Edició de continguts

Edició de continguts? De què estem parlant? Ara que tothom pot publicar el que vulgui, té futur dedicar-se a l’edició de continguts?

Doncs sembla que sí i per justificar-ho només cal no confondre “publicar” i “editar”.

Fer públic, publicar, un contingut és gratuït (en principi) i molt fàcil: només cal tenir el contingut i l’accés als mitjans, i ara, amb internet, aquest accés és universal: pots posar-lo a les xarxes socials, en un blog, en una pàgina web i, fins i tot, imprimir-lo online per un preu prou ajustat.

Editar un contingut és tota una altra cosa. Per començar, és una tasca completament independent de la generació dels continguts. Evidentment, un editor de continguts també pot generar-ne, però la seva tasca normal és editar els continguts que un altre li proporciona. I en què consisteix aquesta feina? Doncs, bàsicament i per simplificar: fer entenedors els continguts. Sembla poca cosa explicat així i, en el fons, és prou complicat com perquè se n’encarreguin professionals. Anem a pams.

Un editor de continguts, a banda de la formació pròpia de la professió, necessita tenir el context en què s’ha de presentar el contingut: una part important de la seva feina consisteix a adaptar el contingut als receptors potencials. No repetirem aquí l’esquema de la comunicació eficient, però sembla prou clar que perquè hi hagi una comunicació eficient, cal que el codi sigui compartit entre emissor i receptor.

Un exemple ens ho aclarirà. Penseu en un text sobre volcans redactat per un vulcanòleg (i ja sé que és un cas extrem). Aquest autor (ell ha generat el contingut) el presenta a una editorial i l’editorial decideix elaborar-ne un llibre de text de primària i, a partir del mateix original, una publicació per a adults. Evidentment, caldrà adaptar el lèxic, la sintaxi i el nivell de profunditat de les explicacions al nivell dels consumidors i ja es veu que les dues versions previstes hauran de ser per força diferents. En el cas de la versió per a adults, caldrà identificar, a més, en quina mena de publicació apareixerà: una obra de divulgació, un manual universitari, un text de referència, una memòria d’investigació tenen exigències de profunditat i llenguatge diferents.

Crec que ha quedat clar que hi ha una primera tasca que és prou important com perquè se n’encarregui un professional, però un cop enllestit aquest primer filtre, encara queda feina per fer: cal procurar que el receptor no es distregui del missatge que se li vol transmetre; dit d’una altra manera, que no hi hagi elements externs que el distreguin i li privin de concentrar-se en la comprensió del missatge.

Si pensem en la transmissió impresa, tots ens hem trobat amb publicacions que, sense saber ben bé perquè, no se’ns feien agradables de llegir. Vegem alguns dels petits detalls que qualsevol editor mira de minimitzar per a aconseguir no distreure l’atenció del lector:

• Repetició excessiva d’una mateixa paraula en un paràgraf.
• Paràgrafs excessivament llargs (o excessivament curts).
•  Moltes línies seguides acabades (o començades) amb la mateixa paraula (o amb la mateixa síl·laba).
• Paràgrafs que es tallen entre dues planes deixant línies penjades a una banda o a l’altra.

En podríem citar més, però aquests exemples segur que ens han fet dir “és veritat, en un llibre vaig veure que...” i si ho vam veure, el temps que vam passar detectant-ho no el vam dedicar a llegir atentament el text.

Evidentment (i seguim amb la transmissió escrita), tot això es cuida amb intensitats diferents segons que el llibre en qüestió sigui un text divulgatiu, un text educatiu o un text literari: cada estil de text té unes característiques pròpies que cal conèixer i potenciar.

Si pensem ara en la presentació per pantalla, la cosa canvia: hi ha aspectes que no es poden controlar i n’hi ha d’altres que són específics del mitjà. Per exemple, no podem controlar l’amplada de les línies amb que el navegador presentarà el contingut i, d’altra banda, la lectura per pantalla (no parlem de lectors digitals) cansa molt més que la lectura sobre paper i, per tant, els textos han de ser més breus i concisos i, també, més tallats (amb paràgrafs més curts).

A més, quan editem continguts per ser vistos online cal tenir més present, si cap, la mena de públic al qual es pretén arribar. Per posar un exemple concret que ens estalviarà mota explicació, els enllaços (ressaltats en color blau i subratllats) són d’allò més llaminers per fer-hi clic. Si el text té finalitats educatives i el públic potencial no és adult, caldria minimitzar-los per a evitar distraccions. Si el text és divulgatiu o si està adreçat a un públic adult (suposadament format) la hipertextualitat enriqueix l’acte de comunicació de manera exponencial.

La tasca de l’editor en els textos literaris és tota una altra història: ha de conèixer l’obra de l’autor de manera que pugui dir-li davant d’una expressió “això no sembla teu, és volgut?” i, d’altra banda, en fer la lectura “objectiva” del text (l’autor l’ha escrit i sap què volia dir en cada cas i què pensava quan escrivia el que va escriure), pot detectar incongruències, mancances en l’argument, situacions injustificades... (recordeu allò de “si apareix una pistola en el capítol u, ha de morir algú al llarg de l’obra”? La frase exacta no la recordo, però la idea és aquesta). Els autors demanen el “seu editor” i això ha de ser per alguna cosa, oi?

Reduir la tasca d’edició dins d’una empresa de serveis editorials a les funcions merament administratives és una errada greu, però desgraciadament, prou estesa. Evidentment una part de la feina de l’editor és administrativa, de gestió, de control (l’editor és el responsable de tot el procés del “contingut” des que entra a l’empresa fins que surt al mercat), però això no és tot. Al costat d’aquestes tasques pròpies del que s’entén normalment com a “cap de projecte”, ha de fer les que són pròpies de l’edició pròpiament dites: pensar el format de publicació juntament amb l’autor (l’autor és especialista en la matèria i l’editor ho és en el format), adequar l’estil del contingut a l’estil de l’editorial (si és el cas), enriquir-lo amb els elements que calguin (sempre que això es pacti amb l’autor) per fer-lo més didàctic, o més accessible, polir-lo, detectar-hi incongruències o incorreccions i proposar solucions perquè l’autor triï...

Com es pot veure editar és una tasca complexa que aporta un valor afegit als continguts que no es pot aconseguir amb l’autopublicació i exigeix coneixements específics de la professió, coneixements generals de matèria que ha d’editar, coneixements sobre didàctica (si es dedica a l’edició de textos educatius), coneixements legals per poder identificar recursos i incorporar-los legalment, coneixements de gestió de projectes per poder tutelar el procés d’edició de cap a cap...

Internet has not killed editing tasks!