Sembla que tot en aquesta època ens aboca
a l’individualisme. El capitalisme ja ho té, això, però a més hi ha la manera
de transmetre el coneixement: es pot aconseguir a mida de manera individual a partir d’internet i,
per si això encara no fos prou, el sistema educatiu tendeix cap a la
superespecialització.
Des de quina edat els infants tenen “mestres
especialistes”? És a dir, mestres que entren a l'aula per fer la
seva assignatura i desapareixen. Si no ho tinc malentès, és a partir del cicle
mitjà de primària. Potser és massa d’hora perquè perdin la referència del
mestre, no ho sé...
Els alumnes han de triar assignatures
abans fins i tot d’acabar l’ESO (més clarament en començar el batxillerat) i
aquesta tria els marcarà el camí que podran seguir a la universitat.
El sistema educatiu està bandejant aquella
mena d’ensenyament holístic de tradició francesa (es podria estirar el fil i
anar més enrere, però potser no cal), en favor d’un sistema més anglosaxó (més estadounidenc)
en el que priva ser el millor en una parcel·la sense cap mena d’atenció a la
resta de facetes del coneixement.
Encara recordo un col·lega de quan feia
classes que em va dir: “Jo sé de matemàtiques, l’ortografia la deixo pels
lingüistes”. Li havia fet notar que tenia una falta d’ortografia en un document
que havia de passar als alumnes. Evidentment, és un cas extrem (espero), però
ja és un símptoma del que pretenc dir.
Unes preguntes que em plantejo i no sé
resoldre: aquesta mena d’educació ens prepara per a la vida? No n’hauríem de
dir més aviat “instrucció”? Té sentit transmetre coneixements sense més (sobre tot ara que els podem aconseguir de manera immediata des de casa? On ha
quedat l’“aprendre a aprendre” que proposava una de les moltes reformes
educatives que hem patit en els darrers anys?
Fora de l’àmbit educatiu, no podem dir que
l’ambient proposi un altre model. Pertot veiem triomfar el “not in my backyard”
que diuen els anglesos. Els mitjans de comunicació ens presenten molts, però
molts, problemes procedents de qualsevol punt del món; i en són tants que no
crec que puguem ser capaços de percebre’ls com a propis, d’adonar-nos que ens
afecten d’alguna manera.
Oi que sembla increïble que ens haguem
acostumat a la ració diària de morts en el conflicte de Síria?, que pugem
continuar sopant mentre en veiem imatges a la televisió? Ho podem fer perquè
Síria està molt lluny...
Potser també hi ha una altra explicació,
tot i que sembli agafada pels pèls: “ja hi ha qui se n’encarrega”. Hem delegat
la nostra solidaritat en institucions especialitzades (“especialitzades”, un
altre cop): l’ONU vetllarà pels rebels sirians, les ONG pels que pateixen fam a
l’Àfrica, la companyia d’autobusos per reservar seients per als minusvàlids,
els ancians i les embarassades... Nosaltres podem continuar vivint en la nostra
bombolla, aïllats de qualsevol conflicte, individualitzats.
En aquest entorn sembla impossible
“reconstuir” una consciència de classe i ens cal tenir-ne. Potser no li hauríem
de dir així, potser fora més adequat dir-ne agermanament
universal. En tot cas, la idea és l’Ubuntu
d’una de les cultures sudafricanes (Ubuntu
vindria a ser “jo sóc perquè nosaltres som”).
Sembla que he abandonat la idea primera
d’aquest escrit i no ho he fet: sense aquesta concepció de la societat, com
podem pensar a cooperar amb altres perquè tots siguem més feliços? Si no veig
el profit immediat de les meves accions en la meva persona, per què les he de
fer? Si no m'afecten de manera immediata els problemes, no els he de resoldre jo... (en aquest sentit citava el "not in my backyard").
En un reportatge de la televisió pública
catalana un ex-alt càrrec del govern de l’estat espanyol va parlar de “coopetència”.
El context no ve al cas, però el concepte, que no coneixia, em va interessar.
Podem competir i cooperar alhora? Potser aquest és el quid de la qüestió: cooperant amb un competidor podem millorar tots
dos perquè, potser, cada un és competent en algun aspecte en què l’altre té
mancances.
Crec que un altre model és possible
(potser el concepte de coopetència ens pot ajudar a trobar el camí per a
construir-lo). El món no està fet per viure-hi aïlladament, tothom necessita
dels altres. No podem delegar perpètuament totes les nostres responsabilitats,
en algun noment cal assumir-ne alguna.
Fa anys, en un curs algú va dir que la
maduresa és el moment en què s’equilibra el que rebem dels altres amb el que
els donem. Doncs sembla que retornem a un estat infantil en què no podem donar
res a ningú; en què només podem pensar en “el nen” o “la nena”, en què som
l’única realitat del món. I una de les característiques de la etapa infantil és
la facilitat de manipulació. Ara sí que he marxat del tema, però hem arribat a
un dels temes que preocupen molt els sociòlegs actualment per un camí realment
ben estrany...
En resum, que si no ens hi posem
ràpidament i el treball continua (o cada vegada ho és més) un bé escàs, encara
s’aprofundirà més aquesta manera de fer. Qui, per posar un exemple, voldrà fer
un treball a mitges amb algú altre si en acabar la carrera només trobarà feina
el millor de la promoció?
Quan he començat a escriure això ja tenia clar que tocava molts pals i que se'm plantejaven moltes preguntes que no podia respondre, però ho tenia al pap... Miraré de reprendre alguns temes en algun altre moment.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada