La quantitat d'objectes que hi ha escampats per terra és brutal i la seva heterogeneïtat fa feredat: un piano al costat d'una ampolla de conyac gairebé buida (aquest gairebé és literal i inefable: qui deixa un culet de conyac en una ampolla i la posa a la venda?) que fan companyia a un joc de copes Pompadour empolsegades...
El poc respecte amb què els venedors (en general) tracten el material que tenen a la parada, és al·lucinant: feia mal veure l'encarregat d'una parada passant per sobre dels llibres (literalment) per agafar una andròmina que hi tenia més enllà.
A banda d'aquestes sensacions referents a la quantitat i la disposició de la planta baixa dels Encants...
Voldria parlar de la incomoditat de sentir-se voyeur. Ara revisc el moment en què vaig aturar-me davant d'una parada que, així, a primer cop d'ull, semblava contenir tot el que havien buidat d'una casa: capçal del llit; tauletes de nit; prestatgeries; llibres (devia ser una família francòfona atesa la quantitat d'obres en francès); figuretes de les que es posen entre els llibres a les prestatgeries o (antigament) sobre la tele o al ràdio; dos olis, dolents que no podien ser-ho més, (i això és el que em va impactar) dels que devien ser els amos de la casa: un senyor amb bigotet i ulleres, rossenc i una senyora amb el cabell crepat i aspecte bondadós; una postal que havien rebut d'algun parent des del Canadà, signada i amb l'adreça del destinatari, i una fotografia en blanc i negre (amb pinta de ser una postal comercial) sense text al dors d'un lloc del Pirineu que ara no recordo...
La meva imaginació desbordada va refer en un moment una pseudobiografia de la família:
La postal no era de cap fill, era un amic que els explicava, rere una foto d'un esquirol, que per aquelles contrades hi havia animals més grans. Potser que no tinguessin fills i, per això, en morir, algun parent hagués decidit encantar el contingut de la casa.
Per l'aspecte dels mobles, si havien de fer joc amb la casa, devien viure en un pis folgat de l'Eixample, d'aquells amb terra hidràulic, amb passadís llarg i davant i darrere.
Potser l'home era directiu d'una empresa francesa amb seu a Barcelona (una empresa de perfums? de teixits?) en la qual va treballar fins al dia de la jubilació i no va tornar al poble perquè no hi tenia ningú.
Veig l'home al sofà de cuiro (en aquella parada no hi havia sofà, n'hi havia en una altra molt a prop amb un munt de tapets de ganxet d'aquells que abans es posaven als braços dels sofàs i a les tauletes de la sala; ho he associat en el record), sentint música a la tarda mentre fuma una pipa i llegeix el Ciero, o La Vanguardia, o el Correo, i la dona al costat llegint un llibre o fent mitja (potser fent tapets de ganxet), perquè de fills ja he suposat que no en tenien i, per tant, l'ambient lànguid i allargassat de les tardes en una sala d'estar fosca de l'Eixample devia tenir només aquests figurants. La tranquilitat de la tarda trencada per l'entrada de la minyona, perquè n'havien de tenir una que es va fer vella amb ells a la casa, que els portava una xocolata amb melindros a mitja tarda... "Senyors, la xocolata". "Gràcies, Carme, deixi-la sobre la taula".
I me'ls imagino amb un aspecte més ancià que el recollit a l'oli, també sols a la sala d'estar, ja sols perquè la minyona en jubilar-se havia tornat al poble, amb els mobles una mica més ratats, més com els vaig veure a la parada. El pis amb una mica d'olor de resclosit, de casa vella amb habitants vells que ja no poden cuidar tant la higiene de la casa. I els veig alçant els ulls del llibre, o del diari, mirant al voltant i pensat "què se'n farà de tot això quan no hi siguem?".
I ja paro que m'estic posant Modiano i no li arribo a la sola de les sabates.
El poc respecte amb què els venedors (en general) tracten el material que tenen a la parada, és al·lucinant: feia mal veure l'encarregat d'una parada passant per sobre dels llibres (literalment) per agafar una andròmina que hi tenia més enllà.
A banda d'aquestes sensacions referents a la quantitat i la disposició de la planta baixa dels Encants...
Per cert, per què no hi ha taulell a les parades?,
ningú no va pensar que és molt incòmode haver de mirar la mercaderia exposada
tot fent abdominals o flexions de cames? I no parlem dels que fem servir
ulleres per llegir: de lluny, no veiem els títols dels llibres (amb o sense
ulleres) i vinga ulleres amunt i avall i ajupir-nos tota l'estona només per
comprovar que el que hi ha exposat no t'interessa gens (o sí).
 |
| No és la parada que vaig veure. Aquesta fotografia l'he trobada a Internet. |
Voldria parlar de la incomoditat de sentir-se voyeur. Ara revisc el moment en què vaig aturar-me davant d'una parada que, així, a primer cop d'ull, semblava contenir tot el que havien buidat d'una casa: capçal del llit; tauletes de nit; prestatgeries; llibres (devia ser una família francòfona atesa la quantitat d'obres en francès); figuretes de les que es posen entre els llibres a les prestatgeries o (antigament) sobre la tele o al ràdio; dos olis, dolents que no podien ser-ho més, (i això és el que em va impactar) dels que devien ser els amos de la casa: un senyor amb bigotet i ulleres, rossenc i una senyora amb el cabell crepat i aspecte bondadós; una postal que havien rebut d'algun parent des del Canadà, signada i amb l'adreça del destinatari, i una fotografia en blanc i negre (amb pinta de ser una postal comercial) sense text al dors d'un lloc del Pirineu que ara no recordo...
La meva imaginació desbordada va refer en un moment una pseudobiografia de la família:
La postal no era de cap fill, era un amic que els explicava, rere una foto d'un esquirol, que per aquelles contrades hi havia animals més grans. Potser que no tinguessin fills i, per això, en morir, algun parent hagués decidit encantar el contingut de la casa.
Per l'aspecte dels mobles, si havien de fer joc amb la casa, devien viure en un pis folgat de l'Eixample, d'aquells amb terra hidràulic, amb passadís llarg i davant i darrere.
Potser l'home era directiu d'una empresa francesa amb seu a Barcelona (una empresa de perfums? de teixits?) en la qual va treballar fins al dia de la jubilació i no va tornar al poble perquè no hi tenia ningú.
Veig l'home al sofà de cuiro (en aquella parada no hi havia sofà, n'hi havia en una altra molt a prop amb un munt de tapets de ganxet d'aquells que abans es posaven als braços dels sofàs i a les tauletes de la sala; ho he associat en el record), sentint música a la tarda mentre fuma una pipa i llegeix el Ciero, o La Vanguardia, o el Correo, i la dona al costat llegint un llibre o fent mitja (potser fent tapets de ganxet), perquè de fills ja he suposat que no en tenien i, per tant, l'ambient lànguid i allargassat de les tardes en una sala d'estar fosca de l'Eixample devia tenir només aquests figurants. La tranquilitat de la tarda trencada per l'entrada de la minyona, perquè n'havien de tenir una que es va fer vella amb ells a la casa, que els portava una xocolata amb melindros a mitja tarda... "Senyors, la xocolata". "Gràcies, Carme, deixi-la sobre la taula".
I me'ls imagino amb un aspecte més ancià que el recollit a l'oli, també sols a la sala d'estar, ja sols perquè la minyona en jubilar-se havia tornat al poble, amb els mobles una mica més ratats, més com els vaig veure a la parada. El pis amb una mica d'olor de resclosit, de casa vella amb habitants vells que ja no poden cuidar tant la higiene de la casa. I els veig alçant els ulls del llibre, o del diari, mirant al voltant i pensat "què se'n farà de tot això quan no hi siguem?".
I ja paro que m'estic posant Modiano i no li arribo a la sola de les sabates.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada