El banc Popular

"I la compra del Popular comportarà 5.000.000.000€ d'estalvi en impostos l'any vinent al Santander"

La premsa, llegit després d'acabar aquesta entrada.

Un dels set grans bancs de la transició espanyola, un dels too big to fall, ha caigut. Això no ès cap drama. Sempre m'ha fet grima això del too big to fall i que els bancs són sistèmics i s'han de preservar per preservar el bon funcionament del capitalisme, de la democràcia i de no sé quantes coses més. Els bancs són un negoci. Es creen els bancs per fer diners; són botigues que compren i venen diners, com hi ha altres botigues que compren i venen embotits o roba. I quan una botiga fa fallida, a banda dels amos, ningú no se sent especialment orfe, al menys a llarg termini. Fa pena, però no veig el ministre de comerç (o del ministeri corresponent) fent declaracions sobre el tema i encara el veig menys dedicant una part dels pressupostos generals de l'estat a rescatar-la. "BonPreu és al caire de la fallida, cal fer inversió pública per a evitar-ho".

No en parlem més de la teoria i anem al tema, el banc Popular.

Suposo que els propers dies anirem coneixent detalls dels darrers dies de vida del banc i tot el que es va coneixent de moment, no és gaire net ni transparent. Grans inversors que es van desfers dels títols que tenien just abans que, des d'Europa (un òrgan independent, escalant responsabilitats), es declarés que s'havia de sanejar. Tot molt secret i molt objectiu i molt secret... Tan secret que grans inversors, com déiem, van tenir temps de desfer-se dels seus títols i (sembla) l'Estat va poder retirar-ne diners del fons de pensions. Tan insospitat que menys d'un mes abans dels fets, la junta d’accionistes assegurava la continuïtat del banc i encara no quinze dies abans, el ministre de Guindos (ex Lehman Brothers i ex PricewaterhouseCoopers) assegurés la solvència de la institució que, a més, havia passat tots els stress tests del món mundial.

En fi. No sóc economista, però tot fa pudor d’una mort prevista que s'ha volgut mantenir en quasi secret.

I no parlem de la gestió del darrer i de l'anterior presidents (Emilio Saracho i Ángel Ron) i del paper de les auditores. La justícia actuarà (és un dir). 

I tampoc de "No va a costar nada a los contribuyentes"... Com que el Santander és una ONG, s'ha fert càrrec del forat del Popular (que encara no s'ha valorat exactament) gratis et amore i ningú li haurem de compensar l'ampliació de capital que ha fet i, evidentment, no despatxarà cap empleat del Popular amb indemnització o jubilació anticipada. No, per què ho hauria de fer... El Santander és una institucio del país (amb seus a paradisos fiscals, amb un munt de milions del seu excap "amnistiats") amb tradició i honradesa.

I com queda la gent que hi tenia els estalvis? Doncs, sembla que bé.

I com queda la gent que tenia accions del banc? Doncs, sembla que, de moment, malament. I aqui volia arribar. Vaig sentir un dels grans accionistes del banc dient "nosaltres no som el problema. Ja ho sabem que tant podem perder com guanyar. El problema són els petits accionistes".

I per què els "petits accionistes"? Doncs perquè n'hi ha i molts! Aquesta és la qüestió que m'ha empès a escriure aquesta nota. En els darrers anys hi ha molts petits accionistes, persones que han passat de tenir estalvis en una llibreta, o en un "plaç fix" a canvi d'un interès i una aspiradora, a tenir accions. Anys d'il·luminats explicant-nos que la borsa era una inversió segura ("deixi's aconsellar i no perdi diners en una llibreta que no dóna gens de rèdit. Les accions, ben triades, són una inversió segura amb alt rendiment". I no és cert!

Si encara quedava algú que pensava així o que estava en l'extrem contrari ("la borsa és una cosa per a economistes. S'hi ha d’entendre per entrar-hi") només vull recordar que d'invertir enborsa, també es diu "jugar a la borsa" i, per reblar el clau, us recordo que el darrer anunci radiofònic de GoldenPark ("yo sé sacar el máximo rendimiento del dinero. Háganme caso, GoldenPark...") el fa Josef Ajram, un conegut trader que no vull qualificar.

Jugar a la borsa és apostar. Evidentment que si entens en economia i t'informes sobre les empreses on penses invertir, pots tenir més possibilitats de sortir-ne ben parat, però no en tindràs mai la garantia.

Jugar a la borsa és apostar i més amb els darrers productes que s’hi negocien. Què vol dir "comprar futurs"? Apostar! "Això valdrà tant".

Tothom que ha anat alegrement a la borsa a invertir els seus estalvis, aniria amb la mateixa confiança al casino a jugar a la ruleta? O al black-jack (la versió casino del set i mig)? Si és ben bé el mateix "crec que tindré un vint-i-ú o, en tot cas, m'hi quedaré molt a prop". Oi que no? Doncs això.

Gràcies apòstols de la invesió en borsa!

Quan feia d mestre, en algun moment del curs em tocava explicar què era la borsa als petits (el que ara seria sisè /primer d'ESO) i procurava fer-ho amb una simulacuó que em semblava prou entenedora.

       Un paio espavilat veia com molt nens (i nenes) rosseguen el tap dels bolígrafs

       i té la idea de muntar una empresa que faci bolis amb el tap recobert

       de caramel. El caramel es consumirà i el nen (o nena) en voldrà un altre.

       Negoci segur. Fa els seus estudis, busca socis i es decideix a muntar

       l'empresa. La cosa triomfa i els socis i ell decideixen ampliar el negoci.

       Com captar diners per fer-ho? Venem accions!

Tot simplificat, però m'era molt útil. I fins i tot en aquest model que sembla tan lògic i simple, qui compra les accions aposta "crec que els nois se'n sortiran" i no pot preveure res amb certesa, tot i el munt d'imponderables que planen sobre el negoci: el col·legi de dentistes que recordi que els caramels són tan dolents per a les dents, una empresa mes gran que copiï la idea i la millori i, aprofitant la seva capacitat de producció, vengui un producte similar molt més econòmic, que les escoles prohibeixin aquesta mena de bolígrafs (o tots)... Això es pot preveure? I si hi entens en economia? No i tampoc.

Això és el que volia dir.