Clàssics pervertits (I). In medio, virtus

In medio, virtus (Aristòtil, Ètica a Nicòmac. No apareix l'expressio exacta, però sí la idea)

Sembla ser que, originalment, era una recomanació per a fugir dels excessos, però actualment s'entén com una invitació a no mullar-se, a no prendre partit, a mantenir-se en l'equidistància. I, tot i que pot semblar estrany si mirem l'origen de l'expressió, l'equidistància, en la topografia política actual, se situa a la zona que hi ha al voltant del poder, seguint el càlcul matemàtic següent:

(Posició dominant + N) - Posició feble = Zona equidistant

Per posar el tema en context i fugir una mica de la comparació amb l'època actual on és fàcil identificar i criticar els equidistants, podem remuntar-nos al moment de la Transició. La Transició, així, escrit amb majúscula, només es pot referir a la duta a terme a Espanya. Una transició perfecta mai prou ben ponderada i impossible d'imitar, perquè va consistir en un "ara farem veure que..." i, de cop i volta, tothom va ser demòcrata com el que més i no tenia cap relació amb el règim anterior, tot i ocupar els mateixos càrrecs en les mateixes institucions (en alguns casos, amb el nom canviat i maquillat com, per exemple, l'actual i rància Audiència Nacional que va néixer de les cendres del Tribuinal de Orden Público cremat el dia abans), tot i conservar els títols, les propietats i les riqueses atorgades pel règim anterior (adoptant l'estil "transicionista" evito al màxim possible utilitzar el terme "dictador" per a referir-me al cap d'estat del règim anterior).

Tornem al tema que ens ocupa. L'any 1977 va néixer un partit anomenat UCD (Unión de Centro Democràtico), el líder del qual era Adolfo Suárez (que va rebre el títol de Duc de Suárez de mans del rei Joan Carles I). Adolfo Suárez era, en el moment de la mort del general Franco Ministre Secretari General del Moviment i, per art de màgia, va ser la figura cabdal de la Transició, demòcrata entre les demòcrates. Suàrez,  un polític jove, amb una imatge de modernitat, que acabava de penjar a l'armari la camisa blava i s'havia enfundat un vestit fosc amb camisa blanca i corbata, molt més democràtic, va rebre l'any 1976 l'encàrrec de formar el primer govern democràtic de la nova democràcia. Suárez va aglutinar al seu voltant exfalangistes (com ell), socialdemòcrates, democristians, liberals... i va formar la coalició UCD que va guanyar les primeres eleccions democràtiques de l'estat des de 1936. Ja es veu que la topografia política espanyola tradicionalment fa escorar tot cap a la dreta...  L'equidistància.


En un altre àmbit, el del trànsit rodat, aquest aforisme justifica el fet de circular pel carril del mig: com que no vull anar massa ràpid ni massa lent, és preferible circular pel carril del mig. Així no molesto els ràpids, els lents i els que s'incorporen a la via no em molesten a mi i, com a avantatge suplementari, tinc lloc a dreta i esquerra per a reaccionar davant de qualsevol imprudència que facin els altres, "que ja se sap com condueix la gent", perquè els del carril del mig conduïm amb la prudència típica dels que condueixen pel carril de la dreta (del qual no n'hauríem d'haver sortit).

És en la llengua oral, però, on millor es pot apreciar aquesta deriva de l'equidistància que comentem. Vegem-ne uns exemples:

• "No soc ni de dretes ni d'esquerres" (frase que s'ha de dir amb veu de cunyat, amb escuradents a la boca i un carajillo davant): és de dretes!
• "No soc ni masclista ni feminista" (frase que s'ha de dir amb veu de Bertín Osborne): és masclista!
• "No soy nacionalista ni no nacionalista, soy ciudadano del mundo" (aquesta frase només l'he sentida en castellà): és espanyol!