La dialèctica dels jocs

He esperat que acabés el Gamification World Congres per si algú m'estalviava d'escriure aquesta entrada, però finalment m'hi he hagut de posar.


Una aproximació a la lògica dels jocs des del materialisme històric

No ens remuntarem als inicis de la informàtica, però no puc deixar de citar els antecedents del panorama dels sistemes operatius en què es va enfrontar el sistema dominant (el propietari) amb el programari lliure i d'aquest enfrontament, i mentre el poder no arriba al poble, havia de sorgir una síntesi, però el camaleònic sistema capitalista ha aconseguit integrar-la i el que hauria pogut ser un pas cap al paradís TIC ha acabat en uns sistemes operatius (sí, en plural, però pocs per no fer-se mal) basats en programari lliure, però desenvolupats de manera propietària.

Mirem d'entrar en matèria.

En el món dels jocs hi ha un clar dominador que posseeix els mitjans de producció i pot fer i desfer al seu gust en qualsevol situació. Ens referim al jugador premium. Aquest jugador, en una societat capitalista com la que tenim, el jugador premium aprofita el domini dels mitjans de per a explotar el jugador free i engrandir la rasa que els separa.

No ens hem d'enganyar, la societat està dissenyada pel jugador premium i per al jugador premium, però ja sabem que la societat capitalista porta dins seu la llavor de la seva destrucció. Arribarà un moment en què tots els jugador free hauran sortit del tauler i, aleshores, tot l'edifici trontollarà perquè no es pot donar un enfrontament entre jugadors premium. De fet, i si seguíssim la lògica del joc, sí que es podria donar, però el capitalisme ja s'ha preocupat de posar barreres de protecció perquè això no passi perquè sap que el dia que això es doni, serà el principi del seu final. Un enfrontament entre iguals comportaria la destrucció del sistema. No hi hauria manera de respondre els atacs amb efectivitat perquè defenses i atacs estarien equilibrats i el sistema no té previst cap pla d'actuació en una situació peer to peer.

Perquè la revolució triomfi, com va dir Engels, hem d'enfonsar els jugadors free de manera que es facin conscients de la seva situació d'inferioritat absoluta. La falsa denominació "freemium", darrera gran tàctica d'autodefensa ideada pels jugador premium, aburgesa (premiatitza) els free infonent-los la falsa sensació que els atorga alguna mena de privilegi.

Cal acabar amb els privilegis de la classe free! Cal que s'adonin que són miratges! Cal fer que siguin miratges! No es pot permetre que els jugadors free es premiatitzin i entrin en la confrontació oberta però amb les regles dels premium, protegits amb els minsos escuts que se'ls permet d'aconseguir en un clima fal·laç que els fa sentir-se protegits i capaços d'enfrontar-s'hi a qui els ha atorgat les defenses i ha posat les normes. Cal aconseguir que es desvetllin, que surtin del tauler i que afavoreixin l'enfrontament entre premiums (que arribarà, perquè en la ceguesa dels seu triomf saltaran les barreres que ells mateixos han aixecat) i la societat es descompongui de manera que s'arribi a la dictadura del free, el pas previ al paradís lúdic.

Ara ens podríem perdre en les mateixes discussions que van fer fracassar tantes vegades la revolució proletària i retarden el pas de l'homo faber a l'homo lundens: internacionalització o aprofundiment localista?
Gran discussió, però del passat.

"Think global, act local". L'ecologisme ha estat el gran refugi del comunisme en el tombant de segle i d'aquesta travessia del desert (el concepte no sembla el més adequat referit a ecologisme, però és el terme comú per a definir aquesta situació) el comunisme ha aprés a ser flexibles com el jonc. El joc en què cadascú està immers ha de ser l'escenari de la revolució, cadascú en el seu i entre tots la revolució serà global. Aquesta acció comportarà moments delicats i, segurament, molts de sacrificis personals. Però és millor perdre conscient de la pròpia inferioritat (induïda per qui fa les regles i posa les eines) que no guanyar petites escaramusses que et fan romandre en el tauler, enfortint l'enemic, amb la falsa esperança d'un triomf final.

És funció dels comissaris polítics convèncer els free d'aquesta realitat, conscients que la seva tasca es pot interpretar, algunes vegades, com sabotatge de les pròpies files, però cal desaburgesar l'obrer (cal despremiatitzar el free). Sense la destrucció del sistema no serà possible el triomf de la revolució i el sistema només es pot destruir des de dintre i només els premium tenen els mitjans per aconseguir-ho: cal afavorir l'enfrontament entre premiums!

Una retirada massiva del tauler ara que ja han tastat la droga de l'enfrontament i la victòria és el millor camí cap a la victòria.

El paradís lúdic és a tocar. Tothom hi podrà jugar a tot en igualtat de condicions. Desapareixeran les portes del darrere, els escuts indestructibles i els enfrontament tornaran a ser com en els primers temps de SuperMario, però amb els gràfics d'ara: qualsevol acció o instrument heretat de la versió premium serà expulsat del joc!

Free forever!