núvol xoca contra una muntanya i, aleshores, plou, però això no és ben bé així. El núvol es veu obligat a ascendir, precisament per no tocar la muntanya, i el descens de la temperatura propi de l'alçada fa que les gotes que el formen es contreguin, s'ajuntin i caiguin per la força de la gravetat (i, si no hi hagués gravetat, pel seu propi pes, com deia un amic meu).


En l'àmbit informàtic el núvol també es veu com una cosa llunyana, etèria i inassolible. Hi emmagatzemem les nostres dades amb una falsa sensació de seguretat: les dades al núvol no es poden tocar, de la mateixa manera que no podem tocar els núvols, d'alguna manera s'empelten d'aquesta característica dels núvols. Però ja apuntem que és una sensació falsa i tant és així que acostumem a fer una còpia de tot el que hi dipositem i, per si volem una corroboració d'aquesta sospita, pensem en les reticències de les empreses a allotjar-hi les dades.

Recuperem el que déiem al començament. qui no ha jugat mai a mirar núvols i identificar-hi formes? Hi hem jugat tant amb els germans o els amics com sols.

"¡Moscas del primer hastío
en el salón familiar,
las claras tardes de estío
en que yo empecé a soñar!"
Las moscas (1907)

La fotografia correspon a un quadre pintat per Soroya el 1918.

Tots fem el que podem a migdia. Machado, per exemple, s'entretenia amb les mosques perquè a Sevilla, durant l'estiu (que és quan els nens tenen més temps lliure), no es pot sortir de casa a l'hora de la migdiada. Si hagués nascut aquí, segurament hauria jugat a mirar formes de núvols amb el seu germà i hauríem tingut un poema dedicat a la cosa efímera, als canvis sobtats, als colors esvaits... No ho sé. El de les mosques li hauria aparegut al cap per alguna de les altres circumstàncies que s'hi expliquen. Segur..

I quan juguem a veure formes en els núvols som plenament conscients que els altres no veuran (o no sempre) el mateix que veiem nosaltres, i que si triguen molt a identificar-hi res, el núvol s'haurà esvanit o s'haurà transformat tant que la nostra aposta anterior no tindrà cap mena de sentit. És un joc sense continuïtat possible.

Ja per a acabar, us heu aturat mai a pensar sobre els noms dels núvols? Qui els tria? En virtut de què? Tothom els accepta o hi ha gent que els diu altrament? Els núvols què en deuen pensar del nom que els han posat?

A la imatge següent hi ha un resum molt resumit dels noms dels núvols que he trobat a Internet:


Com que és un resum, no hi ha els "adjectius". Una llista completa podria ocupar unes quantes pàgines i l'explicació de les diferéncies entre cada tipus de núvol, ja no em puc imaginar quant ocuparia.

Bé, tenim estrats, cumuls i nimbus. Per què? Per la forma, com no pot ser d'altra manera! Com podríem posar nom als núvols a partir de la seva essència si són efímers i només contenen aigua a tan baixa pressió que gairebe tothom pensa que són vapor?

Tot el que sabem dels núvols, tot el que podem saber dels núvols, és superficial. Podem conèixer una persona tímida per dins? Doncs, ja ho tindríem.

dimarts, 15 de setembre de 2020

Incertesa

"Incertesa". Crec que fa més por que situacions concretes. Una situació incerta no saps si té final i, per tant, costa d'imaginar la manera d'escurçar-ne la durada.

Si, per exemple, et trenques una cama, saps que algun dia es curarà. De moment, tens molèsties i ets conscient de tot el que et perds mentre la tens trencada, però saps que pots escurçar-ne la recuperació si fas bondat i si avances, en la mesura de les teves possibilitats, la rehabilitació posterior.

Potser no es el millor exemple, però enfrontat a una situació incerta, ens pot ilustrar el que vull explicar.

Imagineu (o recordeu) temporades que heu estat pendents d'un paper que t'ha d'arribar de l'administració. No cal anar al cas extrem d'un permís de residència o de la data d'una operació; podem pensar en la cosa més habitual (en aquest context de crisi) d'estar pendent dels papers per rebre la prestació d'atur.


No saps si has emplenat correctament tots els papers, si ho has fet dins del termini determinat, si la sol·licitud s'ha perdut pel camí abans d'arribar a destinació... En l'interin no pots estar segur de quin dia començaràs a tenir ingressos, no saps si pots demanar feina; no saps què has de fer ni amb què comptes per tirar endavant: no saps com acarar el futur. Això és incertesa. Això fa por.

