Perplexitat, un cop passat el moment de mala llet, el que aquest judici em provoca és perplexitat. Perplexitat per la
facilitat amb què es diuen mentides sense cap conseqüència per al mentider. Perplexitat pel criteri voluble del jutge en el tracte als testimonis i als lletrats. Perplexitat per l’arbitrarietat dels horaris de les sessions. Perplexitat per la desaparició del "garantisme" que, suposadament, impera en la legislació i la judicatura espanyoles. Perplexitat per l'anacronia d'una institució que jutja uns fets i no és capaç de viure en un context contemporani, digital. Perplexitat perquè amb la tranquil·litat de qui fa el que
toca, hi hagi testimonis que prescindeixin dels fets i acudeixin a les sensacions o percepcions de les intencions de terceres persones. Perplexitat per la manca de preparació dels uns i per les dificultats que tenen uns altres per a preparar les seves intervencions. Perplexitat per la presència de representants d’un partit polític, que a més és minoritari, a la taula dels acusadors.
Perplexitat per la manca de respecte a la diversitat que es mostra per la manera de dir els noms dels acusats.
No n'espero res de bo d'aquest judici i crec que qui l'ha impulsat no ha calibrat les conseqüències que pot tenir. Podran guanyar la causa (que ja es veu que la cosa va per aquí) i demostrar que segeuixen manant en tot el territori estatal alhora que humilien tot un poble, però hauran perdut per sempre més le respecte per la institució judicial de la majoria dels catalans i hauran obert una rasa que no sembla possible de tancar. Potser algú pensa que els qui vam votar el primer d'octubre (i alguns que no ho van fer) deixaran de pensar que tenim dret a la independència després d'aquest espectacle? Potser algú pensa que els qui vam votar el primer d'octubre (i alguns que no ho van fer) tornarem a pensar que el rei d'Espanya, el cap d'estat d'Espanya ens representa? Que qui va avalar una actitud tan denigrant com l'"a por ellos" recuperarà (si és que l'hi havìem tingut mai) el respecte degut a un cap d’estat?
I no, tampoc no espero que la intervenció (possible) del TEDH serveixi per a res. No estem despullant l'estat i posant-lo davant de les seves vergonyes. Penso que aquest risc ja esà calculat per part de l'estat i no li fa res. Si el que els hauria de frenar fos una mena de "vergonya democràtica", el judici no hauria començat mai. La imatge exterior de l'estat no quedarà pitjor del que ja ho estava.
Recordo, i és una anècdota personal, quan s'estrenaven les pel·lícules d'Emmanuelle a Barcelona que no podia
que hi hagué gent fent cua per veure una pel·li porno, no entenia com no els feia vergonya i un amic més gran
que jo em va dir "si el sfes vergonya, no ho estarien fent". Doncs això.
Pensem que un estat té un munt de mecanismes per a evitar, o minimitzar, l'impacte d'aquetes accions: les imatges del primer d’octubre s'han vist en un munt de llocs i s’han aixecat un munt de veus denunciant-les i...? Quines conseqüènciues efectives ha tingut aquesta denúncia? Cap ni una! "assumpte intern", "confiem en la justícia", "l’imperi de la llei"... Europa té molts altres problemes, que tampoc sap solucionar, molt més preocupants que el destí d’una regió d’un estat del sud.
I sí, els nostres polítics, alguns, han entonat un mea culpa per no haver tirat endavant el mandat del poble que va sortir de les urnes i, de què ha servit? De moment, de res. Tornem a pensar en un marc estatal i es tornen a fer llistes per a les eleccions espanyoles amb la pretensió de ser un fre al feixisme (?) amb les típiques lluites internes dels partits per a ocupar-ne els primers llocs i tornar a col·locar polítics de cada formació en el Parlamento i el Senado. Es desmunta el govern (que havia de ser "superefectiu") per a confegir llistes municipals, estatals i europees. Ja sé que, com eia Fuster, "tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres", però això justifica ser-hi per a no res?
Pensava que ja havíem passat pàgina, fa més d'un segle, de la pedagogia. Catalunya no té com a missió divina salvar la democràcia espanyola. Sempre que s'ha intentat ha sortit malament i n'hem sortit escaldats. A més, si ja era inversemblant anar a Madrid a bloquejar l'estat i ser un fre per al feixisme, anar-hi a desbloquejar la situació, què vol dir exactament? I el que és més palmari, com es fa?
Tirem d'exemple. Un delinqüent us té agafats per (cadascú que pensi la part que li ha de fer més mal) i ara proposeu de negociar amb ell perquè us deixi anar sabent que té bloquejada qualsevol fugida possible amb els seus col·legues. Exactament, sobre quina base s'inicia la negociació? Ell no us vol deixar anar, en treu profit de la situació i el que li pugueu oferir ja ho té. El convencereu amb frases com ara "això no es fa", "mira que aquesta actitud no és democràtica", "pensa que hi ha gent que ens mira i que et tocarà el crostó"... Que potser no ho sap? Eclar que ho sap i si sabent-ho ho fa, és perquè li és ben bé igual qualsevol dels arguments que li presentes. Doncs això.
I no culpo els polítics que hi van. Els que són a la pressó perquè potser pensen que és una manera de sortir-se'n i els que han triat perquè és el que toca (la disciplina de partit...), però algú ho ha pensat (pensat?)...
No soc polític i em costa d'entendre que el President del meu país passi a ser candidat d'una llista al Parlament europeu. Això no és degradar una institució? Tinc la mateixa sensació (agreujada) que em va produir el nomenament del President Montilla com a Senador. D'acord que aquest nomenament es veia a venir, Montilla no es va creure mai que Catalunya era un país, una nació (ho va demostrar a bastament abans, durant i després del seu mandat), però tot i amb això, va ser president del meu país i ara és un polític més (gris, com ho ha estat sempre) de l'estat espanyol. I per acabar de reblar el clau, els eurodiputats espanyols (un altre cop!) han de recollir l'acta a la seu electoral a Madrid i no sé si abans de tenir l'acta a la mà ja tenen la immunitat que els proporciona ser eurodiiputats. Un altre espectacle com el de "voteu-me i vinc a prendre prossessió".
Què cal que passi per canviar de marc mental? Promoure una comissió d'investigació del rei d'Espanya és pensar en clau de país? Pensar que uns quants diputats i senadors catalans (que no van a l'una) seran un fre per a les polítiques de l'estat espanyol és pensar en clau de país? Han frenat res fins ara? "Quan arribi la sentència..." Quan arribi la sentència, què?
"No som prous", "La meitat de la població no pot imposar la independència a l'altra meitat" és un argument que se sustenta? Fem-li la volta: "“la meitat de la població no pot imposar seguir dins de l’estat espanyol a l'altra meitat". Això ho diu algú? Doncs és el corol·lari de la segona frase d'aquest paràgraf...
No n'espero res de bo d'aquest judici i crec que qui l'ha impulsat no ha calibrat les conseqüències que pot tenir. Podran guanyar la causa (que ja es veu que la cosa va per aquí) i demostrar que segeuixen manant en tot el territori estatal alhora que humilien tot un poble, però hauran perdut per sempre més le respecte per la institució judicial de la majoria dels catalans i hauran obert una rasa que no sembla possible de tancar. Potser algú pensa que els qui vam votar el primer d'octubre (i alguns que no ho van fer) deixaran de pensar que tenim dret a la independència després d'aquest espectacle? Potser algú pensa que els qui vam votar el primer d'octubre (i alguns que no ho van fer) tornarem a pensar que el rei d'Espanya, el cap d'estat d'Espanya ens representa? Que qui va avalar una actitud tan denigrant com l'"a por ellos" recuperarà (si és que l'hi havìem tingut mai) el respecte degut a un cap d’estat?
I no, tampoc no espero que la intervenció (possible) del TEDH serveixi per a res. No estem despullant l'estat i posant-lo davant de les seves vergonyes. Penso que aquest risc ja esà calculat per part de l'estat i no li fa res. Si el que els hauria de frenar fos una mena de "vergonya democràtica", el judici no hauria començat mai. La imatge exterior de l'estat no quedarà pitjor del que ja ho estava.
Recordo, i és una anècdota personal, quan s'estrenaven les pel·lícules d'Emmanuelle a Barcelona que no podia
que hi hagué gent fent cua per veure una pel·li porno, no entenia com no els feia vergonya i un amic més gran
que jo em va dir "si el sfes vergonya, no ho estarien fent". Doncs això.
Pensem que un estat té un munt de mecanismes per a evitar, o minimitzar, l'impacte d'aquetes accions: les imatges del primer d’octubre s'han vist en un munt de llocs i s’han aixecat un munt de veus denunciant-les i...? Quines conseqüènciues efectives ha tingut aquesta denúncia? Cap ni una! "assumpte intern", "confiem en la justícia", "l’imperi de la llei"... Europa té molts altres problemes, que tampoc sap solucionar, molt més preocupants que el destí d’una regió d’un estat del sud.
I sí, els nostres polítics, alguns, han entonat un mea culpa per no haver tirat endavant el mandat del poble que va sortir de les urnes i, de què ha servit? De moment, de res. Tornem a pensar en un marc estatal i es tornen a fer llistes per a les eleccions espanyoles amb la pretensió de ser un fre al feixisme (?) amb les típiques lluites internes dels partits per a ocupar-ne els primers llocs i tornar a col·locar polítics de cada formació en el Parlamento i el Senado. Es desmunta el govern (que havia de ser "superefectiu") per a confegir llistes municipals, estatals i europees. Ja sé que, com eia Fuster, "tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres", però això justifica ser-hi per a no res?
Pensava que ja havíem passat pàgina, fa més d'un segle, de la pedagogia. Catalunya no té com a missió divina salvar la democràcia espanyola. Sempre que s'ha intentat ha sortit malament i n'hem sortit escaldats. A més, si ja era inversemblant anar a Madrid a bloquejar l'estat i ser un fre per al feixisme, anar-hi a desbloquejar la situació, què vol dir exactament? I el que és més palmari, com es fa?
Tirem d'exemple. Un delinqüent us té agafats per (cadascú que pensi la part que li ha de fer més mal) i ara proposeu de negociar amb ell perquè us deixi anar sabent que té bloquejada qualsevol fugida possible amb els seus col·legues. Exactament, sobre quina base s'inicia la negociació? Ell no us vol deixar anar, en treu profit de la situació i el que li pugueu oferir ja ho té. El convencereu amb frases com ara "això no es fa", "mira que aquesta actitud no és democràtica", "pensa que hi ha gent que ens mira i que et tocarà el crostó"... Que potser no ho sap? Eclar que ho sap i si sabent-ho ho fa, és perquè li és ben bé igual qualsevol dels arguments que li presentes. Doncs això.
I no culpo els polítics que hi van. Els que són a la pressó perquè potser pensen que és una manera de sortir-se'n i els que han triat perquè és el que toca (la disciplina de partit...), però algú ho ha pensat (pensat?)...
No soc polític i em costa d'entendre que el President del meu país passi a ser candidat d'una llista al Parlament europeu. Això no és degradar una institució? Tinc la mateixa sensació (agreujada) que em va produir el nomenament del President Montilla com a Senador. D'acord que aquest nomenament es veia a venir, Montilla no es va creure mai que Catalunya era un país, una nació (ho va demostrar a bastament abans, durant i després del seu mandat), però tot i amb això, va ser president del meu país i ara és un polític més (gris, com ho ha estat sempre) de l'estat espanyol. I per acabar de reblar el clau, els eurodiputats espanyols (un altre cop!) han de recollir l'acta a la seu electoral a Madrid i no sé si abans de tenir l'acta a la mà ja tenen la immunitat que els proporciona ser eurodiiputats. Un altre espectacle com el de "voteu-me i vinc a prendre prossessió".
Què cal que passi per canviar de marc mental? Promoure una comissió d'investigació del rei d'Espanya és pensar en clau de país? Pensar que uns quants diputats i senadors catalans (que no van a l'una) seran un fre per a les polítiques de l'estat espanyol és pensar en clau de país? Han frenat res fins ara? "Quan arribi la sentència..." Quan arribi la sentència, què?
"No som prous", "La meitat de la població no pot imposar la independència a l'altra meitat" és un argument que se sustenta? Fem-li la volta: "“la meitat de la població no pot imposar seguir dins de l’estat espanyol a l'altra meitat". Això ho diu algú? Doncs és el corol·lari de la segona frase d'aquest paràgraf...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada