Grècia va entrar a la UE i a l'eurozona sense reunir les condicions necessàries a causa de les
circumstàncies (guerra freda) i de la geopolítica (entre Europa,
Àsia i els Balcans, i amb la clau de la sortida de l'URSS cap al
Mediterrani). Fins aquí, crec que tots estem d'acord.
També podem estar d'acord en el fet que Grècia no falseja comptes des de fa uns anys, Grècia sempre ha falsejat els comptes (ja ho van fer en temps dels almogàvers) i, a més, els auditors que feien aquesta feina han estat premiats per les institucions europees.
L'origen del problema
Sobre aquest aspecte, mentre escrivia aquesta entrada, ha aparegut un text de J. F Mira que poua en la tradició hel·lènica per identificar l'origen d'aquesta actitud tan grega, molt més arrelada allà que a la resta de la costa mediterrània, tot i compartir fama...
També podem estar d'acord en el fet que Grècia no falseja comptes des de fa uns anys, Grècia sempre ha falsejat els comptes (ja ho van fer en temps dels almogàvers) i, a més, els auditors que feien aquesta feina han estat premiats per les institucions europees.
L'origen del problema
Sobre aquest aspecte, mentre escrivia aquesta entrada, ha aparegut un text de J. F Mira que poua en la tradició hel·lènica per identificar l'origen d'aquesta actitud tan grega, molt més arrelada allà que a la resta de la costa mediterrània, tot i compartir fama...
Una comparació per posar-nos en
context
Els que hem estat mestres, alguna vegada ens hem trobat un alumne que ha passat de curs justet. I ha passat perquè repetir podia ser pitjor per a ell (un alumne molt afectiu que perdria amics), per a l'escola (un alumne que podria generar problemes amb el nou grup-classe que pujava) o, senzillament, perquè era impossible (legalment impossible). En aquests casos, t'avisen i procures tenir més cura d'aquest alumne perquè, en la mesura del possible, segueixi el ritme del curs: vigiles més atentament que faci totes les feines, procures fer les correccions abans que la cosa sigui molt greu (és allò de l'arbre jove). En la mateixa línia, podem pensar en el que cal fer quan tens un fill que diu mentides seguit.
Els que hem estat mestres, alguna vegada ens hem trobat un alumne que ha passat de curs justet. I ha passat perquè repetir podia ser pitjor per a ell (un alumne molt afectiu que perdria amics), per a l'escola (un alumne que podria generar problemes amb el nou grup-classe que pujava) o, senzillament, perquè era impossible (legalment impossible). En aquests casos, t'avisen i procures tenir més cura d'aquest alumne perquè, en la mesura del possible, segueixi el ritme del curs: vigiles més atentament que faci totes les feines, procures fer les correccions abans que la cosa sigui molt greu (és allò de l'arbre jove). En la mateixa línia, podem pensar en el que cal fer quan tens un fill que diu mentides seguit.
Ara ja en tenim dues potes.
La tercera pota és la dels prestadors.
Els primers bancs que van prestar diners a Grècia, crec que encara
podien pensar que els diners els serien retornats, tot i que no
fàcilment. Segurament, ja van tenir en compte aquest risc i el van
carregar en els interessos. El que no s'acaba d'entendre és la
insistència a concedir-los crèdit. Que no s'avaluen riscos a l'hora
de concedir un crèdit a un estat? Que no és públic en reduït PIB
de Grècia? Que no sabien uns bancs que uns altres ja hi havien
concedit força crèdits? D'acord que pots compensar el risc apujant
els interessos, però arriba un moment que aquesta escalada deixa de
tenir sentit. Per arrodonir aquesta pota, cal tenir al cap que, a
partir d'un determinat moment (coincidint amb la crisi) els crèdits
concedits a Grècia passen a dependre d'institucions europees i
mundials... Si el que diu Maria Lucia Fattorelli al
blog de la Plataforma Auditoría Ciudadana de la Deuda és cert, i fa
molta impressió que ho és, tot pren un altre caire, i molt més
greu: s'ha fet servir Grècia per rentar d'actius tòxics els bancs
europeus. Tot i que ho hagin pagat amb la quitança que va acompanyar l'operació de traspàs de deute, la situació no és clara.
Per a acabar, una imatge que ens farà
més evident "la magnitud de la tragèdia":
 |
| Cada palet de cada camió representa 100.000.000 € (l'explicació completa la teniu a Demonocracy.info, que és d'on surt aquesta imatge) |
Crec que ara ja tenim totes les dades
sobre la taula i podem començar a pensar en com s'ha negociat la
"solució" d'aquest problema.
Deixem de banda la història (no crec que tingui sentit recordar, com ha fet alguna gent, la condonació del deute alemany envers Grècia) i centrem-nos en el tema:
És tan desorbitat el deute grec? A The economist han fet un interactiu del deute dels països. El deute grec és gran, molt gran, però no és tan exagerat com pot semblar si el comparem amb el d'altres estats (europeus i no). Penso que la gran diferència és l'expectativa de cobrament: Grècia no genera prou riquesa com per pensar que pugui ser solvent mai dels mais. Però, insisteixo, això ja se sabia abans d'admetre-la a la UE i a l'eurozona, i abans de concedir-li tot el reguitzell de crèdits que se li han concedit.
Tota la negociació de Varoufakis semblava adreçada a bandejar els arguments (i els argumentadors) més tècnics, perquè no li oferien camp de discussió, i centrar-se en els arguments i interlocutors més polítics. Al llarg de les negociacions, el nivell d'èxit ha estat dispar i, quan semblava que ho estava aconseguint, Tsipras el va fer fora del terreny de joc.
La decisió semblava difícil d'entendre, si no era en un context de "policia bo / policia dolent", o en un context de "ha trucat l'Obama, no hem de discutir més, ens hem de menjar el deute grec com sigui i, per tant, nosaltres decidirem la manera. No volem més discussions: Varoufakis fora!".
La trucada del setè de cavalleria sembla que sí que es va produir (pel mateix motiu que Grècia va entrar a la UE, ara no n'ha de sortir), i el fil argumental apuntat, al menys a priori, és prou convincent.
Ara comença la part que se m'escapa del tot. Tsipras comença a negociar directament amb la Troika i, evidentment, les contrapartides que li ofereixen són inacceptables: mes retallades socials, la venda de bens públics (aeroport, empreses públiques...) i un augment impositiu brutal (la part més greu, és l'augment del gravamen al turisme, la principal font d'ingressos grega, cosa que farà el país menys competitiu).
El procediment negociador de Tsipras sembla impecable: escolta, torna a casa, ho parla amb els seus i torna amb contrapropostes. Però no tot és tan polit: la primera proposta grega és qualificada d'utòpica i a la tercera proposta de la Troika, Tsipras es despenja i anuncia que una decisió com la proposada s'ha de decidir en referèndum:
Respecte d'aquesta darrera interpretació mireu el vídeo d'una fase final del concurs "Golden balls" (em fascina el
doble sentit per als malpensats com jo!).
Doncs no sabrem mai què hi havia originalment darrere la proposta. Després de muntar un referèndum en quinze dies (alguns n'hauríem d'aprendre!) i que , com era de preveure, guanyés el "sí", Tsipras va fer un Felipe González i va tornar a Brussel·les capcot, disposat a menjar-se tot el que li posaven al plat, amb un ministre de finances nou que va preparar la reunió amb uns tovallons de paper (com un contracte de Messi) i sense cap "pla B".
Aquest darrer moviment sí que m'ha acabat de descol·locar! Fins ara, una mica tard, havia anat trobant sentit (un sentit..., segons la meva interpretació), però ara ja no sé què ha passat.
Potser ara tocaria analitzar les postures dels diversos ministres d'economia davant dels esdeveniments, però això ja seria entrar en polítiques domèstiques i no és el que m'interessava entendre. O, com deia Kipling "això és una altra història".
____________
* El que passa a Irlanda i a Luxemburg, econòmicament parlant, té tanta tela que és millor fer veure que no n'has sentit mai a parlar!
Deixem de banda la història (no crec que tingui sentit recordar, com ha fet alguna gent, la condonació del deute alemany envers Grècia) i centrem-nos en el tema:
- Grècia deu molts diners a la UE (diversos actors de la UE). El deute supera molt i molt el PIB grec i, a poc que entenguis de números, és evident que no els pot tornar. Que no els podrà tornar mai de la vida.
- La Troika (el nom ja connota poca capacitat de negociació i no sé per què) sembla que vol aplicar un càstig exemplar a Grècia perquè cap més país pensi que no retornar els deutes no té conseqüències.
- En el pla econòmic, no hi ha discussió possible: "Deus uns diners, me'ls deus a mi, vull cobrar".
- En el pla polític, pot haver-hi un acostament perquè els polítics, en teoria, parlen de persones. En el millor dels casos, del benestar de les persones; en general, de la "tranquil·litat" domèstica i internacional.
- La Unió Europea és un nom, no connota unitat dels membres. Existeix una política econòmica comuna, però aplicar-la depèn dels executius dels països membre. No existeix, ni nominalment, una actuació política comuna. La pretesa Unió Europea és un vernís que no ho cobreix tot: com a mostra, pensem en la Constitució europea i procurem no riure (de vergonya).
És tan desorbitat el deute grec? A The economist han fet un interactiu del deute dels països. El deute grec és gran, molt gran, però no és tan exagerat com pot semblar si el comparem amb el d'altres estats (europeus i no). Penso que la gran diferència és l'expectativa de cobrament: Grècia no genera prou riquesa com per pensar que pugui ser solvent mai dels mais. Però, insisteixo, això ja se sabia abans d'admetre-la a la UE i a l'eurozona, i abans de concedir-li tot el reguitzell de crèdits que se li han concedit.
Tota la negociació de Varoufakis semblava adreçada a bandejar els arguments (i els argumentadors) més tècnics, perquè no li oferien camp de discussió, i centrar-se en els arguments i interlocutors més polítics. Al llarg de les negociacions, el nivell d'èxit ha estat dispar i, quan semblava que ho estava aconseguint, Tsipras el va fer fora del terreny de joc.
La decisió semblava difícil d'entendre, si no era en un context de "policia bo / policia dolent", o en un context de "ha trucat l'Obama, no hem de discutir més, ens hem de menjar el deute grec com sigui i, per tant, nosaltres decidirem la manera. No volem més discussions: Varoufakis fora!".
La trucada del setè de cavalleria sembla que sí que es va produir (pel mateix motiu que Grècia va entrar a la UE, ara no n'ha de sortir), i el fil argumental apuntat, al menys a priori, és prou convincent.
Ara comença la part que se m'escapa del tot. Tsipras comença a negociar directament amb la Troika i, evidentment, les contrapartides que li ofereixen són inacceptables: mes retallades socials, la venda de bens públics (aeroport, empreses públiques...) i un augment impositiu brutal (la part més greu, és l'augment del gravamen al turisme, la principal font d'ingressos grega, cosa que farà el país menys competitiu).
El procediment negociador de Tsipras sembla impecable: escolta, torna a casa, ho parla amb els seus i torna amb contrapropostes. Però no tot és tan polit: la primera proposta grega és qualificada d'utòpica i a la tercera proposta de la Troika, Tsipras es despenja i anuncia que una decisió com la proposada s'ha de decidir en referèndum:
- Gran cop d'efecte? "Nosaltres, la pàtria de la democràcia, ho decidim tot votant."
- Gran acte de covardia? "A mi m'han triat, precisament, per decidir (sóc el cap del poder executiu), però no goso, no em vull presentar com qui ha traslladat això als meus, i passo la patata calenta a la població"
- Una aplicació extrema del dilema del presoner? "Ara (perquè al referèndum la població decidirà no acceptar aquestes condicions) la pilota és a la vostra banda i tota la responsabilitat del que passi és exclusivament vostra".
Respecte d'aquesta darrera interpretació mireu el vídeo d'una fase final del concurs "Golden balls" (em fascina el
doble sentit per als malpensats com jo!).
Doncs no sabrem mai què hi havia originalment darrere la proposta. Després de muntar un referèndum en quinze dies (alguns n'hauríem d'aprendre!) i que , com era de preveure, guanyés el "sí", Tsipras va fer un Felipe González i va tornar a Brussel·les capcot, disposat a menjar-se tot el que li posaven al plat, amb un ministre de finances nou que va preparar la reunió amb uns tovallons de paper (com un contracte de Messi) i sense cap "pla B".
- Molt soroll per a no res?
- Més trucades?
Aquest darrer moviment sí que m'ha acabat de descol·locar! Fins ara, una mica tard, havia anat trobant sentit (un sentit..., segons la meva interpretació), però ara ja no sé què ha passat.
- Varoufakis ha salvat el seu prestigi i pot seguir parlant sobre el tema amb una mena d'aura que, a més, li permet (com està fent) criticar la posició grega.
- Tsipras ha hagut de remodelar el govern i ha fet que el parlament aprovi un seguit de mesures que (només és impressió, no sóc economista) sembla que "amputen" Grècia, que li prenen les possibilitats de produir i, per tant, de refer-se econòmicament.
- La població està emprenyada, i amb molta raó, perquè se'ls ha preguntat, han respost i la seva resposta ha estat obviada (a l'estat va passar igual, però entrar o no a l'OTAN no significava menjar o no menjar).
- Europa sembla unida de nou, però ha conservat una bomba que no se sap què li pot fer. Sí que s'ha evitat l'apropament del fantasma de Rússia a occident (tampoc no se sap si la possibilitat era tan real), però s'ha tornat a generar un altre forat (com Irlanda, com Luxemburg*...).
Potser ara tocaria analitzar les postures dels diversos ministres d'economia davant dels esdeveniments, però això ja seria entrar en polítiques domèstiques i no és el que m'interessava entendre. O, com deia Kipling "això és una altra història".
____________
* El que passa a Irlanda i a Luxemburg, econòmicament parlant, té tanta tela que és millor fer veure que no n'has sentit mai a parlar!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada