Una visita a ca l'oculista (la primera)

Bé avui és el dia; ja no puc esperar més; porto mesos retardant la cita amb el metge, ara tinc dia i hora, no puc faltar. No sé perquè li tinc tanta por al metge, als metges vull dir. No parlo d’un metge en particular, tinc por dels metges en general i de la malaltia. De fet sóc d’allò més aprensiu i saber-ho no em consola gens ni mica.

Ja fa uns quants mesos que els ulls em piquen cap a mitja tarda i també quan miro fixament qualsevol objecte. Passa el mateix quan concentro la mirada per pensar, sense mirar res fixament, només amb els ulls fixos a mig camí de tot arreu, em ploren i em fan mal quan els vull tancar. I encara més, a voltes els ulls em fan pampallugues, com si un pèl del serrell s’escapès i em voltés per davant les parpelles... Innegablement tinc alguna mena de problema als ulls i crec que he fet bé de concertar una cita amb el metge.

Surto de casa, mentiria si dic que decidit, i el cap no para de barrinar... Tothom, o gairebé, ha intentat animar-me i m’han dit que els oftalmòlegs no fan gens de mal, que no et punxen ni et posen gotes als ulls. Quan dic gairebé vull dir que algú ha alimentat les meves pors a les gotes dient-me que per fer una optometria et posaven unes gotes als ulls que et deixaven unes poques hores completament encegat i que hauria d’anar acompanyat a cal metge... por i més por!

L’oculista del "saguru", és un d’aquests metges que van a preu fet. Encara no havia acabat d’exposar el meu problema quan vaig deixar anar la paraula màgica, que no li va passar desapercebuda: ordinador!

Ordinador? –va dir, alleugerit, i va seguir: Ah! Ulls irritats! Mirem-ho... ho veu... el que jo deia... es posarà aquest col·liri...

Tres dies de col·liri i, a més del mal tràngol dels moments de posar-me les gotes... res! –Que no n’hi ha per tant! –em diuen els amics. Ells no deuen de saber el que a mi em costa tocar-me els ulls. Pensar que he de veure, indefens i en primeríssim pla, com un cos estrany m’entra a l’ull sense que pugui fer-hi res, amb la parpella voluntàriament oberta i, per si de cas, subjectada per la mà ferma de qui em posa les gotes. El moment de màxima tensió arriba quan es nota l’impacte brutal de la gota a l’ull. És un instant, és breu, però és brutal...

Gràcies a Déu, una veu autoritzada em va aconsellar deixar estar el col·liri fins que un metge em visités de veritat, o potser hauria de dir, un metge de veritat em visités; no ho sé del cert. És a dir, en pocs dies hauré fet les meves dues primeres visites a l’oftalmòleg. La segona visita representa un problema més greu que la primera visita, si cap. El “saguru” és un recurs fàcil, envies algú al metge de capçalera (o de família, em sembla que es diu ara) i aquest et concerta una visita directament amb un desconegut. La visita a cal metge que he de fer ara, sembla ser, ha de fer-la un metge conegut o, pel cap baix, un de reconegut i, és clar, si no hi has anat mai...

La solució al problema la trobo a l’autobús, des de la finestra veig un cartell “metges oculistes” i un telèfon... Trucaré!... quan pugui. Però aquesta vegada la cosa s’ha precipitat. Agents externs m’han fet trucar inopinadament aviat al metge. Potser a alguns els pot semblar normal que hagi trigat menys d’una setmana per trucar, però us puc ben assegurar que això no és normal, habitualment les trucades em duren més temps... a l’agenda.

Definitivament l’assumpte ha anat molt ràpid, gairebé precipitat. Sense temps per penedir-me em trobo a la sala d’espera de l’oculista amb una poca gent que també esperen, només ens diferencia el fet que tots els altres semblen tranquils, és clar, que la majoria porten ulleres i, per tant, ja saben de què va. He de confessar que estic nerviós, no neguitós ni espantat (almenys, no estic tan espantat com perquè es noti).

Passats dos bons quarts em criden i una infermera em fa posar al davant d’un estri immens amb una mena de binocles i un lloc per repenjar la barbeta. Alea jacta est! Pels binocles veig un paisatge verd amb un globus de colors, és un paisatge relaxant i molt agradable de mirar. Quan ja començo a gaudir de la vista, se sent un sorollet, apareix una taca vermella i el conjunt es desenfoca: la imatge ha avançat. Cap problema, els ulls s’acomoden ràpidament al nou punt de vista. Passat un poc de temps, es repeteix l’operació. Sembla que ja entenc la mecànica de la prova, segurament es tracta de comprovar la velocitat de reacció dels ulls.

Fabrini és un mag brasiler reconegut internacionalment tant per la seva màgia com pels seus dibuixos.
He trobat aquest dibuix al blog "blogdemagia".

Al principi tot va com la seda, però quan ja portem uns quants canvis de posició, els ulls comencen a reaccionar amb menys velocitat i haig de fer esforços notables per enfocar la imatge. Començo a sentir una mena de neguit: és normal, això? Ho nota algú? No sento cap comentari, cap instrucció... no sé com va tot. Finalment la infermera tanca l’aparell i m’anuncia amb politese que la prova ha acabat; immediatament, amb amabilitat professional, inicia l’interrogatori habitual de qui sospita que ha guanyat un client. Semblava amabilitat natural fins que ha hagut de mirar la fitxa per tractar-me, naturalment, de tu i pel nom.

Un estada curta sol al quartet i el metge em crida. Més professionalitat, més preguntes... més ridícul: no sé de què va tot això, i no veig cap intenció d’explicar res.

–Miri aquí! Sorpresa, ho veig tot, totes les lletres des de les de la part superior fins a les de la part inferior: immillorable!

Tot anava massa bé... L’home treu una llanterna i m’enfoca un ull. Com pot fer-me una cosa així? Fa menys de tres minuts que li he dit que la llum em molestava moltíssim! Mentre el bon home fa esforços, prou reeixits, per enlluernar-me se sent una veu: miri el cartell! A mi ja m’agradaria poder mirar el cartellet, però la llum de la llanterna m’ho impedeix. Passen un parell de minuts i canvia d’ull, l’altre m’ha quedat com adormit, com envoltat de cotó... tou!

La tortura dura una estoneta més, finalment l’home canvia de tàctica i m’enlluerna amb una mena d’ulleres posades: em tapa un ull mentre m’enlluerna l’altre i, a més, em demana que miri el cartell. Només falta que em demani de fer la vertical!

El tema ja comença a passar de mida Jo sóc a punt d’arribar al paroxisme. Ara comença el final: les ulleres serveixen per provar vidres! L’home s’esforça per explicar-me el mecanisme i quan creu que ho he entès llença la seva ofensiva de preguntes destinada, sense cap mena de dubte, a humiliar-me:

Amb aquest vidre, veus bé? Ho veus tot clar? Millor amb aquest altre? Amb quin dels x vidres veus millor el cartell?... Espera, torna a mirar ara. Ho veus millor? Aquesta darrera pregunta la fa després de fer rodar el vidre mitjançant una pestanya que té a la part superior (tots vidres que ha anat posant a la muntura el tenen i ara ja sé per a què serveix).

Qui es deu pensar que sóc jo? Ja li he dit quan començava la sessió que mai he portat unes ulleres, no sé com s’ha de veure i pretén que valori millor o pitjor... Al·lucinant! Finalment l’home, en una demostració de perspicàcia, sembla que es fa càrrec del meu problema i resol quina mena d’ulleres he de portar.

–Ara examinarem el fons de l'ull i li prendrem la pressió ocular... Com que és la primera visita...

L'home, tot professional, aixeca un comptagotes i pretén de posar-me un líquid de color groc fluorescent als ulls. No recordo (és molt difícil estar amatent al que et diuen alhora que mires de defensar-te d'una invasió líquida als ulls) si m'ha dit que les gotes eren per obrir les pupil·les o per adormir l'ull. Ens ha costat, però alguna gota ha anat a lloc. Pensava que això era greu, però l'acció següent va superar les expectatives.

–No mogui el cap! I ho deia tan tranquil mentre m'apropava una màquina de dimensions ciclòpies a l'ull. Quan la màquina era suficientment a  prop (per al seu gust; excessivament per al meu) una mena de ferro (que jo imaginava roent) avançava sense pietat cap a l'ull. Em sentia com Miguel Strogoff. Jo mirava de tancar les parpelles, però el ferro (no era roent!) no em deixava ajuntar-les. Crec que l'aparell també aspirava l'oxigen de la sala perquè jo no podia respirar.

Resultat final, em diu molt preocupat que tinc la pressió ocular molt alta (molt moltíssim), que he de deixar de prendre cafè, de fumar, de menjar amb sal i de ser del Barça si no vull patir un despreniment de retina (l'home animant-me a sac!). No se li ha acudit pensar que la por fa pujar la pressió i m'ha deixat ben escurat...

Escriu tot en un paperet, m’assegura que els òptics entenen què hi posa, i s’acomiada recomanant-me que passi per caixa a deixar uns bitllets, preu de la tortura.

Ja sóc al carrer amb els ulls curulls de llum, com adormits i sensació de Mr. Magoo. He de reconèixer que una visita al metge no és tan greu, que no n’hi havia per tant... Però segueixo tenint por dels metges!

Un darrer apunt: no podré tornar a aquest oculista. Quan ha obert el llum, he vist que l'home tenia uns reguerots de color groc fluorescent a la bata (abans immaculada) que no són altra cosa que el líquid que m'ha posat abans de començar l'examen del fons de l'ull. He vesat tantes llàgrimes intentant defensar-me dels aparells que m'agredien els ulls que li he deixat la bata feta una calamitat.