Dedicarem
aquest capítol a un animal que algunes persones, fins i tot, han adoptat com a
mascota: la mofeta.
En aquest sentit, pot ser interessant que llegiu l'article de Rais Busom "La regla de oro de la mediocridad". Hi trobareu un retrat breu, concís i contundent de la tècnica del mofeta per blindar-se davant de qualsevol mena d'indici de canvi (l'article parla de més coses i no crec que, en escriure'l, l'autor pensés que l'enllaçaria des d'aquí; li'n demano perdó!)
La
mofeta és una mamífer caniforme de la família de les Mephitidae.
La mofeta és un animal molt molest en l'ecosistema
laboral perquè reprodueix el seu comportament tradicional, bosquetà: trasbalsa
les relacions entre els animals que formen el seu ecosistema.
Originàriament, la mofeta és un mamífer americà, però
la globalització i l'americanització de les nostres empreses han fet que
l'espècie sigui comuna en tot l'hàbitat laboral, tot i que és més present en
les empreses més competitives, entès com les que tenen més ambient de competició entre
empleats.
Mofeta fotografiada en el moment d'aixecar la cua |
La característica més coneguda de la mofeta és la
pudor que produeix amb les seves glàndules anals quan se sent amenaçada. Ara
bé, no és un animal traïdor, avisa abans d'empudegar l'ambient: aixeca la part
posterior del cos repenjant-se sobre les potes anteriors en una posició que,
entre els humans, només poden reproduir els malalts de gimnàs. Evidentment, no
acostuma a produir pudor des d'aquesta posició inversemblant, el més normal és
que esperi a retornar les potes posteriors a terra per fer-ho. Algunes espècies
de mofeta, però, no avisen de manera tan evident i només aixequen la cua en el
moment immediatament anterior a disparar la substància olorosa. I diem disparar
perquè la projecten a uns dos o tres metres de distància. Altres espècies de
mofeta, a més, emeten un soroll estrident quan les molesten.
Pel que fa al seu règim alimentari, com no podria ser
d'una altra manera,les mofetes són omnívores: mengen de tot, tot el que
pillen...
Una característica de la vida social de les mofetes
mascle que crida molt l'atenció (per desfasada) és que “duen una vida molt
solitària durant l'estiu” El període de solitud coincideix, curiosament, amb
l'època de gestació i criança de la camada, però en tot cas, el que és
destacable és que les mofetes deuen ser els únics animals que encara conserven
el costum de fer de “Rodríguez”. Si a això ajuntem que passa l'hivern en una
pseudohivernació, tindrem un retrat complet d'un ésser fonamentalment desvagat
i aprofitat. Una dada que rebla aquesta apreciació: les coves on viu les
mofetes solen ser excavades exclusivament per les femelles.
No és clar que la mofeta sigui desvagada, directament
inútil per al treball que li ha estat encomanat o una combinació de totes dues
explicacions. Jo, a la llum d'una dilatada experiència laboral, m'inclino per
la darrera opció.
Un aspecte que cal explicar una mica extensament és el
concepte “enemic de la mofeta”, Per a fer-ho caldria especificar la situació
laboral de les mofetes i alguna adaptació del seu comportament.
Començarem per l'adaptació. En l'entorn laboral, la
mofeta “solidifica” la ferum que desprèn per defensar-se; podríem dir que
“reparteix marrons” (en
anglès he/she dispatches browns), cosa que permet qualificar-la,
en anglès, de brown dispatcher. El repartiment de marrons deixa, evidentment, un
rastre de pudor en qualsevol proposta que faci una mofeta als seus companys de
feina.
Així, doncs, un mofeta, a la feina, considera enemic
qualsevol company que pugui fer-li ombra. Pot sonar estrany, perquè d'entrada
hom pensaria que els mofetes emmerden únicament els seus subordinats que no
poden ser els seus enemics, però no és cert; un mofeta veu els seus subordinats
com a enemics; està tan poc segur dels seus mèrits, de la seva capacitat que
necessita enfonsar possibles competidors per a poder sobresortir (és un
mètode...). I això encara s'accentua més quan el poder del mofeta en la feina
li ve per mitjans informals. “T'encarregaràs de coordinar les feines del teu
departament. No en pots ser el cap, perquè ja n'hi ha un, però la teva
experiència ens ha fet pensar que ningú pot desenvolupar aquesta tasca millor
que tu”. A aquesta mena de frase em refereixo en parlar de “mitjans informals”.
Crec que tots coneixem algú en aquesta situació, una situació que atorga una
mena de lideratge a algú que no el té per naturalesa i/o per formació i/o
salari, cosa que reforça la seva inseguretat (com hem comentat abans).
Aquesta situació, que retratava tan esplèndidament
Pepe Rubianes (“dale poder a un mediocre y aflorarà el facha que lleva dentro”)
o el refranyer popular (“dale una gorra de plato a un don nadie y se creerá un
ministro”), és comuna en el món laboral i té una derivada també molt
preocupant: el mofeta és conscient que qualsevol innovació faria trontollar la
seva situació de privilegi. Així doncs, ja tenim el retrat perfecte del tirà
(petit tirà): poder de decisió i fòbia a la innovació (ara se'n diu "resistència
al canvi").
En aquest sentit, pot ser interessant que llegiu l'article de Rais Busom "La regla de oro de la mediocridad". Hi trobareu un retrat breu, concís i contundent de la tècnica del mofeta per blindar-se davant de qualsevol mena d'indici de canvi (l'article parla de més coses i no crec que, en escriure'l, l'autor pensés que l'enllaçaria des d'aquí; li'n demano perdó!)
En conclusió, el "brown dispatcher" no és
necessàriament un cap insensible al patiment aliè, els trobem, sobretot, entre
aquells que han rebut un poder sobrevingut i exerceixen entre els seus iguals.
Repartir marrons és la concreció en el món empresarial del vell aforisme "la
millor defensa és un bon atac". És a dir, si mantenim l'enemic ocupat, ens
allibera de gastar energies pensant com defensar-nos-en.
Així doncs, en l'entorn laboral, el mofeta pot
reproduir els comportaments que manifesta en l'ecosistema boscós: passejar (o
anar de reunió en reunió, tot depèn de la cultura de l'empresa on exerceixi)
mentre algú li fa la feina i defensar-se de l'enemic (del possible enemic)
empudegant-lo. El costum que sembla que s'ha perdut és el de fer de “Rodríguez”
a l'estiu, potser perquè els aires condicionats perpetuen l'hivern en l'entorn
laboral i això li permet allargar la pseudohivernació tot l'any.
Pel que fa a l'emmarronament, no ho explicaré millor
que el clàssic Tractat del marró, així doncs, us hi remeto.
Pepé le poux |
El cinema ha intentat fer-nos amable la imatge de les
mofetes, i em consta que ha arribat a aconseguir que hi hagi gent que n'hagi
adoptat com a mascota, però no ens hem de deixar enganyar: una mofeta és una
mofeta i empudega qui considera com a enemic. Evidentment, sempre hi ha l'opció
d'extirpar-li les glàndules anals, però aleshores passarà a ser una guineu com
les altres (tampoc no és un avantatge especial) i, si es fa això en el món
laboral, les conseqüències podrien ser catastròfiques...
Coneixeu la faula del faisà que van deixar en un
galliner?
Un pagès va deixar un
faisà en un galliner i totes les gallines se n'apartaren per poder admirar
el seu
plomatge i elegància. La situació va durar
fins que el mateix pagès (insensat!) va omplir
de pinso la menjadora: el faisà s'hi va tirar de cap perquè tenia gana; les gallines
van descobrir
que no tenia res d'especial sota les plomes i s'hi van abraonar per
a arrencar-les-hi.
____________________________________________________
* He utilitzat indistintament el
masculí i el femení en referir-me a les mofetes perquè, en l'entorn laboral i
en aquest cas, no hi ha distinció de sexes: tan mofetes poden ser ells com
elles.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada