La timidesa dels núvols

S'ha parlat molt, i bé, de la timidesa dels arbres, però trobo que no se n'ha parlat prou de la timidesa dels núvols. I crec que ens mirem molt més els núvols que els arbres, que les capçades dels arbres. I els núvols han generat més expressions incorporades al lèxic comú que no pas els arbres, les capçades dels arbres: ser un bufanúvols, viure als núvols, tenir el cap emboirat...

Vista zenital d'un bosc.
Hi podem identificar cadascuna de les capçades.

Miraré d'explicar perquè em sembla que caldria deidcar un temps a reflexionar sobre la timdesa dels núvols. Pensem, per exemple, què pot passar quan veus un núvol sol al cel:

• Que envermelleixi si és a primera hora del dia o cap al tard.
• Que s'esvaneixi tan ràpid com pugui.
• Que no pugui resistir els nervis de la situació i se li escapi una mica de pis.

Així, d'entrada, no em venen al cap més possibilitats, però crec que totes tres il·lustren que els núvols són els grans tímids del nostre paisatge.

Algú podria pensar que no és tan així i argumentar que els núvols procoquen grans tempestes amb llamps, trons, vent, munts d'aigua..., però mirem-nos-ho amb una mica d'atenció. Les grans tempestes, aquelles que descarreguen amb ràbia i fan bombolles a terra, necessiten un munt de núvols encavalcats perquè ningú no pugui identificar quin és el que fa ploure. Encavalcats; els núvols no s'ajunten mai!

Diu el Tomàs Molina que si pots identificar la forma dels núvols al cel, no plourà.

Ja vindria a ser això...

Aquesta violència de les tempestes, crec, és la demostració màxima de la timidesa: les pitjors esbroncades del món mundial són les dels tímids; com que aguanten tant abans d'explotar, quan ho fan és amb molta ràbia i, de vegades (pot semblar als observadors externs) sense mesura. Crec que tots en tenim experiència i no cal insistir en el tema...

Una altra mostra de la timidesa dels núvols la trobem en la boira. Un núvol arrapat a terra que no gosa aixecar el vol i que no ens deixar veure-hi res, ni a ell mateix; no en coneixem l'extensió ni la forma, deforma els sons, com si els emboliqués en cotó, deforma el que deixa veure i, fins i tot, pot generar visions de coses inexistents. Fixeu-vos si és estranya la situació generada per la boira que Stephen King en va escriure un relat de terror. Evidentment, el terror associat a la boira per King és fruit de la seva imaginació, jo prefereixo veure la boira com un núvol que ens acarona amb el tacte humit típic de la gent que es posa nerviosa i li suen les mans.

Mireu si és estrany per a les persones que un núvol ens envolti i ens acaroni que li hem donat un nom especial per a singularitzar el fenomen i n'hem fet algunes frases fetes que en remarquen l'excepcionalitat:

• "Ves a escampar la boira!". Quan volem desempallegar-nos d'algú li encomanem aquesta missió impossible.
• "Estic emboirat". Quan volem explicar que tenim el cap espès, que se'ns fa difícil de raonar, diem que la boira se'ns ha ficat dins del cap i ens deforma la realitat de manera que no podem raonar amb criteri.
• "Boira saltirona, no és cosa bona". Amb aquesta frase ja queda clar que tots tenim assumit que els núvols no volen que ens els mirem massa, per això la boira és, generalment, estàtica i si es mou no podem menys que estranyar-nos.

No hi ha massa més refranys referents a la boira, fora dels localismes que la relacionen amb fenòmens atmosfèrics, la qual cosa ens reforça encara més en la idea de la timidesa dels núvols.

Boira al Montseny

No heu jugat mai a mirar per sota de la boira? El núvol, en general, no arriba a tocar a terra, deixa una mica d'espai. Els núvols no acostumen a tocar res (si no és que hom voluntàriament, hi entra). Quan s'expliquen les pluges orogràfiques, s'acostuma a dir que el núvol xoca contra una muntanya i, aleshores, plou, però això no és ben bé així. El núvol es veu obligat a ascendir, precisament per no tocar la muntanya, i el descens de la temperatura propi de l'alçada fa que les gotes que el formen es contreguin, s'ajuntin i caiguin per la força de la gravetat (i, si no hi hagués gravetat, pel seu propi pes, com deia un amic meu).

En l'àmbit informàtic el núvol també es veu com una cosa llunyana, etèria i inassolible. Hi emmagatzemem les nostres dades amb una falsa sensació de seguretat: les dades al núvol no es poden tocar, de la mateixa manera que no podem tocar els núvols, d'alguna manera s'empelten d'aquesta característica dels núvols. Però ja apuntem que és una sensació falsa i tant és així que acostumem a fer una còpia de tot el que hi dipositem i, per si volem una corroboració d'aquesta sospita, pensem en les reticències de les empreses a allotjar-hi les dades.

Recuperem el que déiem al començament. qui no ha jugat mai a mirar núvols i identificar-hi formes? Hi hem jugat tant amb els germans o els amics com sols.

"¡Moscas del primer hastío

en el salón familiar,

las claras tardes de estío

en que yo empecé a soñar!"

Las moscas (1907)

La fotografia correspon a un quadre pintat per Soroya el 1918.

Tots fem el que podem a migdia. Machado, per exemple, s'entretenia amb les mosques perquè a Sevilla, durant l'estiu (que és quan els nens tenen més temps lliure), no es pot sortir de casa a l'hora de la migdiada. Si hagués nascut aquí, segurament hauria jugat a mirar formes de núvols amb el seu germà i hauríem tingut un poema dedicat a la cosa efímera, als canvis sobtats, als colors esvaits... No ho sé. El de les mosques li hauria aparegut al cap per alguna de les altres circumstàncies que s'hi expliquen. Segur..

I quan juguem a veure formes en els núvols som plenament conscients que els altres no veuran (o no sempre) el mateix que veiem nosaltres, i que si triguen molt a identificar-hi res, el núvol s'haurà esvanit o s'haurà transformat tant que la nostra aposta anterior no tindrà cap mena de sentit. És un joc sense continuïtat possible.

Ja per a acabar, us heu aturat mai a pensar sobre els noms dels núvols? Qui els tria? En virtut de què? Tothom els accepta o hi ha gent que els diu altrament? Els núvols què en deuen pensar del nom que els han posat?

A la imatge següent hi ha un resum molt resumit dels noms dels núvols que he trobat a Internet:

Com que és un resum, no hi ha els "adjectius". Una llista completa podria ocupar unes quantes pàgines i l'explicació de les diferéncies entre cada tipus de núvol, ja no em puc imaginar quant ocuparia.

Bé, tenim estrats, cumuls i nimbus. Per què? Per la forma, com no pot ser d'altra manera! Com podríem posar nom als núvols a partir de la seva essència si són efímers i només contenen aigua a tan baixa pressió que gairebe tothom pensa que són vapor?

Tot el que sabem dels núvols, tot el que podem saber dels núvols, és superficial. Podem conèixer una persona tímida per dins? Doncs, ja ho tindríem.