Primer dels ítems que vull desenvolupar: abans de dissenyar la mena de gamificació que cal per a una acció formativa, s'ha de conèixer el públic a qui va destinada.
Com dèiem en el post anterior sobre gamificació, moltes de les publicacions que he consultat sobre tècniques de gamificació se centren en la motivació i, a més, tots els ítems que s'hi citen descansen sobre la competència entre els integrants de l'acció formativa.
He de dir que tanta insistència m'ha estranyat perquè sempre he pensat que la gamificació, per si mateixa, ja hauria de ser motivadora de l'activitat a què s'aplica i trobo també curiós la manera en què tot se suporta sobre la competència.
Evidentment, la competència (entre individus) és important en tots els jocs, però potser no en totes les accions formatives ho és tant. No m'imagino un personatge que ha decidit afrontar un procés formatiu online preocupat per ser el millor entre tots (no sé si sap, ni si ho val saber, quants) els que comparteixen l'acció amb ell. Crec que si la competició fos tan important en la seva motivació, potser hauria triat un entorn presencial.
D'altra banda, sembla que la tendència a les aules és anar deixant de banda l'esperit competitiu (que els alumnes ja tenen incorporat de fa temps) en favor de remarcar els beneficis que l'acció formativa, simple i llana, els pot aportar.
"Remarcar els beneficis que l'acció formativa, simple i llana, els pot aportar", en el sentit de les portes que els obrirà dominar aquesta eina o aquesta tecnologia. Evidentment, una acció formativa no pot "acabar" amb el domini del que és el seu objectiu primer. La formació, per definició, és infinita: en aprendre a fer servir N fem un salt ("superem un repte") que ens permet plantejar-nos reptes nous, tan agosarats com vulguem i que no imaginàvem abans.
Crec que això és el que cal potenciar. És una idea molt de màrqueting, però em sembla que és el quid de la qüestió. El badge que obtindrem en superar un repte és el senyal concret que ens recorda, i ens recordarà, que hem assolit una fita i que estem en situació de plantejar-nos nous reptes que ens permetran seguir el camí que ens havíem traçat, o traçar camins nous que abans no teníem a l'abast, potser no els teníem ni en la imaginació.
Les mecàniques de joc que habitualment es referencien (punts, nivells, premis...) també són aplicables sense tenir la competició en el centre del focus. Els punts seran útils per a avaluar (o autoavaluar) l'avenç en el procés. Ara bé, si el grup requereix d'aquest ingredient (crec que ningú no podem imaginar una formació en l'entorn del màrqueting, per exemple, sense pensar-la des de la competició), caldrà incrementar el paper de les classificacions.
Penso que aquesta diferenciació és prèvia al disseny del curs, moment en el qual caldrà tornar a analitzar els usuaris de la formació per conèixer-ne l'entorn, els interessos, l'objectiu de l'acció formativa, etc. i poder dissenyar un entorn gamificat que els sigui significatiu, agradable i motivador.
Com diuen els arquitectes "no podem dissenyar un edifici i, després, buscar qui el pagarà per saber on el posarem". No podem dissenyar una mecànica de joc "en el buit". Pot ser molt funcional i integradora, però els destinataris han de reconèixer l'entorn que se'ls dibuixa i sentir-s'hi còmodes perquè s'animin a participar-hi.
El joc ha d'aportar novetats; és a dir, atès que el que es pretén és formar els participants, els reptes no haurien d'estar referits a la mecànica, sinó al currículum, als objectius de l'acció formativa i, a més, han de fomentar la creativitat. Tant si l'objectiu primer és l'ús d'una eina, com un ítem de més pes, l'alumne ha de poder arribar-hi pels seus mitjans i ha de poder imaginar quins usos en farà, fins i tot al marge dels previstos (la creativitat, evidentment, també ha d'estar present en el disseny. Això és tan obvi que no cal comentar-ho: hem de ser capaços de presentar reptes que els alumnes no imaginen i ells se sorprendran superant-los i imaginant-ne de nous).
Cal remarcar que els reptes plantejats en l'acció formativa han de presentar dificultats per a l'alumne (no és excloent jugar i superar dificultats!). Les dificultats, dosificades, el motivaran i el faran conscient dels seus avenços i el reconeixement dels reptes superats, el farà conscient que el temps invertit té retorn (en coneixement, en premis, en autoestima, en reconeixement... Segons quin sigui el perfil dels participants, cada manera de reconèixer l'esforç tindrà un paper més o menys important, com ja hem comentat). I entre les dificultats, segons l'entorn (crec que no s'insisteix mai prou en aquest aspecte), caldria afegir-hi situacions de risc (possibilitat de perdre els punts acumulats, vies inexplorades que comportin coneixements que l'alumne ha d'adquirir...), pressió en el temps (comptes enrere, terminis ajustats per assolir fites) i acumulació d'informació, sempre adient i útil, que l'alumne ha de destriar segons les circumstàncies ("tot és interessant i útil, però en aquest moment, em cal només...").
Finalment, en tots els casos, cal fomentar la col·laboració entre els membres del grup que comparteixen l'acció formativa. Caldria incentivar les intervencions en l'espai previst per a aquesta finalitat, tant per plantejar maneres de resoldre temes com dificultats que no s'han pogut superar per tal que la resta de membres puguin proposar-hi solucions.
Com dèiem en el post anterior sobre gamificació, moltes de les publicacions que he consultat sobre tècniques de gamificació se centren en la motivació i, a més, tots els ítems que s'hi citen descansen sobre la competència entre els integrants de l'acció formativa.
He de dir que tanta insistència m'ha estranyat perquè sempre he pensat que la gamificació, per si mateixa, ja hauria de ser motivadora de l'activitat a què s'aplica i trobo també curiós la manera en què tot se suporta sobre la competència.
Evidentment, la competència (entre individus) és important en tots els jocs, però potser no en totes les accions formatives ho és tant. No m'imagino un personatge que ha decidit afrontar un procés formatiu online preocupat per ser el millor entre tots (no sé si sap, ni si ho val saber, quants) els que comparteixen l'acció amb ell. Crec que si la competició fos tan important en la seva motivació, potser hauria triat un entorn presencial.
D'altra banda, sembla que la tendència a les aules és anar deixant de banda l'esperit competitiu (que els alumnes ja tenen incorporat de fa temps) en favor de remarcar els beneficis que l'acció formativa, simple i llana, els pot aportar.
"Remarcar els beneficis que l'acció formativa, simple i llana, els pot aportar", en el sentit de les portes que els obrirà dominar aquesta eina o aquesta tecnologia. Evidentment, una acció formativa no pot "acabar" amb el domini del que és el seu objectiu primer. La formació, per definició, és infinita: en aprendre a fer servir N fem un salt ("superem un repte") que ens permet plantejar-nos reptes nous, tan agosarats com vulguem i que no imaginàvem abans.
Crec que això és el que cal potenciar. És una idea molt de màrqueting, però em sembla que és el quid de la qüestió. El badge que obtindrem en superar un repte és el senyal concret que ens recorda, i ens recordarà, que hem assolit una fita i que estem en situació de plantejar-nos nous reptes que ens permetran seguir el camí que ens havíem traçat, o traçar camins nous que abans no teníem a l'abast, potser no els teníem ni en la imaginació.
Les mecàniques de joc que habitualment es referencien (punts, nivells, premis...) també són aplicables sense tenir la competició en el centre del focus. Els punts seran útils per a avaluar (o autoavaluar) l'avenç en el procés. Ara bé, si el grup requereix d'aquest ingredient (crec que ningú no podem imaginar una formació en l'entorn del màrqueting, per exemple, sense pensar-la des de la competició), caldrà incrementar el paper de les classificacions.
Penso que aquesta diferenciació és prèvia al disseny del curs, moment en el qual caldrà tornar a analitzar els usuaris de la formació per conèixer-ne l'entorn, els interessos, l'objectiu de l'acció formativa, etc. i poder dissenyar un entorn gamificat que els sigui significatiu, agradable i motivador.
Com diuen els arquitectes "no podem dissenyar un edifici i, després, buscar qui el pagarà per saber on el posarem". No podem dissenyar una mecànica de joc "en el buit". Pot ser molt funcional i integradora, però els destinataris han de reconèixer l'entorn que se'ls dibuixa i sentir-s'hi còmodes perquè s'animin a participar-hi.
El joc ha d'aportar novetats; és a dir, atès que el que es pretén és formar els participants, els reptes no haurien d'estar referits a la mecànica, sinó al currículum, als objectius de l'acció formativa i, a més, han de fomentar la creativitat. Tant si l'objectiu primer és l'ús d'una eina, com un ítem de més pes, l'alumne ha de poder arribar-hi pels seus mitjans i ha de poder imaginar quins usos en farà, fins i tot al marge dels previstos (la creativitat, evidentment, també ha d'estar present en el disseny. Això és tan obvi que no cal comentar-ho: hem de ser capaços de presentar reptes que els alumnes no imaginen i ells se sorprendran superant-los i imaginant-ne de nous).
Cal remarcar que els reptes plantejats en l'acció formativa han de presentar dificultats per a l'alumne (no és excloent jugar i superar dificultats!). Les dificultats, dosificades, el motivaran i el faran conscient dels seus avenços i el reconeixement dels reptes superats, el farà conscient que el temps invertit té retorn (en coneixement, en premis, en autoestima, en reconeixement... Segons quin sigui el perfil dels participants, cada manera de reconèixer l'esforç tindrà un paper més o menys important, com ja hem comentat). I entre les dificultats, segons l'entorn (crec que no s'insisteix mai prou en aquest aspecte), caldria afegir-hi situacions de risc (possibilitat de perdre els punts acumulats, vies inexplorades que comportin coneixements que l'alumne ha d'adquirir...), pressió en el temps (comptes enrere, terminis ajustats per assolir fites) i acumulació d'informació, sempre adient i útil, que l'alumne ha de destriar segons les circumstàncies ("tot és interessant i útil, però en aquest moment, em cal només...").
Finalment, en tots els casos, cal fomentar la col·laboració entre els membres del grup que comparteixen l'acció formativa. Caldria incentivar les intervencions en l'espai previst per a aquesta finalitat, tant per plantejar maneres de resoldre temes com dificultats que no s'han pogut superar per tal que la resta de membres puguin proposar-hi solucions.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada