El petit Nicolàs

El que és més preocupant del que ha passat amb Francisco Nicolás, no és els seus possibles antecedents familiars que explicarien una part del seu "savoir faire" (si es pot dir així), sinó que transmet de manera molt clara la manca de transparència en què està instal·lat l'estat espanyol.

Si és certa la informació sobre el seu pare, potser d'aquí li venen els recursos ("aconseguia informació de cotxes en el seu mòbil en un plisplas a partir de la matrícula", "tenia converses meves en el seu mòbil") i la cara necessària per presentar-se a llocs que nosaltres no freqüentem. Però això no és el que més m'importa.

Pel que fa a l'altre punt, a banda de les formes, molt més properes a l'estètica FAES, no hi veig gaire diferència entre l'actuació d'aquest individu i el famós “usted no sabe con quién está hablando” que tantes portes havia obert en una altra època. I aquí és on hem de mirar.

És de destacar que ningú no sospités que era un farsant, que no sorgís mai la pregunta “qui és aquest fulano que ha vingut amb...?” quan apareixia en un acte, com ara la coronació del nou rei.

Fa seixanta anys, un cas així no hagués merescut comentaris ni pàgines de premsa: ningú no sabia qui manava (del dictador cap a vall, vull dir; la cúspide del poder estava clara) i amb una mica de caradura es podien fer moltes coses.

Explico un record familiar, lacerant, però familiar: un oncle meu (bigotet, grassonet, mig calb, sempre vestit amb gavardina) entrava al camp del Barça de franc cada partit des que un dia va descobrir per casualitat per on entraven els membres de la brigada social. Hi anava decidit cap al porter i amagava l'acció d'aixecar la solapa de la gavardina. Al final, ja el saludaven. Per a més vergonya, hi anava per veure perdre el Barça, era molt de l'Español.

La consciència clara que el règim ho dominava tot, que no sabies mai qui era qui i que no tenies cap dret facilitaven aquestes situacions, però ara, en ple segle XXI, com pot passar una cosa així? La informació vola i és a l'abast de tothom, tots tenim clar que podem demanar identificacions per si de cas (ja no hi ha gaires estafadors d'aquells que es feien passar per inspectors del gas o del que fos; crec que no n'hi ha, vaja) i molta gent coneix, "en efígie" com a mínim, els representants del poder... Què ha fallat? Doncs que no és cert que hàgim superat aquella etapa d'opacitat; hi ha un munt d'assessors, consultors, consellers... que tenen cotxe oficial i escorta que no sabem qui són. I són poder! Hi ha "es clavegueres de l'estat" amb llargs tentacles. Hi ha hisenda que és capaç d'intensificar les inspeccions en territoris hostils... Però jo estava convençut que en determinats ambients tothom es coneixia i que l'opacitat era cap a nosaltres.

Aquesta és la nota estranya d'aquest afer: aquest xicot ha picat en totes les esferes del poder: poders locals (ajuntament de Ribadeo), poder estatal (coronació del rei), poders fàctics (cimeres de la FAES), poder econòmic (reunions amb empresaris en un xalet de luxe que, a més, no era seu)... i se n''ha sortit; i tot això amb una pinta de mitjaserilla, que diria el meu pare, que fa difícil imaginar-se com algú el podia considerar seriosament.

Una possible explicació que ja ha apuntat molta gent pe a casos semblants, però no és sobrer d'insistir-hi, és que fa temps que estem instal·lats en la cultura del "pelotazo" i qualsevol txitxarel·lo pot triomfar. Pensem en alguns famosos de les televisions i pensem en els seus mèrits per a ser-ho. També hem de ser conscients que hi ha una pedrera de polítics (com La Masia del Barça, però de partits polítics) que cada vegada és més productiva i, suposo, que en aquest cas és aconsellable allò de "per si de cas és algú important...". Si no és així no m'explico com aquest xicot ha pogut entabanar "els seus".

Crec que ens ho hem de fer mirar. Crec que això d'aquest xicot és només un símptoma. Crec que la professionalització de la política no és la partitocràcia que ens domina, ha de ser tota una altra cosa. Crec que ens hem acostumat a, com diu Whitman, "grans masses d'homes segueixin el lideratge d'aquells que no creuen en els homes", que només pensen en ells mateixos i que, evidentment, no veuen la política com a servei. I, esclar, en aquest context, un txitxarel·lo decidit, amb una estètica propera a la dels que ostenten el poder i amb (o fent veure que té) relacions amb gent important, pot fer i desfer com sembla que ha fet i desfet el "petit Nicolás". I espera, que tot just comencen a escombrar...