L'u d'octubre, data que ens va fer riure a tots els que tenim una edat per la coincidència amb la festa de l'"Exaltación de Franco a la Jefatura del Estado"; és a dir, el "Día del Caudillo", es va celebrar el referèndum d'autodeterminació de Catalunya 2017.
No sé com se sentia cadascú, però jo estava com quan el Barça (el de Guardiola) havia de jugar contra el Madrid: nerviós, il·lusionat, confiat en la victòria, conscient que seria un partit estrany i un punt espantat, per si de cas.
Doncs la preparació del dia del referèndum va ser una cosa de no oblidar, de fet, tot el que ha envoltat el referèndum ha estat de no oblidar. El gobierno va enviar, més o menys, 10.000 agents entre policia armada i guàrdia civil (entre ells, forces antidisturbis. Molts) que, com era de preveure (el gobierno es veu que no ho va preveure), van tenir problemes d'allotjament.
La setmana prèvia al dia del referèndum, les forces policials espanyoles tenien el mandat d'impedir que es pogués arribar a celebrar la votació, cosa que vol dir localitzar les urnes, les butlletes de votació i els sobres, interferir el sistema informàtic que substituïa el cens i, sobre tot, fer por; instal·lar un sentiment de pesimisme en la població, que tothom s'adonés que tot seria molt complicat, impossible. Així, van trobar butlletes de vot, dues vegades, sobres i van detenir membres destacats de diverses conselleries de la manera més barroera possible en cada cas. Cada acció de les forces policials va provocar una reacció de la població i una declaració del govern per calmar la població i recordar el compromís clar que havien adquirit amb el referèndum i que tenien un munt d'escenaris previstos i preparats.
Vam poder comprovar que el govern no anava de farol quan les forces policials van requisar les butlletes de vot dues vegades (dues vegades!), presentades com el cop definitiu al referèndum cada vegada, i quan la web amb les instruccions tornava a ser activa encara no mitja hora després que l'haguessin tancada. Penso que aquesta setmana va quedar clar que el govern manava i el gobierno actuava reactivament.
Deu dies de tenir les forces policials mal allotjades (no faré sang amb el Piolín) i sense cap èxit que mostrar (la grossa de les urnes no va caure), només els permetia fer-se fotos amb butlletes que es presentaven com abans es presentava un arsenal d'ETA incautat. Realment, ha de ser frustrant i així es va demostrar el dia u.
Vaig passar la nit a l'escola dels meus fills, que era col·egi electoral. No vaig dormir en tota la nit. Quants de nervis i, com he repetit a tothom que m'ho ha preguntat, el que em sap més greu és haver passat per tot això per fer una cosa normal, votar. Quants d'esforços esmerçats, quanta intel·ligència invertida, quantes hores i (at last, but not least) quant de dolor suportat per molts!
Sobre la repressió policial del dia 1 caldria fer algunes reflexions:
No sé com se sentia cadascú, però jo estava com quan el Barça (el de Guardiola) havia de jugar contra el Madrid: nerviós, il·lusionat, confiat en la victòria, conscient que seria un partit estrany i un punt espantat, per si de cas.
Doncs la preparació del dia del referèndum va ser una cosa de no oblidar, de fet, tot el que ha envoltat el referèndum ha estat de no oblidar. El gobierno va enviar, més o menys, 10.000 agents entre policia armada i guàrdia civil (entre ells, forces antidisturbis. Molts) que, com era de preveure (el gobierno es veu que no ho va preveure), van tenir problemes d'allotjament.
La setmana prèvia al dia del referèndum, les forces policials espanyoles tenien el mandat d'impedir que es pogués arribar a celebrar la votació, cosa que vol dir localitzar les urnes, les butlletes de votació i els sobres, interferir el sistema informàtic que substituïa el cens i, sobre tot, fer por; instal·lar un sentiment de pesimisme en la població, que tothom s'adonés que tot seria molt complicat, impossible. Així, van trobar butlletes de vot, dues vegades, sobres i van detenir membres destacats de diverses conselleries de la manera més barroera possible en cada cas. Cada acció de les forces policials va provocar una reacció de la població i una declaració del govern per calmar la població i recordar el compromís clar que havien adquirit amb el referèndum i que tenien un munt d'escenaris previstos i preparats.
Vam poder comprovar que el govern no anava de farol quan les forces policials van requisar les butlletes de vot dues vegades (dues vegades!), presentades com el cop definitiu al referèndum cada vegada, i quan la web amb les instruccions tornava a ser activa encara no mitja hora després que l'haguessin tancada. Penso que aquesta setmana va quedar clar que el govern manava i el gobierno actuava reactivament.
Deu dies de tenir les forces policials mal allotjades (no faré sang amb el Piolín) i sense cap èxit que mostrar (la grossa de les urnes no va caure), només els permetia fer-se fotos amb butlletes que es presentaven com abans es presentava un arsenal d'ETA incautat. Realment, ha de ser frustrant i així es va demostrar el dia u.
Vaig passar la nit a l'escola dels meus fills, que era col·egi electoral. No vaig dormir en tota la nit. Quants de nervis i, com he repetit a tothom que m'ho ha preguntat, el que em sap més greu és haver passat per tot això per fer una cosa normal, votar. Quants d'esforços esmerçats, quanta intel·ligència invertida, quantes hores i (at last, but not least) quant de dolor suportat per molts!
Sobre la repressió policial del dia 1 caldria fer algunes reflexions:
- Els mossos van tancar més del doble de col·legis electorals que les forces policials i sense danys.
- Si els agents anaven drogats (hi ha tanta gent que fa córrer aquesta brama...), encara tindrien una mínima excusa per explicar alguna de les imatges que es van veure.
- Els comandaments que van ordenar això, no sabien que som al segle xxi? No sabien que se'ls enregistraria des de tots els angles possibles i que tot el món tindria notícies de la seva actuació de manera immediata?
- On són les veus dels intel·lectuals de l'estat denunciant l'actuació "proporcionada"?
- Hem de creure que els que deien "a por ellos" són una minoria incontrolable? Ho podem relacionar amb els quatre milions de signatures recollides pel PP contra l'estatut?
- Quant de temps podrà el gobierno mantenir la mentida de que aquí no ha passat res?
- Es podia actuar de manera més barroera?
El govern havia avisat per activa i per passiva que el referèndum es faria i havia ofert diàleg perquè el trencament fos al menys traumàtic possible. El gobierno havia dit per activa i per passiva que el referèndum no es faria i res més. Cap escletxa. Com podien pensar que ho controlaven tot? Com podien pensar que s'acallaria un clam que ha anat creixen durant (per no remuntar-nos massa en la història) des que van retallar l'estatut de Maragall?
Es fa el referèndum, tot i les dificultats. Es compten els vots. Es comprova que el sí ha guanyat per immensa majoria i que ha votat més gent que, per exemple, en el referèndum de la Constitució. Cosa que no deixa de tenir mèrit si comparem l'ambient que ha envoltat totes dues votacions. Doncs bé, tot i amb això, el gobierno encara diu que no s'ha votat i encara es mantenen en que van desarticular qualsevol possibilitat de referèndum durant el mes de setembre... Així, l'actuació policial del dia u va ser una performance de sàdics sense cap excusa?
Bé, davant la manca de reconeixement del gobierno, el govern fa un tour de force i declara un dia d'aturada general el dia tres, una demostració de control sobre el territori. Funciona, el país s'atura. Doncs, tampoc!
La resposta del gobierno és muntar (per molt que es dissimuli amb la convocatòria de SCC) un gran acte de suport a la unitat d'Espanya a Barcelona diumenge vuit d'octubre. Va venir molta gent. Gent d'aquí, també, però molta gent de fora. He vist fotografies de la sortida del TGV i eren espectaculars, i autocars (a preus molt interessants). Crec que ningú mitjanament intel·ligent pot dir que "la majoria silenciada" es va expressar i que eren tants que la seva veu invalida el que es va votar el dia 1. Doncs ho diuen!
Es fa el referèndum, tot i les dificultats. Es compten els vots. Es comprova que el sí ha guanyat per immensa majoria i que ha votat més gent que, per exemple, en el referèndum de la Constitució. Cosa que no deixa de tenir mèrit si comparem l'ambient que ha envoltat totes dues votacions. Doncs bé, tot i amb això, el gobierno encara diu que no s'ha votat i encara es mantenen en que van desarticular qualsevol possibilitat de referèndum durant el mes de setembre... Així, l'actuació policial del dia u va ser una performance de sàdics sense cap excusa?
Bé, davant la manca de reconeixement del gobierno, el govern fa un tour de force i declara un dia d'aturada general el dia tres, una demostració de control sobre el territori. Funciona, el país s'atura. Doncs, tampoc!
La resposta del gobierno és muntar (per molt que es dissimuli amb la convocatòria de SCC) un gran acte de suport a la unitat d'Espanya a Barcelona diumenge vuit d'octubre. Va venir molta gent. Gent d'aquí, també, però molta gent de fora. He vist fotografies de la sortida del TGV i eren espectaculars, i autocars (a preus molt interessants). Crec que ningú mitjanament intel·ligent pot dir que "la majoria silenciada" es va expressar i que eren tants que la seva veu invalida el que es va votar el dia 1. Doncs ho diuen!
Un apunt al marge: no es va mobilitzar tanta gent per condemnar l'atemptat de l'agost...
Pot ser cert que, com va dir alú, l'única cosa que uneix els espanyols és anar a la contra
d'algú (i si és català, millor)?
També van promoure una jura de bandera voluntària a tot l'estat...
Pot ser cert que, com va dir alú, l'única cosa que uneix els espanyols és anar a la contra
d'algú (i si és català, millor)?
També van promoure una jura de bandera voluntària a tot l'estat...
I arribem al dia deu. El president anuncia, que no proclama, l'establiment de la república obeint el mandat de les urnes i d'acord amb la llei de referèndum. Fins aquí, tot bé. Però vuit segons després, el president demana de suspendre els efectes de l'anunci. Tot molt estrany. No es vota. Se signa el decret fora de la sala. Els diputats de la CUP no signen la suspensió...
He de reconèixer que em va costar (encara ara) pair-ho. No entenc com pots aconseguir mediació si no ets res (si no proclames la independència, ets part de l'estat espanyol). Ara, confio que el president ho ha fet amb dades que desconec, que no ho ha fiat tot a una errada del gobierno.
La mediació estatal sembla impossible (el "a por ellos" està molt arrelat) i la internacional no pot venir si una de les dues parts no la demana i, pel que sembla, no la demanarà. Espero que l'amenaça del 155 sigui prou per legitimar que se suspén la suspensió temporal i que tingui prou força perquè tercers països ens reconeguin.
Mentre arriba el dia de la resposta al requeriment del gobierno, primer pas del 155 (no pas previ del 155!), els polítics del país sàpiguen estar callats i que el retard no comporti divisió, com sembla que pretén el gobierno. Penso que només anant-hi tots a una ens en sortirem.
Mentre acabo d'escriure això, el president Mas està parlant "per sobre de les seves possibilitats" a TV3... No sé perquè ha de ser tan difícil ser "exalgunacosa" en aquest país!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada