Tuti

En Manel ha posat el tapet, verd, de feltre. En Joan ha disposat els cendrers a l'esquerra de cada un dels jugadors. Les cadires tenen el cul de palla, de les que no s'enganxen. Promet ser una partida interessant. Amb en Daniel fem una bona parella. No guanyem sempre, però ens entenem bé i, almenys, no ens emprenyem en perdre, que sempre és important i d'agrair.

Cada vegada em passa igual, quan sento la remor de les cartes mentre les barregen, em poso nerviós, no ho puc evitar. Aquests gestos rituals que fan passar les cartes del capdamunt al mig de la pila ningú no els fa millor que en Manel. Remena amb una suavitat que fa, fins i tot, angúnia. Com ho pot fer tan ràpid i amb tanta facilitat? No en puc apartar els ulls.

Ara ja estem ben instal·lats, he fet el primer glop de cervesa, he encès la cigarreta i el fum que es cargola en el feix de llum em centra en la partida que és a punt de començar. Ja tenim la primera mà en marxa! Anem d'oros.

Miro les cartes (malament, dos atots i punts de copa i bast) i procuro ser inexpressiu, no sé si ho aconsegueixo... Una mirada furtiva a en Daniel. No se li transparenta res. Sort que no em toca començar! Mai no sé com cal començar, prefereixo que comenci un altre i veure-les venir. Vinga, Daniel! Fes-ho bé! El miraré fixament mentre deixa caure la carta per veure si sé de què va aquesta mà. He de procurar no escoltar les insinuacions i entendre-les. A les cartes, tot s'ha de dir mirant amb intensitat i dissimulant, els altres no han de saber mai què passa. Les partides són una conversa de pensaments i mirades. Tinc un dia místic; em sembla que guanyarem.

Una copa! Amb força! El cop de puny s'ha sentit a l'habitació del costat: en Daniel té el copó! Encara el podré ajudar; a més, en Manuel no ha servit i ha deixat caure un bastet. Poc convenciment: no hi van. La basa és nostra!

Tiro el cavall de copes, per temptar en Joan. Si el vol, perfecte, a la propera podrà caure el copó d'en Daniel, si no el vol... dos punts són dos punts!

No l'ha volgut i ha deixat caure morralla. Dos punts i la basa. Robo. Vés per on! Mitjos vint! Ara començo jo. Farem caure alguns atots: el sis d'oros. A veure què fan...

Perfecte, ha caigut un mig quaranta. No he pogut reprimir la frase feridora "gallo que no canta..." Aquests moments són els més bonics del tuti, quan pots enfotre't dels altres. No podrem desfer-nos-en del copó, però ha caigut cosa bona, espero no haver-te fotut company, però amb les cartes que tinc...

El cinc. No en té de grans, però sempre les poden agafar. A veure l'altre, mira que si d'aquesta recollim les quaranta… Marededéu! Ha caigut el tres. Això sí que és una bona collita. Alerta s'enduen catorze punts, que no ens descomptéssim.

Recompte: han sortit quatre atots, més el cavall de la mostra ja són cinc. A mi me'n queda un, el quatre.

Ara, quan robi, furgarem una mica la ferida dels companys. La puta d'oros. No cantaré, però... "Amb aquestes cartes la gent del meu poble no perd mai!" És clar que hi haurà resposta, és el joc!

Vinga, ara acabo la roda... Aquesta vegada ens enduem el copó i tot el que caigui a la taula.

Perfecte, una copa; ara el copó (grossa temptació). Seria mala folla que tinguessin l'as. No ho han intentat; encara van més despullats que jo. Vinga, Manel, aquí tens el tres de bastos que creia que el perdria. Basa fructífera: vint-i-un puntets.

Robo... Se m'omple la boca de música: el rei de bastos i ja sonen les vint. Esperaré a acabar la basa.

Molt bé Manel. Jo, aquí, per servir. Sense grans coses, puc anar fent i esperar amb alegria el moment de cantar. La cosa fa olor de victòria. Ve-t'ho aquí! Fem la basa. Només morralla, però "les vint! De bastos!".

"Amb les cartes que tenim no cal saber jugar, només cal aguantar-les que ja juguen soles. Però els que sabem jugar... Les vint d'espases!"

És tan relaxant aquesta manera d'entendre's sense paraules... De fet, les paraules sobren (i molt) perquè poden distorsionar la realitat. Les partides son com la vida: silencis que comuniquen, paraules que enganyen, mirades sinceres... Què dir de les catxes? Intentar donar una imatge del que no es té: ho fa tanta gent, com voleu que no n'hi hagi a les partides de cartes!

"El joc, una metàfora de la vida". Segur que algun llest ja ha dit això en algun moment de la història.

Paul Cezanne (1890-1892). Els jugadors de cartes. Versió 2 i 5.