Zoologia recreativa (XI). El pop

Recuperarem aquí un personatge secundari del capítol de la gamba vermella: el pop.

El pop és un mol·lusc, cefalòpode i octòpode, però anem a pams.

Mentre neda sembla un animal normal

Quan diem mol·lusc, estem utilitzant una paraula grega que Aristòtil va emprar per parlar de les sípies: τᾲ μαλάκια ('la cosa tova').

Cefalòpode, podríem dir que també és una paraula descriptiva: 'cap i peus'; així és el pop només cap i peu, tot i que modificat en tentaclesp, als quals ens referirem tot seguit.

Octòpode fa referència al nombre d'apèndix que ocupen el lloc del peu a que es refereix la segona part de la denominació cefalòpode. I aquests apèndixs, cal anomenar-los braços i no tentacles. Els braços dels cefalòpodes tenen ventoses en tota la seva extensió mentre que els tentacles són més llargs i tenen ventoses només a la part final.

Després d'aquests apunts cultes i un punt pedants, entrem en l'estudi detallat del comportament del pop i admirem aquests animals que són l'encarnació del principi evolutiu "la necessitat fa l'òrgan" i el seu corol·lari: "si no s'utilitza un òrgan, desapareix".

Gairebé totes les espècies de pop no tenen esquelet intern, podríem dir que l'única zona del cap que tenen dura és la boca i els seus voltants. Aquesta estructura flexible els permet adaptar-se a qualsevol entorn i passar per qualsevol lloc. El que per a altres pot ser un trencacoll, per a un pop és una situació perfectament salvable: el seu crani tou i adaptatiu els permet de superar amb èxit aquests tràngols.

El cap toca terra, però no és pel pes, és per la seva blanesa

Els manuals de malacologia ens diuen que el pop té un sistema nerviós molt complex, amb un bon cervell i una intel·ligència... L'abast de la seva capacitat d'aprenentatge escara està en fase d'estudi. El que sembla clar és que és un gran manipulador "es podria pensar que és un cap amb un cos que és una mà".

La capacitat depredadora dels pops es posa de manifest quan els veiem abandonar el seu hàbitat per envair-ne de propers a la recerca de menjar. Els crancs i les gambes són les seves presses preferides (del seu gust per les gambes ja vam parlar en un altre capítol). Aquestes estudis s'han dut a terme amb pops en captivitat, en aquaris, però són extrapolables a altres ambients (discoteques, platges, festes...).

Dos terços de les neurones dels pops es troben en les fibres nervioses dels seus apèndixs (recordeu el que hem apuntat abans sobre "la necessitat fa l'òrgan"? Hi tornarem). Crec que no calen explicacions addicionals sobre aquest tema, només afegiré, per rematar-ho, una frase que copio literalment de la Vikipèdia referent a la longevitat (crec que caldria encunyar el terme "curtevitat" per a aquest cas) del pop:

"Els pops tenen una vida relativament curta, i algunes espècies viuen uns sis mesos. La reproducció és una causa de mortalitat: els mascles només poden viure durant uns quants mesos després d'aparellar-se."

Els pops tenen tres mecanismes defensius molt característics:

• Expulsió de tinta. La tinta que expulsen els pops no és la que fem servir la resta dels humans per escriure, la dels pops té com a component principal la melanina, que és el mateix producte que dóna color als cabells i a la pell humanes. Aquest producte també té una olor molt forta capaç de despistar altres depredadors en ocultar la seva olor natural.
• Camuflatge. Les cèl·lules especialitzades de la pell dels pops li permeten canviar de color per a adaptar-se a les circumstàncies. Així, per exemple (això és de collita pròpia a partir de les lectures que he fet), a l'estiu adquireixen un color uniformement bronzejat, que a l'hivern queda restringit als pòmuls, el front i el coll, deixant una zona blanca en forma de "vuit" al voltant dels ulls.
• Autotomia (capacitat de perdre membres del cos). Quan són atacats alguns pops es poden desprendre dels seus propis membres, com ho fan, per exemple, les sargantanes que perden la cua per fugir. El tros de braç alliberat serveix per distreure l'enemic; aquesta habilitat també s'utilitza en l'aparellament: sembla que distreuen el "partenaire" perquè no s'adoni de les tàctiques d'apropament que desenvolupa: quan volen adonar-se, les víctimes ja es veuen enredades en els seus tentacles.

Els pops tenen una vista prodigiosa, els permet identificar les seves víctimes en la foscor dels ambient on exerceixen la caça. Pot semblar que estan adormits en veure'ls la nineta que sembla una petita escletxa, però no, sempre estan a l'aguait per si cal fugir o, en el seu cas, atacar.

Molt interessant és la seva capacitat per a identificar la seva posició, malgrat els avatars de la vida; és a dir, saben en tot moment si estan en posició horitzontal o vertical. Pot semblar una banalitat, però hi ha humans que, en determinades circumstàncies no són capaços de mantenir la verticalitat o, el que és el mateix, "no giren rodó" i poden arribar a gatejar. Als pops no els passa. Potser podem identificar en aquesta característica un cert parentiu amb les esponges, que encara està en fase d'estudi.

Pel que fa la tacte, hem de dir que és excel·lent. No en el sentit de "saber estar" perquè, tot i ser molt adaptatius (ja ho hem comentat abans), de vegades, moltes vegades, "canten com una almeja": crec que tots coneixem l'expressió "com un pop en un garatge" (transliterada del castellà, com l'anterior... potser a la Meseta tenen més experiència en aquests camps?, caldrà estudiar-ho). La raresa del seu tacte és que els permet "tastar" el que toquen amb les seves ventoses. Podríem dir que gaudeixen de les seves víctimes ja des del primer contacte.

Això sí, el cervell del pop no és capaç de processar tanta informació... Viuen guiat pels instints. Poc còrtex cerebral!

Addenda

El pop Pol es va fer famós durant la celebració del campionat mundial de futbol de Sudàfrica perquè endevinava els equips guanyadors dels partits. Això pot semblar una mostra d'intel·ligència, però cal una anàlisi més detinguda.

Primer: tots els pops opinen sobre futbol amb un coneixement de causa que els fa semblar experts, tot i que no ho siguin, cosa que, d'altra banda, és prou comuna entre els mascles (no cal entrar en detalls sobre aquest tema perquè tots tenim al cap les tertúlies futbolístiques pseudocientífiques que inunden les televisions, les ràdios, els bars i les places públiques.

Segon: el mètode per fer la tria era posar menjar en unes capses amb els colors de les seleccions contendents, una a cada banda de la peixera. El pop anava a la capsa de l'equip que, després, guanyava el partit. Sobre aquest punt podem imaginar diverses explicacions possibles:

• En una de les capses s'hi posava el menjar més suculent (gambes, crancs...) i en l'altre, coses menys apetibles (verdura, per exemple).
• El pop triava lliurement la capsa i algú (representant d'alguna de les principals cases d'apostes) parlava amb l'àrbitre del partit per no fer quedar malament al pop.
• La sort és un substitutiu de la intel·ligència.

Totes aquestes explicacions són tan esotèriques com pensar que el pop endevinava el futur... A més, que se n'ha fet del pop Pol? La meva sospita és que se'l van cruspir en un sopar de consolació els membres de l'equip que va perdre la final del mundial.