Aquesta gran premissa de l'accés a la xarxa...
"Si és a Internet, és de franc". "No ho compris, ja ho busco a la xarxa que segur que ho trobo".
Aquesta mena de principi s'ha instal·lat entre els consumidors de cultura (en sentit ampli) i el que més sobta és que és cert: a la xarxa hi ha gairebé tot el que busques, però és de franc?, segur?
Fa un temps vaig trobar la frase següent, no em pregunteu on perquè no ho recordo; la vaig anotar i (no ho acostumo a fer) vaig ometre'n la font:
Potser aquí rau la cosa, potser aquí tenim l'explicació (o una part de l'explicació) de la presència de tants continguts gratuïts a la xarxa que tenen preu en el món físic, perquè no tot el que hi ha a la xarxa és culpa d'un malànima que és capaç d'enregistrar el so d'una pel·lícula directament al cinema amb la tos dels espectadors inclosa (que segur que tots n'hem vist exemples). Hi ha coses que estan molt ben penjades, molt ben allotjades i molt ben replicades, i no pot ser casual!
Si tenim clar que volem ser mercaderia, cap problema; però sabem ben bé quines conseqüències té ser "mercaderia"? No cal que hi rumiem gaire, ser mercaderia vol dir que algú fa amb les nostres dades el que li sembla... Curiós! El mateix que passa quan compres continguts a la xarxa.
No m'he contradit, tot i que ho sembla... En llegir per primer cop la frase vaig pensar "esclar; aquest és el quid de la qüestió: pengen coses de franc perquè els ets més rendible com a mercaderia que com a client" i la frase és certa, tan certa que fins i tot els és més rendible no proposar cap mena de pagament pels continguts. El negoci de la la xarxa són els continguts i els usuaris som contingut: premium,si paguem; free, si no paguem.
Un cop entès que aquesta no pot ser la justificació per a eradicar la pirateria, podem pensar amb més calma en altres opcions.
Pensem que el sector de la música ja va patir aquest trauma i sembla que estan orientant els guanys dels músics cap als directes (que és el que aporta "valor afegit"), però encara han de redefinir el model de negoci de les discogràfiques (no poden seguir cobrant tant per un cd) i caldria treballar una mica més tot el tema dels drets d'autor.
Fixem-nos en la premsa, que sembla que ha trobat el model: la immediatesa no paga, la reflexió, sí. Pots accedir lliurement a la "rabiosa actualitat", que la podries obtenir de tota mena de fonts menys formals, però fan pagar pels articles d'opinió, que és el que els defineix. A més, pots subscriure't-hi i accedir a un seguit d'avantatges: comentar les notícies, ser el primer a rebre-les, tenir trobades presencials...
Què ha fet el sector editorial? Sembla que ben poca cosa, fa la impressió que no han mirat la resta de sectors per saber cap a on han de tirar: els llibres encara són cars (no tots, no sempre), els llibres digitals reprodueixen "tal qual" les versions paper i no tenen un preu prou competitiu que faci preferir-los (no tots, no sempre). Quan començaran a tenir continguts veritablement digitals els llibres digitals? Quan es repensarà el model de negoci per als escriptors? Els drets d'autor, com els coneixem actualment, ja no tenen sentit (si és que l'han tingut mai), cal idear fórmules noves i no sembla que aquesta "novetat" passi per augmentar l'IVA o retardar encara més el temps que cal perquè una obra passi a ser d'accés lliure.
Vaig
sentir un personatge defensant els drets d'autor dient que els fills
i els néts dels autors tenien dret a viure de l'obra del seu
pare/avi. Crec que encara de tant en tant em frego les orelles per a
assegurar-me que ho vaig sentir bé.
Crec que tot depèn de com entenguem Internet, el medi digital; com una nova tecnologia o com un nou mitjà. Si és una nova tecnologia i presenta molt avantatges respecte de l'anterior, la fagocitarà (com van fer els llibres amb els rotlles). Si és un nou mitjà, acabarà de definir el seu espai després d'un temps de conflictes connaturals a l'aparició d'un nou actor en l'escenari (com la televisió i la ràdio, com... tants i tants exemples).
"Si és a Internet, és de franc". "No ho compris, ja ho busco a la xarxa que segur que ho trobo".
Aquesta mena de principi s'ha instal·lat entre els consumidors de cultura (en sentit ampli) i el que més sobta és que és cert: a la xarxa hi ha gairebé tot el que busques, però és de franc?, segur?
Fa un temps vaig trobar la frase següent, no em pregunteu on perquè no ho recordo; la vaig anotar i (no ho acostumo a fer) vaig ometre'n la font:
"Si no pagas, no eres el cliente. Eres la mercancía."
Potser aquí rau la cosa, potser aquí tenim l'explicació (o una part de l'explicació) de la presència de tants continguts gratuïts a la xarxa que tenen preu en el món físic, perquè no tot el que hi ha a la xarxa és culpa d'un malànima que és capaç d'enregistrar el so d'una pel·lícula directament al cinema amb la tos dels espectadors inclosa (que segur que tots n'hem vist exemples). Hi ha coses que estan molt ben penjades, molt ben allotjades i molt ben replicades, i no pot ser casual!
"Si no pagas, no eres el cliente. Eres la mercancía."
Si tenim clar que volem ser mercaderia, cap problema; però sabem ben bé quines conseqüències té ser "mercaderia"? No cal que hi rumiem gaire, ser mercaderia vol dir que algú fa amb les nostres dades el que li sembla... Curiós! El mateix que passa quan compres continguts a la xarxa.
No m'he contradit, tot i que ho sembla... En llegir per primer cop la frase vaig pensar "esclar; aquest és el quid de la qüestió: pengen coses de franc perquè els ets més rendible com a mercaderia que com a client" i la frase és certa, tan certa que fins i tot els és més rendible no proposar cap mena de pagament pels continguts. El negoci de la la xarxa són els continguts i els usuaris som contingut: premium,si paguem; free, si no paguem.
Un cop entès que aquesta no pot ser la justificació per a eradicar la pirateria, podem pensar amb més calma en altres opcions.
Pensem que el sector de la música ja va patir aquest trauma i sembla que estan orientant els guanys dels músics cap als directes (que és el que aporta "valor afegit"), però encara han de redefinir el model de negoci de les discogràfiques (no poden seguir cobrant tant per un cd) i caldria treballar una mica més tot el tema dels drets d'autor.
Fixem-nos en la premsa, que sembla que ha trobat el model: la immediatesa no paga, la reflexió, sí. Pots accedir lliurement a la "rabiosa actualitat", que la podries obtenir de tota mena de fonts menys formals, però fan pagar pels articles d'opinió, que és el que els defineix. A més, pots subscriure't-hi i accedir a un seguit d'avantatges: comentar les notícies, ser el primer a rebre-les, tenir trobades presencials...
Què ha fet el sector editorial? Sembla que ben poca cosa, fa la impressió que no han mirat la resta de sectors per saber cap a on han de tirar: els llibres encara són cars (no tots, no sempre), els llibres digitals reprodueixen "tal qual" les versions paper i no tenen un preu prou competitiu que faci preferir-los (no tots, no sempre). Quan començaran a tenir continguts veritablement digitals els llibres digitals? Quan es repensarà el model de negoci per als escriptors? Els drets d'autor, com els coneixem actualment, ja no tenen sentit (si és que l'han tingut mai), cal idear fórmules noves i no sembla que aquesta "novetat" passi per augmentar l'IVA o retardar encara més el temps que cal perquè una obra passi a ser d'accés lliure.
Ja
em sembla una mica estrany que algú pretengui viure un munt d'anys
del fruit de la feina d'un temps, que pot ser més o menys curt, però
que, a més, pretengui que en visquin els seus successors... Potser és
un gra massa.
Que potser els arquitectes, per posar un cas paral·lel, cobren un tant per cada habitant dels edificis que construeixen mentre l'edifici segueix dempeus? Que potser cobren un tant per cada turista que hi fa una fotografia? Podem parlar també dels pintors o dels escultors o, si baixem a un nivell més proper, podem pensar en qualsevol treballador autònom que inverteixi hores i intel·ligència en la seva feina: quan l'acaba la lliura al client i, en el millor dels casos, la cobra a l'acte i ja comença a pensar en el proper encàrrec (o projecte) per a poder menjar el més següent.
Que potser els arquitectes, per posar un cas paral·lel, cobren un tant per cada habitant dels edificis que construeixen mentre l'edifici segueix dempeus? Que potser cobren un tant per cada turista que hi fa una fotografia? Podem parlar també dels pintors o dels escultors o, si baixem a un nivell més proper, podem pensar en qualsevol treballador autònom que inverteixi hores i intel·ligència en la seva feina: quan l'acaba la lliura al client i, en el millor dels casos, la cobra a l'acte i ja comença a pensar en el proper encàrrec (o projecte) per a poder menjar el més següent.
Internet acabarà amb els llibres!
O no... El cinema no va acabar amb el teatre, ni la televisió amb el cinema. ni les transmissions esportives amb l'aforament dels camps de futbol.
O sí... Potser és l'evolució.Crec que tot depèn de com entenguem Internet, el medi digital; com una nova tecnologia o com un nou mitjà. Si és una nova tecnologia i presenta molt avantatges respecte de l'anterior, la fagocitarà (com van fer els llibres amb els rotlles). Si és un nou mitjà, acabarà de definir el seu espai després d'un temps de conflictes connaturals a l'aparició d'un nou actor en l'escenari (com la televisió i la ràdio, com... tants i tants exemples).
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada