Fa un temps en l'entrada "Podem educar en el treball cooperatiu?" escrivia aquesta frase:
"Si no veig el profit immediat de les meves accions en la meva persona, per què les he de fer? Si no m'afecten de manera immediata els problemes, no els he de resoldre jo..."
Mentre l'escrivia prenia notes per a poder-la comentar més endavant: "Podem fer servir un terme més psicològic, sense tanta càrrega d’egoisme, de matèria: gratificació."
També vaig anotar una frase una mica col·lateral: "Els mestres tenen gratificacions, però de manera indirecta: les obtenen perquè uns altres milloren."
Evidentment, el post ja era prou heteròclit com per introduir-hi altres elements que podien generar un excurs important: les notes van quedar en el calaix esperant el moment de veure la llum.
Com van aparèixer les gratificacions en l'escrit?
Doncs perquè una teoria psicològica col·loca la cerca de la gratificació en el centre de la motivació (una mica resumit d'estar per casa) i aquesta visió sempre m'ha semblat interessant i molt vàlida per a explicar alguns dels problemes que em ronden pel cap gairebé de manera permanent.
Per a la meva generació semblava normal que no poguéssim obtenir tot el que desitjàvem i menys de manera immediata. Això fomentava la "cultura de l'esforç" tan valorada (almenys teòricament) avui dia. Sembla que el sistema educatiu, reforçat per les TIC*, mira de fer oblidar aquesta necessitat d'esforç per assolir objectius. Tots recordem l'època de denigració absoluta de la memòria, tots tenim al cap els exàmens tan parcials que no permeten preguntes de relació... Em sembla que pel que vull explicar aquestes dos exemples (contradictoris, tot i que no ho sembli) ja fan el fet: som en l'època de les gratificacions immediates.
Per una feliç coincidència, mentre començava a redactar aquesta entrada (01/08/2013) al programa "L'oracle" (Catalunya Ràdio), Carl Honore, l'entrevistat, deia "Hem creat una societat addicta a les solucions ràpides". No ho podria dir millor!
Crec que la memòria té un paper en l'educació i, fins i tot ara que "tot el coneixement és a un clic" té un espai; potser el que cal és redefinir-la (refer la definició d'us) i deixar d'entendre-la com a magatzem de dades (les dades per elles mateixes no tenen perquè ocupar lloc al nostre cervell) i començar a entendre-la com a "magatzem de rutes" (un terme més à la page pedagògicament parlant seria "magatzem de procediments").
Una anècdota abans de seguir. L'Aito Garcia Reneses deia als seus jugadors que no podien gastar punteria en els tirs lliures, que encistellar-los havia de ser fruit d'un automatisme. Doncs això, l'automatisme s'aconsegueix memoritzant moviments.
Hem de memoritzar "com" buscar dades i ho aconseguirem aprenent com fer-ho i repetint gestos. És una memòria, com hem dit abans, procedimental i no final (atresorar dades és clarament final).
Un altre exemple esportiu. No recordo quin jugador de la lliga espanyola de bàsquet, quan va arribar a jugar a l'NBA es va sorprendre perquè l'entrenament era només tàctic. En preguntar quan farien les sessions físiques, li van dir que l'aspecte físic era cosa seva, que ell havia d'arribar en bona forma als partits i li aconsellaven contractar un entrenador personal.
Aconseguir les dades és cosa dels alumnes, nosaltres les facilitarem les eines perquè ho puguin fer. El que cal avaluar és la seva capacitat de relacionar-les, d'avaluar-les... El primer (i segurament el segon) objectiu cognitiu de la Taxonomia de Bloom haurien de donar-se per suposats. No pot ser que els exàmens se centrin en això i fent-los d'aspectes tan parcials de la matèria, obligatòriament estem examinant els alumnes de dades concretes que, com a màxim, els demanem que sàpiguen expressar de manera diferent de com els hi proporcionem (nosaltres o els libres de text). A això em referia en dir que és contradictori denigrar la memòria i fer exàmens d'aspectes tan parcials de les matèries.
Amb aquest canvi de prioritat es podria recuperar el tan famós "aprendre a aprendre" i, al mateix temps, ens allunyaríem una mica de la gratificació immediata. No insistirem en el tema de l'aprendre a aprendre i ens centrarem en la segona conseqüència.
Tornant una mica al sistema educatiu, crec que és fàcil adonar-se que alhora que es fomenta aquesta gratificació immediata, la vida va per un altre camí... I el sistema educatiu també. Com, sinó, podem explicar la pràctica desaparició de l'FP? L'ensenyament obligatori retarda l'edat de treballar, d'obtenir les gratificacions esperades pel que han aprés al llarg de la seva vida escolar. Abans, amb l'FP, en acabar l'ensenyament obligatori als 16 anys, els alumnes es podien incorporar al món laboral. Actualment, un alumne ha d'esperar, com a mínim, a arribar als 18 anys (ha de fer dos anys de cicles formatius) per poder aspirar a treballar, però l'itinerari més comú s'allarga fins acabar un grau universitari (en el millor dels casos, perquè es recomana fer un "màster professionalitzador" abans d'abandonar les aules).
No sembla que actualment s'estigui per la labor de fer reviure l'FP i tampoc sembla possible fer-ho en una societat que vol (encara ho vol?) abandonar el sector primari i secundari...
Crec que ens cal repensar moltes coses, però sobre tot "què volem fer, com a societat" i "on volem arribar".
_________________________________
* Actualment, a les escoles, també s'utilitza les sigles TAC (tecnologies de l'aprenentatge i el coneixement) i TEP (Tecnologies de l'empoderament i la participació) per referir-se a les TIC adaptades a l'entorn escolar.
"Si no veig el profit immediat de les meves accions en la meva persona, per què les he de fer? Si no m'afecten de manera immediata els problemes, no els he de resoldre jo..."
Mentre l'escrivia prenia notes per a poder-la comentar més endavant: "Podem fer servir un terme més psicològic, sense tanta càrrega d’egoisme, de matèria: gratificació."
També vaig anotar una frase una mica col·lateral: "Els mestres tenen gratificacions, però de manera indirecta: les obtenen perquè uns altres milloren."
Evidentment, el post ja era prou heteròclit com per introduir-hi altres elements que podien generar un excurs important: les notes van quedar en el calaix esperant el moment de veure la llum.
Com van aparèixer les gratificacions en l'escrit?
Doncs perquè una teoria psicològica col·loca la cerca de la gratificació en el centre de la motivació (una mica resumit d'estar per casa) i aquesta visió sempre m'ha semblat interessant i molt vàlida per a explicar alguns dels problemes que em ronden pel cap gairebé de manera permanent.
Per a la meva generació semblava normal que no poguéssim obtenir tot el que desitjàvem i menys de manera immediata. Això fomentava la "cultura de l'esforç" tan valorada (almenys teòricament) avui dia. Sembla que el sistema educatiu, reforçat per les TIC*, mira de fer oblidar aquesta necessitat d'esforç per assolir objectius. Tots recordem l'època de denigració absoluta de la memòria, tots tenim al cap els exàmens tan parcials que no permeten preguntes de relació... Em sembla que pel que vull explicar aquestes dos exemples (contradictoris, tot i que no ho sembli) ja fan el fet: som en l'època de les gratificacions immediates.
Per una feliç coincidència, mentre començava a redactar aquesta entrada (01/08/2013) al programa "L'oracle" (Catalunya Ràdio), Carl Honore, l'entrevistat, deia "Hem creat una societat addicta a les solucions ràpides". No ho podria dir millor!
Crec que la memòria té un paper en l'educació i, fins i tot ara que "tot el coneixement és a un clic" té un espai; potser el que cal és redefinir-la (refer la definició d'us) i deixar d'entendre-la com a magatzem de dades (les dades per elles mateixes no tenen perquè ocupar lloc al nostre cervell) i començar a entendre-la com a "magatzem de rutes" (un terme més à la page pedagògicament parlant seria "magatzem de procediments").
Una anècdota abans de seguir. L'Aito Garcia Reneses deia als seus jugadors que no podien gastar punteria en els tirs lliures, que encistellar-los havia de ser fruit d'un automatisme. Doncs això, l'automatisme s'aconsegueix memoritzant moviments.
Hem de memoritzar "com" buscar dades i ho aconseguirem aprenent com fer-ho i repetint gestos. És una memòria, com hem dit abans, procedimental i no final (atresorar dades és clarament final).
Un altre exemple esportiu. No recordo quin jugador de la lliga espanyola de bàsquet, quan va arribar a jugar a l'NBA es va sorprendre perquè l'entrenament era només tàctic. En preguntar quan farien les sessions físiques, li van dir que l'aspecte físic era cosa seva, que ell havia d'arribar en bona forma als partits i li aconsellaven contractar un entrenador personal.
Aconseguir les dades és cosa dels alumnes, nosaltres les facilitarem les eines perquè ho puguin fer. El que cal avaluar és la seva capacitat de relacionar-les, d'avaluar-les... El primer (i segurament el segon) objectiu cognitiu de la Taxonomia de Bloom haurien de donar-se per suposats. No pot ser que els exàmens se centrin en això i fent-los d'aspectes tan parcials de la matèria, obligatòriament estem examinant els alumnes de dades concretes que, com a màxim, els demanem que sàpiguen expressar de manera diferent de com els hi proporcionem (nosaltres o els libres de text). A això em referia en dir que és contradictori denigrar la memòria i fer exàmens d'aspectes tan parcials de les matèries.
Amb aquest canvi de prioritat es podria recuperar el tan famós "aprendre a aprendre" i, al mateix temps, ens allunyaríem una mica de la gratificació immediata. No insistirem en el tema de l'aprendre a aprendre i ens centrarem en la segona conseqüència.
Tornant una mica al sistema educatiu, crec que és fàcil adonar-se que alhora que es fomenta aquesta gratificació immediata, la vida va per un altre camí... I el sistema educatiu també. Com, sinó, podem explicar la pràctica desaparició de l'FP? L'ensenyament obligatori retarda l'edat de treballar, d'obtenir les gratificacions esperades pel que han aprés al llarg de la seva vida escolar. Abans, amb l'FP, en acabar l'ensenyament obligatori als 16 anys, els alumnes es podien incorporar al món laboral. Actualment, un alumne ha d'esperar, com a mínim, a arribar als 18 anys (ha de fer dos anys de cicles formatius) per poder aspirar a treballar, però l'itinerari més comú s'allarga fins acabar un grau universitari (en el millor dels casos, perquè es recomana fer un "màster professionalitzador" abans d'abandonar les aules).
No sembla que actualment s'estigui per la labor de fer reviure l'FP i tampoc sembla possible fer-ho en una societat que vol (encara ho vol?) abandonar el sector primari i secundari...
Crec que ens cal repensar moltes coses, però sobre tot "què volem fer, com a societat" i "on volem arribar".
_________________________________
* Actualment, a les escoles, també s'utilitza les sigles TAC (tecnologies de l'aprenentatge i el coneixement) i TEP (Tecnologies de l'empoderament i la participació) per referir-se a les TIC adaptades a l'entorn escolar.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada