Zoologia recreativa (XVI). La rata

De rates n'hi ha de moltes menes, per tant, en farem una tria. Com totes les tries, aquesta també serà subjectiva. Els motius que em duen a triar-ne una mena o una altra, no us els explicaré, però, com diu l'evangeli, "per les seves obres els coneixereu"; per tant, espero ser tan transparent en la tria que, en acabat, pugueu deduir-los.

Una nota prèvia. Per a facilitar tant la redacció del text com la seva comprensió, sempre que sigui possible, farem les definicions a partir de les característiques que, segurament, tots tenim al cap de la rata comuna, Mus communis. D'aquesta manera no caldrà ser tan prolix en adjectius. És una llicència que crec que agrairem des de les dues parts.

Iniciarem el recorregut amb la rata de biblioteca, Mus bibliothecae. Com totes les espècies animals, la rata de biblioteca s’ha adaptat al medi perfectament. Així, ha vist com els ulls li adquireixen una mobilitat extrema, de manera que són capaços de llegir entre línies, al temps que s'han anat fent malbé fins al punt de necessitar un suport tecnològic per a poder seguir exercint la seva funció, normalment en forma d'ulleres. Les orelles se li han encongit fins a tenir la mida justa per a suportar les barnilles de les ulleres. El nas s'ha afinat (i afuat) per a ensumar on hi ha la informació adient a la investigació que du entre mans. La llengua s'ha allargat per poder llepar el dit índex (que també ha crescut de manera desmesurada comparada amb la resta de dits) per a capacitar-lo per passar les pàgines. Tot i que aquest costum va començar a caure en desús arrel de l'estrena de la pel·lícula "El nom de la rosa".

Les rates de biblioteca han perdut la capacitat que, fins ara es creia innata, de la resta de de subespècies de rata d'identificar el perill i fugir-ne. Podríem dir que viuen en un univers paral·lel format per les pàgines dels llibres. No està comprovat, tot i que és objecte de la literatura (en el sentit tradicional del terme), però sembla que tenen més tirada pels personatges dels llibres que llegeixen que per les persones que els envolten. Dit d'una manera més 2.0, la frase seria: "interactuen més fàcilment amb els personatges dels llibres que llegeixen que amb els seus contemporanis.

Llenço un tema per a possibles treballs d'investigació: "Existeix alguna mena de parentiu entre la rata de biblioteca i el passerell?". Sembla una boutade, però no ho és. M'explico. El ratpenat, com es pot deduir de la seva aparença (i una mica del nom) és una mena de rata amb ales (un improbable encreuament de rata i passerell) que, a més, és cec perquè viu a la foscor i no li cal desenvolupar el sentit de la vista (adaptació extrema paral·lela a la de la rata de biblioteca). D'altra banda, penseu en el factor més identificatiu de totes dues espècies: la candidesa... Ho deixo aquí perquè penso que aquesta relació mereix un estudi mes acurat que jo em declaro incapaç de fer.

Sobta, en observar atentament la rata de biblioteca, la seva escassa mobilitat mentre està en el seu hàbitat natural. És capaç de romandre moltes hores amb el cul enganxat a la cadira en un entorn més aviat fosc que, excepte en alguns casos especials, provoca una pigmentació més aviat albina. Aquesta manca de mobilitat li ha provocat una darrera (en els dos sentits del terme) adaptació que no detallarem per ser evident i de mal gust.

La rata de laboratori, Mus laboratorii, té una aparença més nerviosa que la rata de biblioteca, potser perquè és conscient de la seva tasca a la (en general) seva breu vida. Així, la rata de laboratori té tots els sentits molt desenvolupats, perquè necessita advertir a temps qualsevol senyal que pugui connotar amenaça i com que viu (és una manera de dir) en ambients tan innocus, els senyals són molt discrets, imperceptibles per a qualsevol altra espècie animal. Entre les rates de laboratori caldria fer un esment especial a les famílies de llarga tradició en aquest àmbit. Els especímens d'aquestes famílies tenen el patiment tan interioritzat que no són capaces d'identificar situacions de perill per molt imminents que siguin. I això en el millor dels casos, perquè també hi ha famílies molt "laboratitzades" que han patit mutacions de manera que pot arribar, en casos extrems, el cas de no poder-les reconèixer com a rates. Evidentment, no podem parlar d'adaptació al medi en aquest cas, caldria referir-s'hi com una mostra execrable d'intervenció antròpica. Però les consideracions morals de les feines de laboratori excedeixen molt les pretensions d'aquests apunts. Haurem de deixar el tema per als moralistes.

Com a nota final, no em puc estar de remarcar la paradoxa inherent a les rates de laboratori: la seva existència, i la seva funció al laboratori, és representar les rates en general i, en alguns casos especials, les humans o altres espècies animals. Vindrien a ser com la mostra per a l'estadística. Doncs bé, les rates de laboratori acostumen a néixer, créixer i morir al laboratori sense cap contacte amb la realitat i en un ambient molt allunyat del que els seria propi. Per aprofitar el paral·lelisme amb l'estadística, seria com si l'empresa que elabora els estudis estadístics (de mercat, de projecció de vot o del que sigui) tingués una grup de persones vivint en una casa (a mode de "Gran hermano") i els anés passant les enquestes per comprovar, o extrapolar, comportaments. Si més no, curiós...

La rata de claveguera, Mus cluacae, no necessita tanta explicació perquè tothom en té referents i en podem trobar en tots els àmbits de la societat. De tota manera no és el tarannà d'aquests apunts deixar d'explicar coses per suposar-les evidents. Mirarem de caracteritzar aquesta espècie sense entretenir-nos-hi massa.

En primer lloc cal destacar la seva capacitat de adaptació al medi, encara més radical que la de la resta de subespècies exposades fins ara. Podríem dir que la rata de claveguera és camaleònica i potser per això, tot i que se la coneix prou bé i és molt propera, no hi ha estudis exhaustius sobre ella. Crec que la seva capacitat d'adaptació espanta els estudiosos perquè temen trobar-ne massa diferències entre els individus, cosa que obligaria a identificar-ne subespècies amb la consegüent complicació de la investigació. La rata de claveguera pot passar desapercebuda tant en els hàbitats més sòrdids com en les clavegueres més àuliques. Penso que tots hem sentit parlar de les clavegueres de l'estat...

La rata de claveguera es caracteritza també per poder abandonar el seu entorn habitual amb total dignitat i sense que, aparentment, se li n'hagi enganxat res. Fins i tot s'han donat casos de rates de claveguera fent-se passar per rates de biblioteca per tal d'aconseguir alguna cosa concreta. Hem de tenir present que la capacitat de negociació de les rates de claveguera és immensa. Com, si no, podrien sobreviure en els hàbitats tan competitius que ocupen? A tall d'exemple podem citar el cas (potser és llegenda urbana) dels cocodrils que van trobar a les clavegueres de Nova York, i no és cap metàfora dels agents de borsa o de cap altre ofici amb trets propis dels depredadors. No van acabar amb les rates. Encara n'hi ha. Tampoc la pol·lució ha pogut amb elles, fins i tot han generat literatura. El mestre (sensei) de les tortugues ninja és una rata.

Podeu veure un exemple extrem, tot i que edulcorat, de la capacitat d'adaptació de les rates de claveguera en la producció de la Disney Factory "Ratatouille" que també serà útil per a exemplificar una altra característica important d'aquesta espècie, el seu gregarisme: les rates viuen en clans i, tot i que alguna deixi el clan i prosperi socialment, no oblidarà els seus orígens i, sempre que pugui, afavorirà els seus parents ("compares" en algunes cultures). Podem traslladar la situació al món de la política o les finances, i crec que ho entendrem molt millor.

La rata (tant la comuna com les altres subespècies), té un paper molt important en la cultura popular. Crec que tots hem dit a algun col·lega "ets un rata!" en el sentit de garrepa i, certament, no sé veure la relació de les rates amb la gasiveria...

En castellà, sobre tot a Andalusia, un qualificatiu elogiós és "es más listo que los ratones coloraos". A banda de la improbable existència d'aquesta mena de ratolins, sembla molt més encertat destacar la llestesa dels ratolins que no la seva gasiveria. Sense haver-hi de pensar gaire, aquesta llestesa és tema recurrents dels dibuixos animats: els ratolins escapolint-se de les rateres, dels gats, aliant-se amb els gossos per fer la vida impossible als gats...

Quan una peça de roba es mostra gastada de tant fer-la servir, diem que "està ratada". Una clara al·lusió a la manera de menjar de les rates que, a més.

Dels lladregots, en castellà, en diuen "rateros". Potser perquè la seva especialitat són els petit furts continuats...

Tothom sap, per exemple, que les rates són les primeres a abandonar un vaixell que s'enfonsa i l'expressió es fa servir per a insultar els llestos que marxen d'un projecte que pot fer aigües sense avisar (sense avisar els llestos quan marxen i el projecte quan fa aigües).

Aquest darrer paràgraf està a cavall entre la saviesa popular i la realitat. La història ens diu, per exemple, que la pesta bubònica va arribar a Europa en vaixell des d'Orient i la van portar les rates. Potser això explica una mica la seva mala fama i el fet que, culturalment, les associem a la brutícia.

Quan feia la darrera lectura d'aquest apunt, m'ha cridat l'atenció la frase "clavegueres de l'estat". En escriure-la em va passar sense pena ni glòria, però ara, en una lectura més atenta, m'ha vingut al cap que les rates poden ser una metàfora de la vida política. De la vida política tal i com la coneixem en aquest estat: fonamentada en els partits polítics (no detallo més per no faltar). Vegem-ho:

Les fundacions dels partits polítics (FAES, CATDEM, etc.), el que en terminologia dels politòlegs (més anglòfons, com tothom sap que la resta de la població) es coneix com think tanks, seria l'hàbitat natural de les rates de biblioteca: amagats, a les fosques, sense que ningú sàpiga ben bé qui són i què fan; sense interaccions amb la vida real, però aportant-hi preteses solucions per a tots els problemes. Com el back-office de la realitat política més tangible.

El que ara coneixem com l'aparell dels partits, i que abans era "els que viuen d'això", correspondria a les rates de laboratori. Han nascut, s'han criat i han crescut (alguns, fins i tot s'hi han reproduït) en el si del partit. Per tal que no es contaminin, se'ls ha evitat tot contacte amb la vida real i, per compensar-ho, se'ls ha facilitat bibliografia (modernament, la cosa es deu resoldre per canals privats de YouTube) sobre els ciutadans "del montó", perquè sàpiguen com a mínim, quant val un cafè en un bar de barri, tot i que alguns, els més desafavorits intel·lectualment, no han assolit l'objectiu. Aquestes rates de laboratori, com hem comentat abans, ens representen i, en teoria, resolen els nostres problemes...

Les clavegueres de la política les ocupen les rates de claveguera. I no només em refereixo a coses fosques, underground, com podrien ser grups com el GAL o similars, també em refereixo als polítics que fan feina a peu de carrer, els que breguen per a aconseguir els vots, però no només la nit d'inici de campanya enganxant el primer cartell i els 15 dies següents anant a mercats i paelles popular a fer petons a nens petits; em refereixo als que treballen el vot per al seu partit dia a dia. Es veu que en altres països n'hi ha, aquí no ho sembla. Sense anar més lluny, a la Irlanda de començament de segle (del segle XX!) n'hi havia, i Joyce s'hi va fixar i en va fer un retrat a la narració "Diada de l'heura al local del comitè" inclosa a Dublinesos. Quina sort que tenen “nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”.