Has fet tot el que has pogut de la millor manera, però no estàs segur que sigui així ni que aixó sigui prou. Això és incertesa. Això fa por. Això, a més, et fa mal a l'autoestima.

Busquem un exemple que podria ser un argument d'un conte o d'una pel·lícula; pensem en les cases habitades per fantasmes. Qui lloga o compra la casa s'ho pot creure o no quan li ho expliquen, però la seva actitud el primer cop que senti sorolls estranys a la nit no serà mai la mateixa que abans de saber-ho. Els sorolls poden ser els normals que se senten a qualsevol casa o no. Aquí rau el problema. Això és el que fa por. No saber-ho del cert, no poder controlar els esdeveniments, explicar-los adequadament, preveure'n l'evolució...

I un contraexemple del mateix tipus. Un ratolí a casa. Saps què és, saps que hi és, saps què fer per caçar-lo (potser no te'n surts), saps què passa mentre hi és i no el trobes (els desperfectes que et pot ocasionar). No fa por, és una amenaça tangible, concreta.

Tot això venia perquè aquests dies intento entendre la por que em fa tot això de la Covid, la tornada a l'escola, les relacions...

Entenc l'efectivitat de les mesures de prevenció per no colapsar les UCI, però no es tracta d'una malaltia normal. No en tenim el remei. Per a la majoria de malalties sabem què hem de fer per no encomanar-nos-en, però també sabem que si caiem malalts, per a la majoria, hi ha un remei.

Amb la Covid vivim amb l'ai al cor permanent de si ens hem encomanat, de si encomanarem la malaltia a les nostres famílies (i si tenim parents en edat de risc, la sensació encara és més angoixant); la cobertura mediàtica de la malaltia encara agreuja més l'angoixa i l'anàlisi pausada fa que vegis situacions incomprensibles: com pot ser més segur viatjar en avió que anar al teatre?, l'amuntegament de gent al transport públic no és perillosa?... S'han tancat els espais d'oci (els joves irresponsables...) i la corba no s'ha aplanat; com pot ser?

Al marge d'explicacions conspiranoiques, s'endevina la mà de l'economia en algunes explicacions i això no fa cap gràcia ni aporta cap mena de seguretat. Amb les mateixes dades, hi ha països que tanquen escoles (i el país sencer) i d'altres que no ho fan. Amb el mateix nivell de risc objectiu, hi ha activitats perilloses (o directament prohibides) i altres que no. A l'estiu no es podia viatjar a segons on, però es permetia l'arribada de turistes per no ofegar la indústria turística. I com aquests, en podríem trobar molts més exemples.

Ara fa poc vaig sentir el que ja fa dies que pensava. Molta gent no morirà de Covid, però morirà de pena (el cas dels avis és escandalós), o de gana (quants negocis tancaran?). La crisi econòmica que s'endevina... Els canvis socials que s'aconsellen i que difícilment ens treurem de sobre. El nivell espectacular de control estatal que acceptem i que difícilment ens treurem de sobre...

Incertesa, angoixa.


dimarts, 25 d’agost de 2020

Crònica d'un acomiadament

Antecedents

El 16 de juliol rebo una invitació per a una reunió amb el cap de l'àrea. La reunió normal de seguiment semestral.

El mateix dia han acomiadat un company i l'habitual nota informativa no m'arriba. M'ho diu un company que em reenvia la nota i veig que no sóc a la llista de destinataris...

El dia 17 escric al cap per preguntar-li si em cal cap mena de documentació i em diu que no cal, que es tracta de la reunió habitual de seguiment semestral.

Com que ja he lliurat la feina de l'encàrrec que tenia entre mans i la meva cap directa em va dir que havia de donar suport a una companya en una tasca diferent, aviso que hauríem de tenir la reunió abans del dia 24 que començo vacances. Convoca la reunió per al mateix dia 24.


El dia

El dia 23 rebo a mig matí un correu retardant la reunió fins a les 13:30 per motius d'agenda del cap.

A les 13:30 comença la reunió: dos minuts de cortesia i anunci del tema. Apareix la representant de recursos humans. Aviso al representant sindical. Em passen la documentació i la reunió acaba a les 14:30.

Baixo dinar amb la família.

A les 16:00 intento entrar a la intranet i al correu i no puc. La intranet de la empresa s'ha muntat des de Google i al correu hi pots accedir des de la intranet o independentment com a qualsevol compte de Gmail.

A les 16:50 escric a una companya per demanar l'adreça electrònica del cap (des de fora de la intranet no es pot aconseguir i no me la sé de memòria) i li escric un correu preguntant què passa.

Resposta immediata amb còpia a recursos humans.

El cap em diu que la intranet ha caigut (difícil de creure perquè he provat d'accedir-hi mentre ell explicava per vídeoconferència als compays les circumstàncies de l'acomiadament). La representant de recursos humans em diu que ha estat una errada i que ja s'ha solucionat.

Puc accedir a la intranet i al correu, però no puc accedir a l'espai de la intranet on hi ha tota la meva informació laboral ni a la meva zona privada del disc dur. Aviso.


Els dies de després

Divendres 24/7 veig que m'han fet arribar les nòmines i el darrer contracte (el quart canvi de nom de l'empresa des que hi soc). Responc que això no soluciona el problema i demano accés a la meva zona de disc i a la informacio laboral.

Dilluns 27/7 no hi ha resposta. Torno a escriure. Adjunto la documentació signada i torno a demanar accés als meus documents. També demano de poder passar a recollir les coses de la taula.

Dimarts 28/7. Ho torno a demanar i em responen que al llarg del dia podré accedir a la meva zona privada del disc dur. De la resta de peticions, res. Ho torno a demanar.

Dimecres 29/7. No puc accedir a la meva zona de disc ni a la informació laboral. Espero la resposta amb el permís per passar a recollir les coses de la taula. Com que no arriba i un amic s'ha ofert a dur-m'hi i ja arriba, escric dient que soc de camí i que, si ha cap problema, que em telefonin. Cap a l'hora que havia dit que seria a la seu de la feina, em truquen per retardar l'accés una hora. Recullo les coses i quan torno a casa encara no tinc accés als meus documents. Ho torno a demanar.

Dijous 30/7. Em llevo, comprovo que encara res i ho torno a demanar. Surto de casa amb els nens (he avisat en el correu que m'absentaria) i, mentre soc fora, em truquen per solucionar el problema. Em tornen a trucar a migdia i em solucionen el problema del disc dur (m'havien desconnectat de la unitat de Drive), però no l'accés a les meves dades laborals. Li dic al tècnic per telèfon i ho torno a demanar per escrit. Baixo la meva documentació personal i baixo a dinar. En acabat, pujo per comprovar que no m'hagi descuidat res i ja torno a no tenir-hi accés. Torno a escriure per reclamar-ho i queixar-me del temps i les energies que em fan perdre.

Divendres 31/7. Cap resposta.

Dimecres 5/8. Encara no he rebut la resposta del meu darrer correu. Escric el darrer correu a recursos humans amb un resum del que ha passat els darrers dies i el recordatori que en cap moment no he tingut accés a les meves dades laborals. Ja no espero cap mena de resposta i, tot i amb això, em responen prou ràpid. Una excusa i que demani els documents laborals que necessiti perquè no hi tindré accés. Els torno a demanar.

Dilluns 24/8. Silenci. He comprovat un parell de cops per setmana el correu sempre amb el mateix resultat, no vull allargar aquest text.

Dimecres 26/8. Silenci. Avui, encara no sé per què, he pensat a revisar el zip de les nómines i els contractes que em van enviar i... Només hi ha sis nòmines (dues de 2019 i quatre de 2020) i el primer contracte que vaig signar (no hi són els corresponents als tres canvis de nom que hem viscut després). Torno a escriure a recursos humans per a demanar-ho.

Dimarts 1/9. Silenci.

Dimecres 9/9. Rebo les nòmines de 2019 i 2020. Responc dient que he demanat diverses coses més. Que mirin el darrer correu.

Dilluns 15/9. Em diuen que no em poden passar més documens laborals (nòmines, contractes). Ja sense esperança, responc que no ho entenc i que no ho trobo normal.


 


dijous, 16 de juliol de 2020

Clàssics pervertits (VII). Nihil novum sub sole est

1 Reflexions de Cohèlet, fill de David i rei a Jerusalem.
2 Vanitat i més vanitat, diu Cohèlet,
tot és efímer. Tot és en va.
3 Què en treu l'home de tots els treballs
amb què s'afanya sota el sol?
4 Una generació se'n va, i una altra ve,
però la terra es manté sempre.
5 El sol surt, el sol es pon,
anhelant d'arribar al lloc
d'on tornarà a sortir.
6 El vent bufa de tramuntana,
ara es gira de migjorn;
dóna voltes i més voltes
i refà el camí que havia fet.
7 Els rius corren cap al mar,
i el mar no s'omple mai;
però els rius no cessen
d'anar sempre al mateix lloc.
8 Les paraules són pura rutina
i no val la pena de parlar;
l'ull no s'acontenta del que veu
ni l'orella del que sent.
9 Allò que ha passat tornarà a passar,
allò que s'ha fet tornarà a fer-se:
no hi ha res de nou sota el sol.
10 Quan d'una cosa diuen:
"Mira, això és nou!",
segur que ja existia abans,
en el temps que ens ha precedit.
11 De les generacions passades no en queda cap record,
ni en quedarà cap de les futures;
el seu record s'haurà esvaït
entre els qui vindran després.
12 Jo, Cohèlet, que era rei d'Israel, a Jerusalem, 13 vaig posar-me amb tota l'ànima a investigar amb l'ajut de la saviesa tot el que passa sota el cel: un mal ofici, val a dir-ho, que Déu ha imposat als humans! 14 Vaig mirar tot el que es fa sota el sol, però vaig veure que tot és en va i afany inútil:
15 "El que és tort no es pot adreçar;
amb el que manca, no hi pots comptar."
16 Em deia a mi mateix: "He crescut i avançat en saviesa més que cap altre dels reis que m'han precedit a Jerusalem. He fet l'experiència d'abundar en saviesa i coneixement." 17 Però, després de llançar-me a investigar saviesa i coneixement, insensatesa i niciesa, vaig comprendre que també això és un afany inútil. 18 Perquè:
"A més saviesa, més neguit;
a més coneixement, més sofrença".

Primer capítol del llibre de Cohèlet

Ja sé que sembla una mica dur començar un escrit amb una citació tan llarga de l'Antic testament, però quan he llegit el capítol on es trobava la frase que dona títol a l'entrada, no me n'he pogut estar.

A la vista del context de la frase, crec que queda clar que no es va escriure per a ser utilitzada com a justificació graciosa del plagi: "Ja ho diu la Bíblia que no hi ha res de nou sota el sol..." Ja podem entendre que el llibre de Cohèlet no es va escriure per a justificar el llibre de la Ana Rosa Quintana (i tants d'altres).

Tampoc crec que tingui cap mena de sentit dir que d'aquí devia sortir la frase de l'Eugeni D'Ors: "Tot el que no és tradició, és plagi".

"Fora de la Tradició, cap veritable originalitat. Tot lo que no és Tradició, és plagi."

"Glosari. Aforística de Xènius". XIV, La Veu de Catalunya (31-X-1911).

Sembla que aquest capítol està pensat per a baixar una mica les ínfules del lector, perquè entomi la lectura del llibre una mica més humilment... En fi. No era el tema del que volia parlar i, per això, he volgut copiar el context de la frase. Perquè de vegades, en retirar-la, es fàcil d’interpretar al nostre gust.

Llegiu atentament les dues frases finals del capítol i repreneu el capítol de bell nou. Tot té una música ben diferent...

Però tornem al plagi. Tornem a la lectura tradicional/justificatòria de la frase que és del que volia parlar.

Heu llegit Les voleurs de beauté (Grasset, 1997) de Pascal Bruckner? Hi ha traducció catalana a Proa: Els lladres de bellesa, traduït per Montserrat Planas Puig.

N'han fet una versió il·lustrada!

Mentre buscava dades del llibre a Internet, per no aixecar-me i buscar-lo a la prestatgeria, he vist que a El País, La casa del Llibre i Amazon tenen el mateix resum de l'argument. Aquest:

"Mathilda, una jove del sevei de psiquiatria d'un hospital francès, rep la confessió de
Benjamin Tholon, que, bloquejat per la neu, va haver de refugiar-se, juntament amb
la seva promesa Hélène, en un xalet de muntanya.
Allí, un curiós trio els acull am"

Així, "sevei" i la darrera paraula tallada. Als dos resums... Curiós, oi?

Doncs, el llibre té com dues parts molt diferents (pel que recordo; és una lectura de fa temps). A la segona part passa el que recull el resum que he transcrit, però a la primera, el protagonista es dedica a anar a la biblioteca i copiar frases soltes d'un munt de llibres per a construir la seva novel·la (que, si no m'erro, guanya un premi o, almenys, s'hi presenta). No us explico res més perquè mataria la lectura.

Aquesta idea ja l'havia llegida abans en una columna de Quim Monzó (no dic que la columna de Monzó sigui anterior al llibre de Bruckner. Si tingués tanta memòria a la meva edat, seria un cas d'estudi). Monzó, però, parlava de citacions; de farcir el llibre de citacions d'autors coneguts i anar-les referenciant a peu de pàgina com un exercici erudit. Crec recordar que posava uns punts suspensius entre cometes i els referenciava d'alguna obra de Pla, per exemple. A la novel·la de Bruckner la cosa és un robatori descarat, sense pal·liatius.

Us imagineu el protagonista de Bruckner amb un ordinador i Internet? Potser quedaria bloquejat per excés d'informació! És tot tan fàcil; ho tenim tot tant a l'abast de la mà ("a un clic de distància")...

Canviem de disciplina artística. Mirem la música. Potser perquè no hi entenc gaire, només n'escolto, però no acabo d'entendre el concepte homenatge ni la majoria de versions que es fan dels clàssics. Heu fet mai l'exercici de posar en fila versions d'un tema i sentir-les l'una rere l'altra? Amb poques excepcions, les suposades versions són el mateix tema, cantat en el mateix temps, amb les mateixes notes, però amb la veu del versionador (que pot ser millor o pitjor i, fins i tot, en alguns casos pretén imitar la de l’intèrpret original). Que hi ha excepcions i algunes versions són impressionants i et fan oblidar l'original? És cert, però quan sento que un tema és un homenatge a nnn, ja tremolo i espero una mena de "reanimator musical".

Sembla que tot ens du a concloure que no cal esforçar-se a fer res de nou, que tot està fet, que tot s'ha fet sempre de la mateixa manera i no cal, o no és possible, canviar res.

"Sempre ho hem fet així i ens va bé, per què canviar?"

Aquest argument apareix a tots els manuals de gestió empresarial com a tòpic de la resistència al canvi. Evidentment, no martiritzaré ningú amb l'enfilall d'arguments que els mateixos manuals ofereixen als gestors del canvi en les empreses per a rebatre'l. Només volia ressenyar que canviar, pensar lliurement, mirar les coses des d'angles diferents demana un esforç i que la societat actual no ens ho posa fàcil.

L'acomodació, el cofoisme, també és una derivada del "nihil novum..." encara que, d'entrada no ho sembli, i la nostra època en va plena. Quan ve una situació nova que demana un esforç mental per a comprendre-la, per a trobar els mecanismes d'adaptació o de combat no som capaços de posar en marxa la maquinària intel·lectual necessària per a fer-ho. Preferim obeir, i queixar-nos de les decisions que algú altre pren per nosaltres, que tenir iniciativa. Potser la comparació no acaba de quadrar del tot, però no us ha impressionat el munt de veus que han demanat més decisions i actuacions governatives durant la pandèmia? Comentaristes suposadament moderns, d'esquerres, molt socialdemòcrates, liberals i tota la pesca demanaven que durant la desescalada l'estat vigilés i limités la lliberat de les persones... No estiro aquest fil perquè glossar el camí que du al feixisme s'escapa del que volia explicar aquí.

Originalitat, pensar, responsabilitat, llibertat, esforç... Si estires del fil d'un des conceptes vas a parar a algun dels altres i negar-ne un comporta, com a mínim, dificultar l'existència dels altres. I ara no desenoluparé la idea, perquè és un tema que em balla contínuament pel cap i que he comentat per escrit sovint: les teories educatives que s'han polit la responsabilitat dels alumnes no troben arguments perquè s'instal·li "la cultura de l'esforç". Evidentment!

dimecres, 3 de juny de 2020

Estat del benestar, ONG, caritat, micromecenatge...

L'entrada també es podria haver titulat "ONG, caritat, micromecenatge i altres merdes substitutòries", perquè per si algú no s'enrecorda, vivim en un país occidental, desenvolupat, democràtic, europeu... Potser les dues darreres caractaristiques no són tan clares i el concepte europeu, que semblava sinònim de culte, acollidor (per una tradició intercultural que arrenca de l'explotació sense límits dels països del tercer món), ha patit una deriva cap a l'egoïsme social (em sembla una denominació tan estranya com ajustada).

Per si després me'n descuido, no tinc res contra les oenagés i trobo que fan molt bona feina i també trobo que el micromecenatge és una molt bona eina per a finançar projectes.

Potser la introducció ja manifesta el malestar que em produeix la situació. Sempre he entès que una de les missions de l'Estat és vetllar pel benestar dels seus membres perquè, tot i que de vegades els polítics sembla que ho oblidin, o que vulguin que ho oblidem, l'Estat som nosaltres, tots. Confondre Govern i Estat és a la base de la creació del concepte classe política. Fixem-nos. Amb aquesta denominació se separa els representants dels seus representats i se'ls fa protagonistes exclusius del fet polític que identifiquen amb la gestió (una altra identificació diabòlica: política = gestió!) i en una escudella barrejada d'allò més barrejada, ja tenim que ells són l'Estat. Decideixen què convé a tothom, perquè tenen la delegació de les nostres decisions i la rendició de comptes inherent a qualsevol representació es dilueix en una nebulosa de quatre anys amb pactes i canvis injustificats.

Penso que hi ha massa coses mesclades i encara no hem entrat en el tema. Anem-hi.

No entenc quin sentit té haver de substituir l'Estat en una de les seves funcions bàsiques, com és la de proporcionar benestar als seus membres. I si algú dubta que això sigui així, penseu que a la declaració de la renda decidim de donar una part de la nostra tributació vagi a parar a l'església catòlica o a oenagès (o no), cosa que em sembla un reconeixement tàcit de l'Estat de la seva deixadesa de funcions. I no cal recordar allò de "la tasca substitutòria de l'Estat", una idea liberal que crec que no juga en aquesta lliga. Ho entendria si la recaptació estatal fos mínima i es deixés tot, i tot vol dir tot, el que té a veure amb el benestar de la població en mans de l'empresa privada. El model estatunitenc, en resum. El que no es pot fer és el que fa l'Estat ara, que és jugar amb dues baralles: cobrar-nos com si ho hagués de fer i subvencionar les iniciatives en les quals delega les funcions (quan no les privatitza directament amb les infraesructures corresponents degudament en funcionament i pagades per tots).
Privatitzar, quin gran verb... I quines situacions més xocants que genera... O no us sembla xocant que la seguretat dels edificis oficials caigui en mans d'empreses privades de vigilància? No cal comentar res més, oi?

Parlem de privatitzacions. "La gestió privada sempre és més eficaç", "les empreses petites són molt mñes eficients", "qui ha de cuidar millor un assumpte que algú que s'hi juga les garrofes?", "la competència incentiva l'excel·lència". Aquests, en essència, són els arguments; però, justifiquen el pas? Jo diria que no. 

L'empresa privada és més eficient segons i com. A petita escala, evidentment; cadascú cuida del que és seu (o sent com a seu) amb més interés, però quan les dimensions de l'empresa són inabastables per als empleats, aquest sentiment es perd, com demostren els exercicis de team building que periòdicament munten les empreses més modernetes. I qualsevol gestió atribuída a l'Estat que es vulgui delegar demana unes dimensions estatals; aleshores és quan entra a la partida la carta de la tria d'aspirants. Les oposicions haurien de servir per a triar-ne els millors i, per tant, qualsevol empresa estatal hauria de comptar amb els millors empleats i els millors gestors. Bonic, oi? Llàstima que la política ho embruta tot...

Un petit apunt de la ridiculesa del sentit del concepte funcionari que sembla que impera actualment.

En la societat actual, de la mateixa manera que ser polític, ser funcionari sembla una meta.
S'hi aspira no per voluntat de servei (generalitzo), sinó pels privilegis associats. Però caldria entendre que ser funcionari és ser empleat de l'Estat i cada empleat té una tasca concreta i,
en conseqüència, no hauria de tenir sentit la frase "soc funcionari" (ningú no diu "sóc comer-ciant", la gent diu de què treballa en el comerç) i, en canvi, és una manera comuna de parlar...

Reprenem el tema i fem una mica d'història de l'atenció social pel broc gros. No és científic. No ho he investigat expresament per a escriure aixó. Són dades que em ballen pel cap i que no tenen perquè ser exactes.

Durant molt de temps, segles, mentre la idea d'Estat s'estava formant, l'acció social, la cura dels desafavorits, va quedar en mans de la caritat (cristiana, en el cas d'occident). Pensem que un dels deures dels catòlics (els àrabs ho tenen, si fa no fa, igual) és viure la caritat envers el proïsme. Així doncs, els hospitals, els menjadors per als pobres i l'acolliment dels sense sostre, s'havia deixat en mans de l'església que ho feia al seu albir i amb resultats més o menys criticables (a posteriori, tot és criticable). La laïcització de la societat va revertir aquesta funció a la "societat civil".

Certament, als països protestants, per la seva particular concepció del sentit de la vida, diferent de la catòlica, tot aquest tema ja devia estar més laïcitzat i, des d'allà, es va anar estenent per tot el món. La Creu Roja, l'Exèrcit de Salvació, la tasca de la maçoneria al tombant del segle XX es va estendre com taca d'oli per tot el món civilitzat. Bé, a l'estat espanyol la maçoneria no va tenir gaires oportunitats...
Però l'enfortiment de l'Estat hauria d'haver recuperat aquestes tasques i no ha estat així; ans al contrari, sembla que cada vegada ha trobat més nínxols susceptibles de ser gestionats per altri. Ara bé, quines despeses de l'estat són inexcusables? Pot privatitzar tots els serveis o deixar-los en mans de voluntaris? I entenc privatitzar en sentit ampli, Protecció Civil, la Creu Roja, Càritas, el Banc dels Aliments, la ONCE... Agrupacions de voluntaris amb una estructura més o menys professionalitzada i amb més o menys control estatal. I no vull parlar de l’escàndol del salvament marítim i oenagés com Open Arms perquè afecta moltes més coses, entre les quals l’idea d’Europa.
Esclar que l'existència d'aquestes organitzacions també ens és molt útil als ciutadans. Sabem que hi ha algú que té delegades les funcions de cuidar els altres i ens tranquil·litzem la cosciència; una aportació que, a més, degrava, i ja som bona gent. Una mica com els seiens reservats. Quan ja no ens surt de dins ser educats, les institucions ho preveuen i ho converteixen en una obligació que ja donem per descomptat i els autobusos tenen quatre seients menys del que es veuen.
Els de la part superior són els nous pictogrames inclusius que FGC posarà a la línia de Terrassa.

dijous, 23 d’abril de 2020

Sant Jordi confinat

Primer Sant Jordi després de molts anys que no surto a veure parades de llibres, però...

He preparat una imatge per a celebrar el dia i, a mñes, ha coincidit amb que la meva filla petita necessitava un poema de Sant Jordi per a l'escola. I també he hagut de fer la rosa per a la senyora de... Tantes novetats, tantes manualitats...

La imatge és un DinA4


I això és el poema de Sant Jordi. Hem hagut der alguna reforma perquè semblés més que l'havia fet la nena:

El drac i la donzella


A Montblanc, a les muntanyes, 

hi vivia un drac.

Tothom estava molt espantat

i no li havien vist mai les banyes!


Cada any, per aquestes dates

el rei li fa una ofrena

(pensa que així la seva ira frena).

El drac està fins a les galtes!


Un dia, li envien una donzella,

jove, espantada i molt bella.

El drac la veu i se n’enamora

i ella, també. Riu i plora.


El rei, fastiguejat, busca un cavaller

que li solucioni aquell merder.

Sant Jordi s’hi presenta amb la llança

i valent, pels carrers avança.


Arriba a la cova del drac

i hi troba els dos enamorats.

Encegat d’enveja inicia l'atac;

no suporta veure'ls tan benaurats.


S’hi llença amb la llança.

Fereix de mort el drac.

La donzella plora i l’abraça

i un roser neix en aquell obac.


dijous, 5 de març de 2020

Clàssics pervertits (VI). Els darrers seran els primers


"Sic erunt novissimi primi, et primi novissimi"
('Així, els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers.')
Mt 20,16


Aquesta frase, treta de context, sembla que anima a ser dropo, perquè no cal cap mena d'esforç o ambició; de fet, sembla dir que l'esforç no ha de tenir recompensa. Una mena d'elogi de "La isla de los famosos" o "El gran hermano", aquestes atrocitats televisives que fan tan complicat vendre al jovent la cultura de l'esforç i la necessitat d'estudiar. No vull dir una carrera universitària, vull dir d'estudiar per a ser (el) millor en la professió triada. Mirar d'estar sempre al dia, mirar d'estar sempre aprenent, no deixar-se véncer per la rutina. En fi, no esdevenir un pòtol que fa hores en una feina per poder, en acabat, anar a un bar a fer una cervesa per a oblidar l'avorriment de la jornada.


Podria semblar, també que justifica que la mediocritat, quan no l'engany, assoleixi el lideratge social. Quins models de triomfador presenta la societat actual? Quin model de triomfador ens venen els mitjans? Fem una repassada als líders dels diferents partits polítics estatals, que és l'àmbit on això és més evident: un amb sospites de plagi de la tesi doctoral, un altre amb màsters fantasmes, un altre que no ha arribat a treballar mai i que ningú no sap què ha estudiat i el darrer, perquè ja ha abandonat la politica activa, que va ser conractat com a advocat per una institució financera (crec que hi va ser menys d'un any) i... res més.

No us sentiu, com jo, una mica ridículs quan obliguem els fills a treballar, a estudiar, a fer deures, a llegir perquè ampliïn o relacionin coneixements, quan els duem a un museu i els hem de renyar una estona llarga fins que finalment, en el millor dels casos, s'animen? La sensació dura poca estona. És el que hem de fer. Hi podem pujar de peus! Educar és dur algú a algun lloc i el lloc el decideix l'educador, nosaltres. Els volem dur a ser persones. Tal qual. Bé. Deixem aquest fil.

Ara, si llegim la paràbola completa, que ocupa els 15 versets anteriors (aquest n'és la conclusió), la cosa canvia molt i el tema deixa de ser aquest que es destaca llegint la frase proposada i s'obre un ventall interessantissim per a l'exegesi. Sí, he dit exegesi perquè mirarem de treure suc a un text bíblic. Que podria haver dit hermenèutica? Esclar que si, però trobo que cal recuperar segons quins termes i aquí venia pintat.

La paràbola, en faig un resum, explica que l'amo d'una vinya surt diversos cops en un dia a buscar treballadors. Als que recruta a primera hora del matí els promet un jornal determinat i accepten. Les contractacions successives són amb la promesa de ser recompensats justament. En acabar la jornada, reparteix el jormal començant pels darrers contractats que reben el sou acordat per als primers i dona el mateix a la resta de treballadors. Els primers a ser contractats pensen que rebran molts diners, però reben l'acordat. Protesten i l'amo els diu que han rebut el que havien acordat, que no poden protestar i que si ell vol ser generós és cosa seva i no s'hi poden ficar i, per concloure, diu la frase que dona peu al text.

Quants de temes en tan poc espai: el salari just, la generositat de les persones, les protestes d'alguns treballadors, el silenci dels altres...

El salari s'ha acordat entre treballadors i contractador, sense la intervenció de cap sindicat ni de la patronal, la qual cosa (crec) no resta legitimitat a l'acord ni justícia a la quantitat acordada.

Sobre la generositat de l'amo no cal parlar-ne gaire si no és que es vol oposar a justícia social i no sé si el tema és massa relliscós. No crec que un empresari pugui fer amb els salaris el que li roti, però tampoc penso que sigui criticable que els pagui voluntàriament per sobre del conveni...

Els treballadors que van ser contractats en primer terme protesten, però no ho fan directament. L'evangeli diu que "Accipientes autem murmurabant adversus patrem familias" (la BIC no sé per què ha omès el matís i ho ha traduït directaemnt per "protestaven"). No devien tenir tan clara la reivindicació quan no la fan directament. Me'ls imagino com se'ls il·luminen els ulls quan veuen que els paios que han treballat només una hora cobren el jornal que el amo els ha dit que cobrarien per tot el dia. Els veig fent multiplicacions i pensant en tot el que podran comprar de més amb el jornal "inflat". I els veig frustrats quan reben estrictament el que havien acordat. Indrèduls, però conscients que és l'acordat. No gosen protestar, peró no poden quedar-se callats i mentre tornen a lloc, miren de quedar-se tranquils criticant la decisió de l'amo que, evidentment, els sent i els explica (i mira que no li cal) el per què de la seva decisió.

El silenci dels altres, sobre tot d'una part dels altres, sí que és sorollós. Els contractats a migdia estan ben pagats, no poden protestar, però han passat la part pitjor de la jornada (com els contractats a primera hora) a la feina i han de romandre en silenci: han cobrat el doble del que els pertocaria, però han patit gairebé tant com els contractats a primera hora i l'evangeli ni els cita. No us commou la seva manca de protagonisme?

Doncs no som els primers a adonar-nos-en. L'any 1978 un capellà també es va commoure amb l'escena i li va dedicar un llibre: "La hora sexta" (l'hora de la sesta --d'on pren el nom; un moment fotut del dia per als pagesos). El vaig llegir fa anys i no l'he rellegit per por que ara em decebi (soc així). No és un elogi de la mediocritat, com podria semblar, sinó un cant a la gent que vol ser normal, que viu la normalitat i en aquesta normalitat troba la felicitat i altres derivades. No segueixo aquest fil.

Així, ja podem concloure que aquest verset no sustenta el costum tan llatí de colar-se, d'esperar el bus a la part davantera de la parada per a entrar dels primers quan obri la porta, de fer maniobres sorprenents per a ser el primer a la ratlla del semàfor... En fí, que no justica de cap manera la picaresca llatina en les cues i punt.

Un company de feina, fa molts anys, deia que mentre a Espanya la gent no respectés les cues, no triomfaria el comunisme. És una manera de veure-ho...