Segueixo amb les cabòries al voltant del nadiu digital

Mentre la transmissió del coneixement s'ha basat exclusivament en l'oralitat i l'escriptura (mentre érem a la "galàxia Guthenberg" per fer servir un lloc comú), el sistema educatiu dedicava molts esforços a inculcar els rudiments del coneixement de l'eina i no només els rudiments bàsics (saber llegir i escriure). D'una manera o d'una altra, els programes escolars incloïen "tècniques d'estudi"; és a dir, tècniques per a identificar els coneixements disseminats en els textos (i relacionar-los entre ells o amb els ja adquirits, en el millor dels casos).

On és l'ensenyament d'aquesta destresa en els programes educatius actuals? En què ha quedat el tan cantat "aprendre a aprendre"?

Potser encara no ens hi hem posat perquè és massa d'hora, però aleshores, cal aquest desplegament de mitjans? Cal que tots els nens estiguin "digitalitzats"? Cal que hi hagi tantes aules amb pissarres digitals sense una xarxa que permeti aprofitar-les convenientment?

No compensa ensenyar abans a utilitzar les eines? Que potser no podem aprofitar l'experiència de la "galàxia Guthenberg" en què els alumnes aprenien a llegir abans d’haver de comprar novel·les clàssiques? Que potser no podem aprofitar l'experiència de la "galàxia Guthenberg" en què els alumnes aprenien a escriure amb llapis i, després quan ja en sabien, podien utilitzar bolígraf o, fins i tot, estilogràfica?

Certament, ara tota la informació és a un clic, però no parlem d’això. Parlem de formació, parlem d’adquisició de coneixement (no d’adquisició de dades) i ara, en el nou entorn digital, precisament per la facilitat d’accés a la (abundant o sobreabundant) informació, cal adquirir noves destreses que permetin diferenciar el gra de la palla (com sempre), però amb molt més gra i molta més palla, cosa que obliga a redefinir-les.

Dir “amplieu la informació a Google” no és fomentar la cerca d’informació a la xarxa i molt menys, educar els alumnes perquè ho facin adequadament. És cert que la xarxa és un mar immens i que el procés educatiu ja no consisteix a seguir el riu aprofitant el corrent (una metàfora suada, però molt gràfica). Ara cal navegar per aquest mar d’informació, però no es navega perquè sí, amb l’única finalitat de navegar, en el procés formatiu es navega per a obtenir coneixement. Si reprenem la metàfora, anem al mar a pescar i no crec que ningú pugui pensar que si volem que els nostres fills mengin del que pesquen només cal posar-los a la platja (oferir-los una màquina amb connexió a Internet), ensenyar-los on és el bot (l’accés directe al navegador) i com es fa per remar i com s’ha de tirar la canya (escriure, moure el ratolí i fer doble clic)...

Potser que els ensenyem a diferenciar els peixos comestibles dels indigestos i a identificar, d'entre els comestibles, els més apetitosos. Ja dono per suposat que entraran al bot amb una llista clara (amb fotografies, fins i tot) dels peixos verinosos i, almenys en les primeres sortides, els acompanyarem per a acabar de comprovar que han entès bé tot el que els hem explicat i que són capaços de fer-ho sols.