L'altre dia, en un blog, vaig llegir que el
redactor preguntava quan arribaria la primera generació d'escriptors nadius
digitals i vaig pensar “nadius digitals? Els meus fills ja ho són... Quin sentit
té la pregunta?”
Fent-hi una segona volta, em vaig adonar que els
meus fills són nadius digitals, però l'educació els està tornant analògics. Vaig
riure, per no plorar, de la situació roussoniana: han nascut “bons digitals” i
la societat els “perverteix” i els fa analògics. Tota l'educació que reben és
“llibrària” (amb unes concessions a la cosa digital que es poden resumir en
“amplieu informació a Google”). Extrapolant aquesta situació, el calendari de
l'arribada de la primera generació d'escriptors nadius digitals es veu molt
negre, perquè com més amunt anem en la carrera educativa, més ens allunyem de la
digitalització i sembla que la situació tendeix a perpetuar-se: quants mestres i
professors coneixeu que fonamentin la transmissió del coneixement en el mitjà
digital? Jo, sincerament, cap, i això és preocupant si hem de creure que el
futur és com el pintava el professor Manuel Castells ja fa alguns anys.
Evidentment, des de casa es pot fer molt per
alleujar la situació, però no podem contrarestar tot un sistema educatiu que,
fins i tot quan implanta els mitjans digitals, ho fa amb imitacions de
llibres.
La pregunta que em plantejo en analitzar la
situació actual és “quant ha de durar la cohabitació digital/escrit?” I la
primera resposta que em ve al cap és que potser caldria pensar que aquesta és la
situació que ha de perdurar, amb diferents proporcions digital/analògic...
Quants segles ha conviscut la transmissió oral amb la escrita? De fet, podríem
dir (segurament és matisable) que la transmissió oral ha començat a perillar
quan l'hem fixada digitalment.
Perquè, i això ha estat explicat manta vegades,
les tecnologies no se substitueixen, se sumen i, en alguns casos, la nova
tecnologia assumeix funcions de l'antiga de manera que pot arribar a passar que
la fagociti. Pot arribar a passar, però no és una situació comuna.
Per tant, hauríem de pensar que, de la mateixa
manera que l'escriptura va anar assumint les funcions de la transmissió oral per
als quals presentava una solució més còmoda o fiable (la fixació de continguts,
per exemple), el mitjà digital ha d'assumir funcions de l'escriptura, com ara
l'accés immediat a la informació o la presentació per al consum de tot allò que
és perible a curt termini (per què hem de comprar un manual d'instruccions que
hauria de destruir quan sàpiga utilitzar l'aparell a què pertany si puc
descarregar el document d'internet i llegir-lo en qualsevol dels dispositius
ad-hoc que hi ha al mercat?, per exemple) pel mateix motiu.
Evidentment que hem de preveure la possible
substitució i dotar la societat dels mitjans necessaris per a assumir-la, però
sempre cal tenir present que no es un tema d'avui per demà i que aquesta
previsió respon més al caràcter garantista que han (haurien) de tenir les lleis
que a un clam social davant d'una situació nova.
Molt xulo, company. Ara a no parar!
ResponElimina