La compareixença de l'exmolthonorable Jordi Pujol al Parlament el dia 26 de setembre va ser guionada, n'estic segur. Potser que l'autor del guió hagi estat el mateix Pujol, potser... En aquest cas, cal felicitar-lo i recomano que se'l contracti immediatament en alguna productora. Si no va fer ell el guió, sisplau, cherchez l'scénariste i feu-li un monument!
Farem un cop d'ull als moments més destacats:
Pujol entra al Parlament (a la sala) coix, envoltat dels seus i després d'haver dinat amb la Presidenta de Gispert.
"El dia 25 de juliol vaig fer un comunicat responent a la meva pròpia pressió moral" (vinc perquè em dóna la gana); així comença la part central de la primera part de la compareixença. I durant mitja hora, com va dir algú a Twitter, "com que no les hem comprades, ens està llegint les seves memòries". Va començar parlant del seu pare, un self-made-man que va esdevenir ric honradament, o gairebé: comprava dòlars al Marroc, però ho feia pel bé de la indústria nacional ofegada pel franquisme...
En acabar el panegíric del seu pare, comença amb el seu i comença deixant clar que "jo tenia diners [...] més que no pas tinc ara". El projecte de fer país ja el va gestar a 28 anys! Una mena de predestinació, com ara el cas de Moisès al desert, que el va fer oblidar-se de fer diners, de la família, d'ell mateix i només va pensar a fer país.
La conjuntura econòmica favorable dels primers setanta va facilitar tota mena d'enriquiments i és el context en el qual el seu pare li va deixar els diners que tenia retirats a Andorra (guanyats lícitament, com repetirà manta vegades al llarg de la intervenció) en dòlars, cosa que justifica l'augment continuat de la quantitat, i ho va explicar a la seva dona (d'amagat, pel que hem sabut, de la seva germana: no era el testament, era un "llegat", ens ho explica). En aquesta època és quan Pujol, pensant en el país, decideix que vol apostar fort per empreses que han de fer país (Gran Enciclopèdia Catalana, El Correo catalán...) i aquests dòlars andorrans són els que havien de servir per acomodar la família de Jordi Pujol si havia de fugir.
Un avi que es justifica de... no sabem exactament de què es justifica. Explica, com hem dit abans, les seves memòries en que ell, el protagonista, es presenta com una persona inconscient davant del perill que es veu abocat a la política per complir un deure marcat per ell mateix des de feia temps: fer país! Un projecte que passa per sobre de qualsevol interès econòmic.
Alerta, els curadors dels diners d'Andorra van comprometre's a deixar-lo al marge, a petició seva. En resum, els diners, com la lepra, cal tenir-los ben lluny. Una decisió errònia (vista des de la perspectiva del temps), ens explica grandiloqüentment, que rebenta ara i que ell explica voluntàriament. Pimpampum. Final de traca i mocador d'una intervenció de mitja hora.
Deu minuts per grup parlamentari per fer preguntes que, com era d'esperar (qui pot preguntar coses concretes durant deu minuts esperant que qui les ha de respondre les recordi?, quines preguntes es poden fer a banda de "la pregunta"?), van acabar sent un seguit de discursos i retrets encreuats entre els grups. Deu minuts és molt de temps, massa temps...
Els trenta minuts de respostes de Pujol van ser, el que havien de ser: esperonat per la munició que li van regalar en el torn de preguntes, es va limitar a fer passar de mà en mà les metxes enceses que havien quedat a la sala i va tornar a representar el seu paper d'avi malcarat que, de tant que ens estima a tots, ens renya. I aquests renys van ser l'ham que van mossegar la major part dels portaveus que van oblidar el tema que els havia reunit i es van dedicar a dir "ja no vivim a casa, papa, no ens pots renyar!".
Perfecte! El bosc de les formes va amagar els arbres del fons. No es va parlar de possible delicte, no es van demanar explicacions de fets i la cosa va quedar en "som grans i parlem com volem" i la veu de Pujol queixant-se pel poc respecte que ells (ells!) havien mostrat per la institució va retronar en el Parlament durant la resta de la sessió com la veu de Nostre Senyor en lliurar les taules de la llei a Moisès (versió Hollywood).
La sortida de Pujol del Parlament hauria de passar directament als annals del cinisme polític. A la pregunta d'un periodista (aproximadament "com ha anat la compareixença?"), va respondre amb mitja rialla: "estic content, però m'he notat una mica desentrenat". Crec que aquesta resposta no estava en el guió i va poder malmetre una tarda preparada mil·limètricament. Una mica com a "Testimoni de càrrec" quan es destapa tot cap al final i Sir Charles Lawton... (no ho explicarem ara, oi?)
Farem un cop d'ull als moments més destacats:
Pujol entra al Parlament (a la sala) coix, envoltat dels seus i després d'haver dinat amb la Presidenta de Gispert.
"El dia 25 de juliol vaig fer un comunicat responent a la meva pròpia pressió moral" (vinc perquè em dóna la gana); així comença la part central de la primera part de la compareixença. I durant mitja hora, com va dir algú a Twitter, "com que no les hem comprades, ens està llegint les seves memòries". Va començar parlant del seu pare, un self-made-man que va esdevenir ric honradament, o gairebé: comprava dòlars al Marroc, però ho feia pel bé de la indústria nacional ofegada pel franquisme...
En acabar el panegíric del seu pare, comença amb el seu i comença deixant clar que "jo tenia diners [...] més que no pas tinc ara". El projecte de fer país ja el va gestar a 28 anys! Una mena de predestinació, com ara el cas de Moisès al desert, que el va fer oblidar-se de fer diners, de la família, d'ell mateix i només va pensar a fer país.
La conjuntura econòmica favorable dels primers setanta va facilitar tota mena d'enriquiments i és el context en el qual el seu pare li va deixar els diners que tenia retirats a Andorra (guanyats lícitament, com repetirà manta vegades al llarg de la intervenció) en dòlars, cosa que justifica l'augment continuat de la quantitat, i ho va explicar a la seva dona (d'amagat, pel que hem sabut, de la seva germana: no era el testament, era un "llegat", ens ho explica). En aquesta època és quan Pujol, pensant en el país, decideix que vol apostar fort per empreses que han de fer país (Gran Enciclopèdia Catalana, El Correo catalán...) i aquests dòlars andorrans són els que havien de servir per acomodar la família de Jordi Pujol si havia de fugir.
Un avi que es justifica de... no sabem exactament de què es justifica. Explica, com hem dit abans, les seves memòries en que ell, el protagonista, es presenta com una persona inconscient davant del perill que es veu abocat a la política per complir un deure marcat per ell mateix des de feia temps: fer país! Un projecte que passa per sobre de qualsevol interès econòmic.
Alerta, els curadors dels diners d'Andorra van comprometre's a deixar-lo al marge, a petició seva. En resum, els diners, com la lepra, cal tenir-los ben lluny. Una decisió errònia (vista des de la perspectiva del temps), ens explica grandiloqüentment, que rebenta ara i que ell explica voluntàriament. Pimpampum. Final de traca i mocador d'una intervenció de mitja hora.
Deu minuts per grup parlamentari per fer preguntes que, com era d'esperar (qui pot preguntar coses concretes durant deu minuts esperant que qui les ha de respondre les recordi?, quines preguntes es poden fer a banda de "la pregunta"?), van acabar sent un seguit de discursos i retrets encreuats entre els grups. Deu minuts és molt de temps, massa temps...
Els trenta minuts de respostes de Pujol van ser, el que havien de ser: esperonat per la munició que li van regalar en el torn de preguntes, es va limitar a fer passar de mà en mà les metxes enceses que havien quedat a la sala i va tornar a representar el seu paper d'avi malcarat que, de tant que ens estima a tots, ens renya. I aquests renys van ser l'ham que van mossegar la major part dels portaveus que van oblidar el tema que els havia reunit i es van dedicar a dir "ja no vivim a casa, papa, no ens pots renyar!".
Perfecte! El bosc de les formes va amagar els arbres del fons. No es va parlar de possible delicte, no es van demanar explicacions de fets i la cosa va quedar en "som grans i parlem com volem" i la veu de Pujol queixant-se pel poc respecte que ells (ells!) havien mostrat per la institució va retronar en el Parlament durant la resta de la sessió com la veu de Nostre Senyor en lliurar les taules de la llei a Moisès (versió Hollywood).
La sortida de Pujol del Parlament hauria de passar directament als annals del cinisme polític. A la pregunta d'un periodista (aproximadament "com ha anat la compareixença?"), va respondre amb mitja rialla: "estic content, però m'he notat una mica desentrenat". Crec que aquesta resposta no estava en el guió i va poder malmetre una tarda preparada mil·limètricament. Una mica com a "Testimoni de càrrec" quan es destapa tot cap al final i Sir Charles Lawton... (no ho explicarem ara, oi?)
 |
| La sortida de Pujol del Parlament. Molta companyia i alguna absència remarcable. |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada