El part

La pregunta "Vol entrar a la sala de parts?" no admet un "no" per resposta: cal entrar-hi. S’hi ha de ser, en el part, cal donar la mà a la mare, lluny de la zona d'operacions i, si és possible, el futur pare s'ha de desmaiar per corroborar la tesi de "si els homes parissin, que en faria de temps que s'hauria acabat el món...". Corolari: "aquests homes no aguanten res!".

Ser a la sala de parts és una mica com violar un espai femení. El futur pare no hi pinta res! Sense cap paper definit, només hi fa nosa. Mira de sortir del pas cada vegada que algú (alguna) ha de fer alguna cosa i mai no encerta prou ràpid el cantó correcte per a fer-se fonedís (els nervis del moment?). Trist paper: observar el patiment i el dolor i només poder compartir el primer. Per molt empàtic que sigui, un home mai no podrà saber del dolor del part, tot i que la literatura ha vesat molta tinta per a definir-lo. Què vol dir exactament "dolç dolor"? Qui l'hagi definit així no ha vist la cara de dolor i esforç de la seva dona empenyent...

El laberint de complicitats que s'estableix durant el part entre les dones que hi intervenen és impressionant. La llevadora comprèn perfectament la partera perquè ella ha passat pel mateix tràngol (o hi passarà o podria passar-hi). Només cal que la miri i li somrigui per a reconfortar-la. No els calen paraules i no s'han vist mai abans.

El xiuxiueig és constant quan dues profesionals coincideixen al voltant de la partera. Parlen per sobre de la seva panxa com si no hi fos, però en veu baixa i amb mitges paraules. Evidentment, el futur pare no hi compta per a res, estic plenament convençut que en molts moments n'obliden la presència. Esclar que la col·laboració del pare en tot el procés de creació de la nova vida és molt inferior al de la mare, però tot i amb això és necessària: per molt que avanci la tècnica de la inseminació, en algun punt de la cadena hi ha un pare (un mascle, si ho preferiu).

Tornem al part. Si, pel que sigui, sorgeix alguna dificultat, una infermera s'afanya a fer fora el pare sense miraments ni explicacions. Un lacònic "ja l'avisaran quan pugui tornar a entrar-hi" és suficient consol per a un home que ha vist com el paritori s'inundava de dones apressades amb gorros i mascaretes. Que tranquil que es queda el futur pare a la sala d'espera després que la infermera li arravati els peücs, la bata i el gorro. Amb quina pau interior veu aquest home com es desgranen lentament els minuts en el seu rellotge fins que, en el millor dels casos, arriba l'infermera i li comunica "tot ha anat bé. Han sorgit unes complicacions i hem hagut de ..., però ara ja està. Vol entrar a la sala de parts?". Tot i que no t'ho diuen obertament, tu ja entens que la cosa va així: "despersonalitzi's una altra vegada amb aquesta mascareta de paper, amb aquesta bata de paper i amb aquests peücs de paper". Més efímer no pot ser tot plegat: no se m'acudeix cap altra manera millor de remarcar la petitesa del paper del pare en tot aquest procés.

Sort que la teva dona, fins i tot enmig de l'esgotament propi del moment, et diu tot allò tan bonic que tu esperes sentir amb una simple mirada mentre t'apreta la mà.