El professor Bernhardi

Una prèvia. Vaig veure l'obra en la setmana que va saltar la polèmica arrel de la pàgina que reprodueixo de la revista "El Jueves" (a l'original era una doble pàgina, però tampoc no cal reproduir-la sencera).


La versió que es presenta al TNC del professor Bernhardi és impressionant en tots els sentits i, a més, fàcilment intel·ligible. Sembla pensada perquè puguis anar passant els problemes que s'hi presenten d'un en un perquè tinguis temps de pair-lo tot tranquil·lament.

El personatge de Bernhadi, a priori, hauria de ser molt pla: tinc tota la raó. Pintat així, no se'ns hauria de fer amable i, en canvi, com a espectador de seguida hi empatitzes. No ho sé, està molt ben dibuixat i millor interpretat (i això que els tics de l'Homar cada vegada són més notoris).

El plantejament del conflicte és clar i, perquè no ens distraguem, es presenta en el començament de la primera escena de l'obra. Aparentment és un conflicte ciència-religió (l'aparició del capellà sembla remarcar-ho), però de seguida tot es complica: el professor Bernhardi és jueu. Com en la majoria d'obres que presenten conflictes "antisemites", ell sembla que no li dóna cap mena d'importància a la religió que professa (no sabem mai si molt convençut o com una tradició) i, en canvi, la resta de personatge sí que n'hi donen i, immediatament, veiem aflorar els dos bàndols. Fins aquí podríem pensar que tenim una recreació del cas Dreyfus que Schnitzler coneixia sense cap mena de dubte, però és en aquest punt on veiem el feina de Schintzler: genera una mena de joc de miralls que reflecteix el conflicte i ens l'ofereix amb diferents versions i matisos amb l'afegit del conflicte personal de cada un dels personatges que intervenen en l'obra que es debaten gairebé tots) entre el que "en consciència haurien de fer" i el que han de fer pel seu profit.

Com deia al començament, l'obra se'ns presenta de manera molt intel·ligible. No sé si és mèrit del text original o de l'adaptació que n'ha fet la Lluïsa Cunillé que ha escurçat l'original deixant-lo en una mica més de la meitat de la duració de l'original. En tot cas, els conflictes se'ns presenten com a oposicions binàries de manera que tenim temps de pair-los per separat i, ja a casa, farem la composició, si ens ve de gust.

El conflicte amb el ministre em va recordar una mica la tesi de "Un  enemic del poble" (Ibsen). El ministre conscient del seu deure (vol arribar a ser ministra per a canviar les coses que cal canviar ("pel bé comú") , deixa de banda les idees que havia compartit amb Bernhardi mentre estudiaven i en els primers anys d'exercici i pensa que el compensa finançant-li l'institut on exerceix. Bernhardi (una mica jueu tòpic...) recorda perfectament (i l'hi recorda) les promeses oblidades i el ministre, com si recuperés un record que ha anat enterrant durant anys, mira de justificar-se (davant Bernhardi i davant de si mateix) amb un argumentari que Bernhardi no s'empassa, alhora que torna a intentar compensar-lo fent una demostració de poder polític que, tothom intueix a la sala que es pot donar o no segons com bufi el vent del parlament. El polític enfront del visionari. Dues postures irreconciliables perquè tenen uns fonaments del tot contraris i el poc que queda de metge en el ministre, la vida política ja s'encarrega d'enterrar-ho definitivament.

El cas del personatge que representa Joel Joan (em va impressionar per la contenció, acostumat com estava a veure'l sempre excessiu fent com de bufó), ja és descaradament "polític": veu una oportunitat de prosperar i s'hi agafa sense importar-li gens ni mica a qui ha d'enfonsar. Un retrat descarnat del que seran els nazis una mica després. A diferència del ministre, sembla que ja ni es planteja la medicina com a record. Una nova generació de polític.

Aquí és on vaig recordar les vinyetes de El Jueves que encapçalen el post i on em vaig plantejar que em calia repensar tot el que havia llegit de Zweig i la mena d'Arcàdia dels intel·lectuals (sobre tot, jueus) que ens pinta quan parla d'Europa en el tombant de segle.

Pep Cruz té un personatge que sembla escrit per a ell: ho entén tot, fa conyeta de tot, però no és un frívol, pren partit. Les seves aparicions refresquen alguns dels moments més dramàtics de l'obra.

El seguidisme (victimisme) del col·lega i el paper del fill, potser per la seva coexistència amb els altres personatges, els vaig trobar una mica suats, molt tòpics.

Tampoc no explicarem tota l'obra, ni la moral que retrata. Descobriu-ho! Però no em puc estar de dir que la feina actoral i la direcció són immenses. Si encara no hi heu anat, que no se us escapi! S'acaba el dia 20.

El cub de l'escenari, després de la primera escena en què serveix per treure'n una mica de dramatisme permetent una posada en escena més vodevilesca, no el vaig entendre. També és cert que estava distret amb la feina dels actors.

Al TNC fins el 20 de març