Enguany celebrem el
centenari de Marià Villangómez i avui fa 11 anys que va morir.
Tot el que no diré
Però els llavis del vers
són també muts.
Proven ara i adés —ales ardides
i pures— d'aixecar-se.
Ai, estremides
clarors als ulls
d'ocells alts i absoluts,
on s'eixamplen els plecs
dels camps caiguts
i les ones de blau
aprofundides!
El món, dins el sonet,
hi té unes mides
i els moments hi són
falsos, cecs o eixuts.
El vell record no sembla
que hi respiri.
S’ha esbravat el meu
somni entre el paper.
Els poemes són creus de
cementiri.
Tanta d'absència, avui,
busqui recer,
per sempre, al vers. Tot
el que no diré,
tot el que no he dit,
vull conduir-hi.
De Sonets de Balansat (1956)
De tota manera, el que sempre m'ha agradat de llegir d'en Villangómez són les seves traduccions (versions en diuen a les obres completes); són delicioses.
Trobareu més fragments de l'obra d'en Villangómez a Magpoesia.
Un parell de versos que sembla que es van escriure per a aquests dies:
"Voler l'impossible ens cal,
i no que mori el desig."
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada