En un trajecte d’autobús de fa uns dies...

A l’autobús de tornada a casa, estic mirant un article avorrit i aixeco la vista del paper per fer una mirada rutinària al voltant. Sempre miro qui tinc al voltant a l’autobús (sobretot si m’estic avorrint) perquè algunes cares em fan inventar històries que, si més no, em distreuen del tedi que em provoca el viatge si la lectura no és prou interessant. Doncs això. La vista es concentra en una noia (edat universitària) que treu una llibreta d’espiral amb fulls quadriculats de la bossa. Xafarder com sóc, no em puc estar de mirar què fa i com qui no vol la cosa, no la perdo de vista. Veig que fa tres columnes en un full (una cosa molt pulcra, ateses les circumstàncies). Encapçala una de les columnes amb el mot “Naixements”; l’altra, amb el mot “Matrimonis”, i la tercera té com a encapçalament “Defuncions”. Mira les línies, amb la part superior del bolígraf als llavis i, després d’uns moments en què sembla reflexionar, comença a escriure noms a les diferents columnes. Vaig fent ullades alternativament a la llibreta i al meu article (per no ser massa descarat) i quan recull la llibreta per baixar, té tres noms a la primera columna, cinc a la segona i més de deu a la tercera.

Baixa de l’autobús i fins aquí els fets. A partir d’aquí, el meu cervell comença a elaborar explicacions diverses del que he vist.

Una família molt desgraciada (o curta i amb parents molt grans). Explicació que descarto de seguida perquè té poc glamour i no s’adiu amb amb l’aspecte de la noia.

És més gran del que em pensava i fa la llista dels amics emparellats, dels que tenen fills i dels que han mort. Una mica com si allò que en diuen el rellotge biològic li estigués donant avisos (“has de ser mare”) i volgués tenir dades empíriques que li certifiquessin que no són imaginacions seves. Tampoc no em convenç, no pot ser que se li desperti el rellotge biològic amb tanta urgència: mai no m’equivoco tant en calcular l’edat d’una persona. A més, aquesta teoria no explicaria la columna “Defuncions”.

És una futuròloga i, en un instant de contacte amb el més enllà, ha començat a preveure el futur de les persones del seu cercle més proper. O més difícil, ha vist coses que passaran properament i ara se li gira feina perquè ha de trobar els “interfectes”. Aquesta explicació em sembla més adequada a la cara de la noia: pel-roja de cabell rinxolat, ulls ametllats, somriure absent... Sí, m’hi he fixat molt, però no és un mèrit, és una cosa innata que se’m quedin gravades les cares de la gent. I us asseguro que si la torno a veure, la reconeixeré com la noia de la llibreta del autobús.

Ara tornem a l’explicació de la llista que encara em queda trajecte i això promet ser molt sucós. La noia va de pet a casa seva. Viu amb el pare, separat, la mare els va abandonar quan ella era petita i per això la noia es va acostumar a estar sola i a relacionar-se amb el desconegut. A casa, agafarà la guia de telèfons i començarà a copiar les adreces de la gent de les llistes (evidentment, de la llista de naixements, no). Quan tingui totes les adreces anotades, i sigui conscient de la magnitud de la tragèdia que comporta anunciar a gent que no coneix de res que ha de morir, decideix deixar de banda les vel·leïtats ocultistes i preocupar-se pels seus estudis que té una mica abandonats.

Una narració breu que creix correctament, s’infla preparant un clímax que no es produeix perquè es desinfla en un tres i no res. Frustrant? Sí, evidentment, però no més que qualsevol projecció de la vida quotidiana de qualsevol persona.