El voltor pertany a la classe
Aves, ordre dels Accipitriformes i família dels Accipitridae. El seu nom
científic és Gyps fulvus.
És l'ocell més gran que podem veure volant pel cel del nostre país; fa 1-1'10 m de llarg i 2'70 m d'envergadura. Té les ales grans i amples, amb les plomes dels extrems ben obertes. El bec és fort i la cua curta. És de color marró i negre, amb el coll blanc sense plomes.
Tradicionalment, el voltor
s'ha alimentat d'animals morts, sobretot d'animals grans (com ara ovelles,
cabres i altres animals domèstics), tot i que darrerament això està canviant
una mica.
El progrés l'està matant, malgrat les polítiques proteccionistes, iniciades una mica tardanament, de què es beneficia: la utilització de verins la mecanització del camp i l'aplicació estricta de les normatives sanitàries ha comportat una reducció important de la seva principal font d'aliments.
En terminologia científica, podríem dir que el voltor és víctima de l'asèpsia ambiental. Els darrers voltors rurals miren astorats des dels seus caus als penyasegats com exèrcits de persones humanes netegen el bosc amb un desfici que, ell pensa, podrien dedicar als seus assumptes interns.
Així doncs, els costums alimentaris del voltor han viscut un aggiornamentto. I el canvi dels costums alimentaris l'han fet canviar també d'hàbitat i ara es concentra en els polígons industrials i en les bussines zones de les ciutats. Tant és així, que la comunitat científica està pensant a caracteritzar-ne una nova espècie que seria l'Aegypius laboralis que podria traduir-se per 'voltor treballador'. És el típic voltor, que tots coneixem, que hi ha a gairebé tots els centres de treball de la nostra geografia.
Els voltors, el treballador també, tenen el niu en llocs inaccessibles per a la resta d'espècies del seu hàbitat, cosa que els permet de controlar el voltant mentre protegeixen, ni que sigui mínimament, la seva intimitat. Acostumen a volar majestuosament per sobre dels problemes; s'eleven aprofitant el mínim corrent ascendent, i tenen una especial habilitat per a detectar-los. Els voltors, especialment els treballadors (aquesta nova espècie en fase de caracterització) només toquen de peus a terra quan tenen alguna cosa a guanyar, carronya per atacar o necessiten confraternitzar amb la resta d'espècies per no fer-se estranys.
La Conselleria d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (línia i bingo!) de la Generalitat de Catalunya informa que a Catalunya se n'ha produït un increment important d'efectius. De les aproximadament 40 parelles trobades l'any 1979 es va passar a les 431 l'any 1999 i a les 1.116 el 2009. Paral·lelament, l'àrea de distribució s'ha anat estenent de l'oest cap a l'est. En resum, la Conselleria corrobora el que dèiem: és una espècie en franca extensió que ha superat un període que gairebé la porta a l'extinció a mitjan segle passat.
El voltor menja cadàvers, com ha fet tradicionalment (això no ha canviat: continua pertanyent a les carronyaires), però les dificultats apuntades més amunt han fet que hagi anat derivant cap als passerells que són a punt de morir o que engegui atacs indiscriminats, i sovint suïcides, quan veu perillar el seu cau. Una mena de "morir matant" que no beneficia ningú; esclar que en l'estat de desesperació en què es veu immers quan se sent en perill, és incapaç de dissenyar estratègies que posin de relleu els seus valors, que de ben segur que en té; tot i que sovint la vida fàcil i regalada ha fet que ell mateix els oblidi o que sigui incapaç de retrobar-los enmig del seu que amaga sota les plomes.
Un altre símptoma clar del canvi d'hàbits alimentaris és que ataca quan ell és a punt de morir. Un canvi semàntic molt important i que està en fase d'estudi per acabar d'escatir-ne les causes.
La tècnica de menjar del voltor no ha canviat gens ni mica, perquè tot i l'evolució i els canvis de costums alimentaris i d'hàbitat, segueix tenint uns condicionants físics que l'obliguen a menjar així: el seu bec, tot i ser molt fort, és tan ganxut que no pot foradar la pell de les seves víctimes. Per aquest motiu els voltors comencen a menjar pels forat que ja troben fets: els ulls (qui no ha sentit mai dir a un voltor "t'arrencaré els ulls"?) i, fent servir un bonic eufemisme, el final de l'aparell digestiu (qui no ha sentit mai dir a un voltor "et daré..."?).
Quan arriba l'estiu, els voltors acostumaven a pujar cap a l'alt Pirineu seguint els ramats domèstics que durant aquesta època aprofiten les pastures d'aquestes zones. Era freqüent, llavors, poder observar-los des de la Val d'Aran fins al Ripollès i, fins i tot, la Garrotxa. Actualment, atesa la minva de ramats pasturant lliurement per les comarques de muntanya, molts voltors passen l'estiatge en zones costaneres, tot i que la falta de plomes al cap els complica molt la vida durant l'estiu. Quan s'atansen a la costa, ataquen amb delit la gamba vermella i no únicament amb finalitats alimentàries...
S'ha observat que l'apropament cap a les zones pirenaiques es produeix actualment, de manera majoritària, durant els mesos d'hivern (sobretot els caps de setmana), tot i que s'hi han trobat voltors en aquestes zones ben entrada la primavera si les condicions de la neu són adequades. L'avantatge d'apropar-se al Pirineu durant l'hivern és que poden dur la closca protegida per una mena de plomatge artificial confeccionat, en molts casos, amb pèl de be.
Walt Disney, especialista en causes complicades, va intentar fer amable la figura del voltor en la memorable pel·lícula "El llibre de la selva" (dubtosa adaptació del clàssic de Kipling, pobre Kipling!). Crec que, en aquest cas, el doblatge castellà és molt efectiu:
El voltor es anomenat en algunes contrades "ocell ui, ui, ui". Estudis etimològics relacionen aquesta denominació amb les característiques físiques d'alguns voltors: sembla ser que els mascles tenen els òrgans sexuals externs tan desenvolupats i les potes tan curtes que quan aterren o s'enlairen emeten un so com de queixa continuada que recorda moltíssim aquest lament tan típic dels humans.
Una nota final. El voltor negre (Aegypius monachus), és una espècie de voltor molt solitària i cada cop més escassa. Aquesta espècie, molt protegida fins mitjan anys setanta del segle passat, no ha superat amb gaire èxit la "travessa del desert" patida pels voltors a mitjan segle passat i, a més, no ha sabut adaptar-se als nous temps, tot i alguns intents lloables, però poc reeixits.
És l'ocell més gran que podem veure volant pel cel del nostre país; fa 1-1'10 m de llarg i 2'70 m d'envergadura. Té les ales grans i amples, amb les plomes dels extrems ben obertes. El bec és fort i la cua curta. És de color marró i negre, amb el coll blanc sense plomes.
 |
| Així, en ple vol, encara pot semblar bonic... |
El progrés l'està matant, malgrat les polítiques proteccionistes, iniciades una mica tardanament, de què es beneficia: la utilització de verins la mecanització del camp i l'aplicació estricta de les normatives sanitàries ha comportat una reducció important de la seva principal font d'aliments.
En terminologia científica, podríem dir que el voltor és víctima de l'asèpsia ambiental. Els darrers voltors rurals miren astorats des dels seus caus als penyasegats com exèrcits de persones humanes netegen el bosc amb un desfici que, ell pensa, podrien dedicar als seus assumptes interns.
Així doncs, els costums alimentaris del voltor han viscut un aggiornamentto. I el canvi dels costums alimentaris l'han fet canviar també d'hàbitat i ara es concentra en els polígons industrials i en les bussines zones de les ciutats. Tant és així, que la comunitat científica està pensant a caracteritzar-ne una nova espècie que seria l'Aegypius laboralis que podria traduir-se per 'voltor treballador'. És el típic voltor, que tots coneixem, que hi ha a gairebé tots els centres de treball de la nostra geografia.
Els voltors, el treballador també, tenen el niu en llocs inaccessibles per a la resta d'espècies del seu hàbitat, cosa que els permet de controlar el voltant mentre protegeixen, ni que sigui mínimament, la seva intimitat. Acostumen a volar majestuosament per sobre dels problemes; s'eleven aprofitant el mínim corrent ascendent, i tenen una especial habilitat per a detectar-los. Els voltors, especialment els treballadors (aquesta nova espècie en fase de caracterització) només toquen de peus a terra quan tenen alguna cosa a guanyar, carronya per atacar o necessiten confraternitzar amb la resta d'espècies per no fer-se estranys.
 |
| Quan s'observa de prop, el voltor perd molta de la bellesa que se li suposava en veure'l volar. |
La Conselleria d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (línia i bingo!) de la Generalitat de Catalunya informa que a Catalunya se n'ha produït un increment important d'efectius. De les aproximadament 40 parelles trobades l'any 1979 es va passar a les 431 l'any 1999 i a les 1.116 el 2009. Paral·lelament, l'àrea de distribució s'ha anat estenent de l'oest cap a l'est. En resum, la Conselleria corrobora el que dèiem: és una espècie en franca extensió que ha superat un període que gairebé la porta a l'extinció a mitjan segle passat.
El voltor menja cadàvers, com ha fet tradicionalment (això no ha canviat: continua pertanyent a les carronyaires), però les dificultats apuntades més amunt han fet que hagi anat derivant cap als passerells que són a punt de morir o que engegui atacs indiscriminats, i sovint suïcides, quan veu perillar el seu cau. Una mena de "morir matant" que no beneficia ningú; esclar que en l'estat de desesperació en què es veu immers quan se sent en perill, és incapaç de dissenyar estratègies que posin de relleu els seus valors, que de ben segur que en té; tot i que sovint la vida fàcil i regalada ha fet que ell mateix els oblidi o que sigui incapaç de retrobar-los enmig del seu que amaga sota les plomes.
Un altre símptoma clar del canvi d'hàbits alimentaris és que ataca quan ell és a punt de morir. Un canvi semàntic molt important i que està en fase d'estudi per acabar d'escatir-ne les causes.
La tècnica de menjar del voltor no ha canviat gens ni mica, perquè tot i l'evolució i els canvis de costums alimentaris i d'hàbitat, segueix tenint uns condicionants físics que l'obliguen a menjar així: el seu bec, tot i ser molt fort, és tan ganxut que no pot foradar la pell de les seves víctimes. Per aquest motiu els voltors comencen a menjar pels forat que ja troben fets: els ulls (qui no ha sentit mai dir a un voltor "t'arrencaré els ulls"?) i, fent servir un bonic eufemisme, el final de l'aparell digestiu (qui no ha sentit mai dir a un voltor "et daré..."?).
Quan arriba l'estiu, els voltors acostumaven a pujar cap a l'alt Pirineu seguint els ramats domèstics que durant aquesta època aprofiten les pastures d'aquestes zones. Era freqüent, llavors, poder observar-los des de la Val d'Aran fins al Ripollès i, fins i tot, la Garrotxa. Actualment, atesa la minva de ramats pasturant lliurement per les comarques de muntanya, molts voltors passen l'estiatge en zones costaneres, tot i que la falta de plomes al cap els complica molt la vida durant l'estiu. Quan s'atansen a la costa, ataquen amb delit la gamba vermella i no únicament amb finalitats alimentàries...
S'ha observat que l'apropament cap a les zones pirenaiques es produeix actualment, de manera majoritària, durant els mesos d'hivern (sobretot els caps de setmana), tot i que s'hi han trobat voltors en aquestes zones ben entrada la primavera si les condicions de la neu són adequades. L'avantatge d'apropar-se al Pirineu durant l'hivern és que poden dur la closca protegida per una mena de plomatge artificial confeccionat, en molts casos, amb pèl de be.
Walt Disney, especialista en causes complicades, va intentar fer amable la figura del voltor en la memorable pel·lícula "El llibre de la selva" (dubtosa adaptació del clàssic de Kipling, pobre Kipling!). Crec que, en aquest cas, el doblatge castellà és molt efectiu:
El voltor es anomenat en algunes contrades "ocell ui, ui, ui". Estudis etimològics relacionen aquesta denominació amb les característiques físiques d'alguns voltors: sembla ser que els mascles tenen els òrgans sexuals externs tan desenvolupats i les potes tan curtes que quan aterren o s'enlairen emeten un so com de queixa continuada que recorda moltíssim aquest lament tan típic dels humans.
Una nota final. El voltor negre (Aegypius monachus), és una espècie de voltor molt solitària i cada cop més escassa. Aquesta espècie, molt protegida fins mitjan anys setanta del segle passat, no ha superat amb gaire èxit la "travessa del desert" patida pels voltors a mitjan segle passat i, a més, no ha sabut adaptar-se als nous temps, tot i alguns intents lloables, però poc reeixits.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada