Vagi per endavant que no sóc politòleg, ni analista, ni tertulià omniscient. L'he llegit amb la mirada d'editor de textos, fonamentalment, educatius (que és el que sóc).
El primer que he de dir és que m'ha agradat molt (el llegia en el viatge de tornada a casa des de la feina i m'he passat de parada...) i que m'ha fet la impressió que s'ha cuinat a partir de l'ordenació d'un munt de post-its escampats per la paret. No sé si m'explico: hi ha una línia argumental molt ben travada i multitud d'excursos per a explicar temes col·laterals que la interrompen i la retroben quan convé. Talment com una classe magistral d'un mestre que no es vol deixar cap detall en el tinter.
M'ha semblat molt interessant el ritme que aconsegueix amb una seqüència de paràgrafs curts, amb l'única excepció del paràgraf que explica perquè aquestes circumstàncies no són normals, que és molt llarg (gairebé un full sencer), però té un ritme que el fa vibrant.
Sobre el fons... s'ha dit gairebé tot i el que em sembla clar és que traça un camí i el fa passar per la desaparició de tota una generació de polítics. Evidentment, no sóc capaç de saber si ho fa per ànsia de regeneració, per desfer-se de la competència que podria tenir CiU (si és que segueix existint) en el nou estat o per claredat.
El que sembla, a primer cop d'ull, és que s'ha sacsejat l'arbre de l'eix nacionalistes - no nacionalistes (catalanistes - unionistes, federalistes, confederalistes, no sé què sóc) i els que s'hi quedin han de tenir clar que la societat civil (que poc que m'agrada aquest qualificatiu) ja ha triat, que una majoria de l'actual parlament, també i que ja no hi caben en aquest projecte. També sembla clar que la política ha de reprendre (si és que l'ha arribat a perdre mai del tot) el lideratge del procés i els que no ens hi dediquem hem de saber quins són els nostres límits d'actuació. Potser aquest segon punt és més declaració de cara a l'opinió pública (escrita) que havia dit massa vegades que el ritme dels esdeveniments depenia d'agents aliens al govern (ERC i ANC/Omnium). Hem passat, crec que afortunadament, del "president posi les urnes" a "posarem les urnes quan jo ho digui".
Quedem a l'espera del que ha de dir l'Oriol Junqueras, l'opinió de la resta de forces polítiques o ja se sap o és irrellevant pel que ens interessa.
Ho vaig dir en acabar el discurs i crec que és així: ara cada grup polític ha de triar una víctima per sacrificar: el seu futur (sembla l'opció d'iniciativa i el PSC) o les pretensions de governar (de protagonisme en el govern) que podria tenir algun dels líders actuals...
Sembla que no haurem d'esperar gaire per esvair aquests dubtes.
El primer que he de dir és que m'ha agradat molt (el llegia en el viatge de tornada a casa des de la feina i m'he passat de parada...) i que m'ha fet la impressió que s'ha cuinat a partir de l'ordenació d'un munt de post-its escampats per la paret. No sé si m'explico: hi ha una línia argumental molt ben travada i multitud d'excursos per a explicar temes col·laterals que la interrompen i la retroben quan convé. Talment com una classe magistral d'un mestre que no es vol deixar cap detall en el tinter.
M'ha semblat molt interessant el ritme que aconsegueix amb una seqüència de paràgrafs curts, amb l'única excepció del paràgraf que explica perquè aquestes circumstàncies no són normals, que és molt llarg (gairebé un full sencer), però té un ritme que el fa vibrant.
Sobre el fons... s'ha dit gairebé tot i el que em sembla clar és que traça un camí i el fa passar per la desaparició de tota una generació de polítics. Evidentment, no sóc capaç de saber si ho fa per ànsia de regeneració, per desfer-se de la competència que podria tenir CiU (si és que segueix existint) en el nou estat o per claredat.
El que sembla, a primer cop d'ull, és que s'ha sacsejat l'arbre de l'eix nacionalistes - no nacionalistes (catalanistes - unionistes, federalistes, confederalistes, no sé què sóc) i els que s'hi quedin han de tenir clar que la societat civil (que poc que m'agrada aquest qualificatiu) ja ha triat, que una majoria de l'actual parlament, també i que ja no hi caben en aquest projecte. També sembla clar que la política ha de reprendre (si és que l'ha arribat a perdre mai del tot) el lideratge del procés i els que no ens hi dediquem hem de saber quins són els nostres límits d'actuació. Potser aquest segon punt és més declaració de cara a l'opinió pública (escrita) que havia dit massa vegades que el ritme dels esdeveniments depenia d'agents aliens al govern (ERC i ANC/Omnium). Hem passat, crec que afortunadament, del "president posi les urnes" a "posarem les urnes quan jo ho digui".
Quedem a l'espera del que ha de dir l'Oriol Junqueras, l'opinió de la resta de forces polítiques o ja se sap o és irrellevant pel que ens interessa.
Ho vaig dir en acabar el discurs i crec que és així: ara cada grup polític ha de triar una víctima per sacrificar: el seu futur (sembla l'opció d'iniciativa i el PSC) o les pretensions de governar (de protagonisme en el govern) que podria tenir algun dels líders actuals...
Sembla que no haurem d'esperar gaire per esvair aquests dubtes.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada