La mare Noel

Que potser la vila de Pouldreuzic estava a punt de viure un període de pau? Des de feia anys, la vila patia l’oposició entre clericals i radicals, entre l’escola dels frares i la laica, entre el capellà i el mestre. Les hostilitats que mudaven amb les estacions de l’any prenien un caire èpic per les festes de Nadal. La missa de mitjanit se celebrava, per raons pràctiques, el 24 de desembre a les sis de la tarda. A la mateixa hora, el mestre disfressat de pare Noel, repartia joguines als alumnes de l’escola laica.

D'aquesta manera, el pare Noel esdevenia un heroi pagà, radical i anticlerical, i el capellà hi competia mostrant el nen Jesús del seu pessebre vivent –cèlebre a tota la comarca– com qui aspergeix l'aigua beneita a la cara del diable.

Podia estar a punt d'arribar una treva a Pouldreuzic? El mestre, que s'acabava de jubilar, havia estat substituït per una mestra de fora de la comarca i tothom l'observava per saber com respirava.

La senyora Oiselin, mare de dos fills –un d'ells, un nadó de tres mesos– era divorciada, cosa que semblava un atot de fidelitat laica. Però el partit clerical triomfà el primer diumenge després de la seva arribada, quan se la veié entrar a l'església. Semblava que la sort estava decidida. S'havia acabat l'arbre de Nadal sacríleg a l'hora de la missa de “mitjanit” i el capellà seria l'únic senyor de la vila. Així doncs, la sorpresa va ser notable quan la senyora Oiselin anuncià als seus alumnes que es respectaria la tradició i que el pare Noel distribuiria les joguines a l'hora habitual.

A quin joc estava jugant? Qui faria de pare Noel? El carter i el guarda forestal, als quals tothom va dirigir les mirades amb motiu de les seves opinions socialistes, van negar saber-ne res.

L'astorament va arribar al límit quan es va saber que la senyora Oiselin cedia el seu fill petit al capellà per fer de nen Jesús del pessebre vivent.

Al començament, tot anava com una seda. El petit Oiselin dormia com un angelet mentre els fidels desfilaven per davant del pessebre vivent amb els ulls encuriosits. El bou i la mula –un bou i una mula de veritat– semblaven entendrits davant del nadó laic tan miraculosament metamorfosat en salvador.

Desgraciadament, el petit va començar a agitar-se així que el capellà va començar la lectura de l'evangeli i va engegar a plorar a llàgrima viva tan bon punt el capellà va pujar al púlpit. Mai de la vida s'havia sentit una veu de nadó tan potent. Debades la noieta que feia de verge Maria el bressava contra els seus pits incipients. El petit, vermell de ràbia, espeternegant, feia retrunyir les voltes de l'església amb les seus crits i el capellà no podia badar boca.

Finalment, el capellà va cridar un dels nois del cor i li xiuxiuejà alguna cosa a cau d'orella. Sense treure's el sobrepellís, el noi va sortir de l'església i el trepig dels seus esclops es va anar apagant mentre s'allunyava.

Una mica més tard, la facció clerical de la vila al complet reunida a la nau de l'església va veure una cosa inusitada que havia de formar part per sempre més de la història de la comarca. Van veure el pare Noel en persona irrompre a l'església i dirigir-se amb grans gambades cap al pessebre. Després, el van veure com apartava la seva barba de cotó, es descordava l'hopalanda vermella i acostava un pit generós cap al nen Jesús, que sobtadament es va calmar.

Michel Tournier (1978). “La Mère Noël. Conte de Noël” a Le Coq de Bruyère. París: Edicions Gallimard (pàg. 27-31).