Canviar-ho tot per no canviar res

Una prèvia: vaig fer de mestre/professor durant tretze anys. Jo m'ho vaig passar molt bé i, pel que sembla, la majoria d'alumnes que vaig tenir també, perquè n'hi ha que encara em troben pel carrer, em reconeixen i em saluden (i ja fa més de vint anys que ho vaig deixar).

Dit això, he de confessar que el que m'ha dut a escriure aquest post és la gran quantitat de notícies i comentaris que rebo darrerament sobre les noves tendències educatives, el gir copernicà que ha d'afrontar el fet educatiu i l'Escola XXI i tota la pesca, i la sensació de déjà vu que em provoca la lectura d'aquestes notes.

Aniré glossant alguns dels tòpics que vaig sentint a veure si puc explicar el motiu d'aquesta sensació de déjà vu que he comentat. Perdoneu les referències personals, quan feia de professor era molt més difícil que ara conèixer experiències alienes.

"Avaluar per aprendre". Evidentment, avaluar no només (però també!) serveix per controlar el ritme d'adquisició de coneixements (tant conceptes com procediments, i actituds, valors i normes), també (i sobre tot) serveix per a aprendre tant el docent com els alumnes. I així ho havíem entès sempre al claustre. Quan feies un examen i suspenia una proporció alta de gent ("preocupant" seria l'adjectiu més descriptiu), el comentari de la junta acostumava a ser "t'has equivocat; hauries de repetir l'examen i identificar els aspectes que els alumnes no han entès". Evidentment que també apareixien comentaris més de tertúlia de bar ("doncs si aquests ens han de pagar la jubilació…") propis del gremi i que serveixen per rebaixar tensions.

Una pregunta mítica que recordo del exàmens que feia als alumnes de cinquè (crec) era "fes l'horari dels homes del paleolític" i "fes l'horari dels homes del neolític". "Ets boig! No ho sabran respondre!" era el comentari habitual en les reunions de professors. "Perfecte --els deia jo--. Ningú no pot tenir la resposta correcta i completa, però a classe ho havíem treballat, tots saben com aconseguien el menjar en cada una de les dues èpoques i que això comporta unes servituds d'horari. Pensar-ho és més important que saber-ho...".

"Ensenyament significatiu i manipulatiu". He ajuntat dos tòpics en un sol punt perquè crec que és interessant comentar-los junts. Aprenentatge significatiu, fer voleiar tot al voltant de l'alumne, identificar els seus centres d'interès i relacionar-hi els nous aprenentatges. Si en fa d'anys que ho fèiem això… Jo diria que la programació oficial ho tenia en compte i, al menys en ciències socials (el meu camp), ja preveia que els alumnes petits tenien un centre d'interès molt reduït, la família, la casa, que era sobre el que es construïa tot el que se'ls pretenia explicar. I la manipulació… en la mesura que es pot ser manipulatiu (fa vint anys les aules estaven més plenes que ara i les hores de dedicació eren més). "com més sentits emprem en l'aprenentatge, millor". No sé, i tampoc m'he preocupat mai per saber-ho, si la frase és un mite o té alguna mena de fonament científic. Si els fas construir una cosa, la fan seva. Per molt que copiïn, és seva i, si som capaços de fer-los reflexionar sobre el seu funcionament, no l'oblidaran mai perquè el veuen funcionar.

Vam tenir una cova en un sotaescala i la vam omplir de pintures rupestres. Vam simular l'orogènesi amb galetes i mantega. Vam pintar i representar el relleu de Catalunya en el pati. Vam construir rellotges de sol… Recordo especialment un any que em va tocar fer classes d'informàtica, de Logo (recordeu el Logo amb la seva tortuga?). Vaig pensar que no feia res ensenyant a programar (jo no en sabia) i vam ensenyar la màquina a conjugar verbs: jo aprenc per poder-t'ho ensenyar o t'ho ensenyo per aprendre-ho, amb la dificultat afegida d'haver d'atomitzar els conceptes!

"L'alumne al centre del procés d'aprenentatge". On si no? Cada alumne té el seu entorn, el seu ritme, estableix les relacions que estableix amb els conceptes nous i tu, com a professor, ho has de saber. Què guanyava jo de seguir tot el que em demanava el llibre d'anglès que havia d'ensenyar als alumnes que acabaven la FP (també vaig fer classes a FP)? Havien d'aprendre a parlar i mantenir una conversa amb 40 minuts a la setmana de classe tenint en compte que venien de no fer res de res els cursos anteriors (anglès era una megamaria)? Doncs vaig decidir ensenyar-los a traduir, els rudiments de la traducció. Allò bàsic que els permetés poder llegir les instruccions de maquinària que trobessin en els tallers on havien de treballar. I tot a partir de fullets reals que els mateixos alumnes (alguns, molts, ja treballaven) em feien arribar. Una classe diferent per a cada alumne i hand made!

"Generar expectatives". Despertar la curiositat. Presentar continguts més enllà del que poden comprendre en un primer esforç (de vegades, que no poden comprendre de cap manera) però que els excitin les ganes de saber. Sempre des de la manipulació o des de l'explicació d'accions que entenguin com a habituals i que, en sentir l'explicació de com funciona, els fonaments teòrics d'alguna cosa que fan d'esma (o que entenen que es fa d'esma) obrin les orelles com pàmpols disposats a guardar el pòsit de l'explicació fins al moment en què els quadri amb els coneixements teòrics necessaris per fer clic i relacionar-los amb això. Ha quedat molt poètic (o críptic), però és allò d'ensenyar alumnes de 10 anys a fer servir un mapa topogràfic o a interpretar un mapa del temps. Que ho entenen? Potser (segurament) no, però els picarà la curiositat, els sonarà que algú del seu entorn el sap llegir i els farà gràcia saber que no és màgia, que en algun moment de la seva vida tindran els coneixements teòrics per fer-ho ells i que, quan els ho expliquin, els "sonarà la música". "Sonar la música". A la primària és molt important transmetre'ls-hi coneixements que els quedin a dins, de fons i que, quan els toqui saber-ho de veritat, els soni la música i sigui capaços de relacionar això nou amb allò que els van explicar fa tant de temps i que els va fer gràcia o els va semblar tan complicat o…

"Proporcionar eines". Pot semblar que és el mateix que generar expectatives, de fet hi està molt relacionat, però és molt diferent. Proporcionar eines és ensenyar a aprendre. Hem de ser conscients, ja ho érem quan feia classe, que el coneixement no està amagat, els alumnes el tenen a l'abast de la mà, a un clic de distància. La feina d'ensenyar ha de ser, cada vegada més, ensenyar-los a accedir al coneixement, ensenyar-los a destriar el gra de la palla, ensenyar-los a orientar-se en "el mar sense riba" d'internet, a no perdre's saltant d’una banda a l'altra. I, si es perden, ser capaços de saber com han arribat on sigui que hi hagin arribat: qualsevol viatge és interessant si s'és conscient del camí recorregut. Els alumnes han de poder afrontar els conceptes desconeguts fugint de la paràlisi. Nosaltres els hem d'ensenyar a pescar; si sempre els donem el peix, moriran de gana. Si els ensenyem on obtenir informacions generals (i fiables) sobre els temes per poder encetar qualsevol investigació (al nivell que sigui), no caldrà desencallar-los en cada nova temptativa.

No només de conceptes hem de farcir les classes. De vegades, convé: tampoc no cal desterrar les classes magistrals. Això no vol dir que hagis de dedicar una classe a ensenyar procediments. Els procediments, en general, són el vehicle per transmetre conceptes (ho explicàvem en parlar de les classes de Logo). Evidentment, caldrà dedicar una part de la sessió al procediment per ajudar-los a assimilar-lo.

No sé si ho he sabut explicar, però si fa més de vint anys ja podíem fer classe així, amb l'aula curulla d'alumnes i amb la dedicació que teníem, no sé veure per enlloc la novetat de tot això que vaig rebent.
Si t'interessa, t'apassiona, ensenyar i, en conseqüència, que els alumnes aprenguin t'hi dediques, hi poses l'ànima. Evidentment, si fer classe és per a tu una feina com canviar bombetes, ja poden venir revolucions i facilitats i mitjans i reducció de ràtios i de dedicació que a les teces classes tot seguirà com sempre: "papers esgrogueïts que passen de la llibreta del professor a la de l'alumne sense fer parada en el cervell de cap dels dos".