Quatre dades:
Uns comentaris testimonials (observació directa o relats de persones properes: la meva filla):
El dia de les espelmes davant de la Delegació del Gobierno, la policia va carregar sense avís previ (una irregularitat) sobre les persones que encara eren assegudes en finalitzar els parlaments de l'acte,quan ja s'havien retirat els avis de les primeres files. Sense avís previ, sense cap mena de provocació. Algú de cop i volta va avisar "furgones!" i els concentrats van començar a córrer cap a on Déu els va donar a entendre per mirar d'evitar els cops que van arribar. Els policies van sortir de les furgones i (com a mínim els ocupants d'una d'elles) van anar directament cap a la zona on es concentrava la premsa, a agredir-los.
El dia de l'aeroport, un amic de la meva filla esperava son pare a la parada del bus i una furgona de la policia va passar per davant d'ell cridant "catalufos de mierda, os vais a joder!".
En una actuació de dimecres, un poli va quedar aïllat colpejant una persona que ja era a terra (acarnissament), uns quants dels companys del que era a terra van aprofitar el moment per colpejar el poli. En aquell instant, un paio va saltar la jardinera que el separava de l'escena i va començar a repartir cops de porra (una porra extensible) entre els agressors no policies. Vaig veure'n el vídeo per Twitter i, en comentar-ho amb la meva filla, em va dir que ella havia vist l'escena i que pensava que el de la porra era un manifestant.
Unes reflexions:
La violència, així en general, sempre és condemnable, però crec que cal diferenciar entre violència proactiva i violència reactiva. Si no m'erro, no es van començar a fer barricades amb coses cremades fins després de les actuacions policials a l'aeroport i a Sants, per la qual cosa crec que no és erroni qualificar-les de reactives, de defensa: mentre la barricada crema, la policia no pot accedir als manifestants.
La no-violència, la resistència no-violenta, no comporta (o no és sinònim de) la consigna evangèlica de "parar l'altra galta"; consigna que, d'altra banda, sempre s'ha desqualificat des del laïcisme qualificant-la de bonisme malentès o victimisme.
Les condemnes que es fan des de l'esquerra "oficial" de les barricades em grinyolen quan recordo l'enyorança amb què parlen del maig del 68 ("sous le paves, la mer!"), les enardides lloances de les accions dels resistents de Hongkong o les tèbies conseqüències legals i policials d'accions com les que es van dur a terme, per exemple, a Burgos el 2014 (Gamonal): no van enviar-hi més de 1.000 policies abans en previsió del que pogués passar, no es van plantejar fer dimitir l'alcalde o el president de la comunitat autònoma... I no parlem de les manifestacions a França (dono per suposat que el nostre marc en tema de comparacions no és Llatinoamèrica): tallar carreteres amb pneumàtics cremats és la cosa més lleu que s'hi fa i ningú no parla de violència ni de clima prebèlic, i els Gillets jaunes han estat durant bona part d'aquest any el paradigma de la protesta popular contra un règim repressor i opressor.
La relació independentisme-violència és tan forçada que, si no fos perquè ha costat anys de presó per a alguns, faria riure: canta d'una hora lluny que s'ha forçat la definició de violència per a poder encabir algunes accions en uns delictes tipificats que, recordem-ho, només són delictes a l'estat espanyol (sedició). I insistir-hi per part de la premsa i del gobierno sembla que només té el sentit de justificar aquelles imputacions i d'altres que, segurament, veurem.
La provocació policial és inacceptable perquè la policia compta amb el monopoli de la violència en un estat de dret (sembla que hem de creure que Espanya ho és...), compta amb els mitjans per a exercir-la i amb el suport de l'estat per fer-ho, però això no justifica les provocacions ni l'acarnissament: colpejar un manifestant que ja ha estat reduït és acarnissament i, no admet justificació de cap mena (el "fragor de la batalla" no hauria d'afectar professionals formats, teòricament formats). I entenc per provocació insultar els manifestants, fer ostentació de força i, evidentment, carregar davant de manifestacions pacífiques.
No fomenta la confiança en les cossos de seguretat la seva connivència amb la ultradreta: comparem com han tractat els manifestants ultradretans (nazis: duien banderes amb l'"aguilucho", saludaven amb el braç dret estirat...) de la plaça Artós amb com han tractat la resta de manifestants de Barcelona aquesta setmana (i només parlo de Barcelona perquè és del que tinc dades): van detenir algun dels paios que els va tirar pedres? No, i el van tenir a les mans; hi van parlar i el van deixar anar. Van seguir el grup, suposo que amb la intenció de control·lar-lo, però no van evitar que agredissin amb pals i ferros un noi en ple Eixample (que no és a tocar de l'origen de la manifestació). Crec que van tenir prou temps per a adonar-se de les intencions que tenien i de les armes que duien, sense comentar que les banderes pre-constitucionals estan prohibides (no són constitucionals; la Constitució que tant defensen, fins i tot en coses que no diu...).
Una sospita:
Els guàrdia civils que han vingut i no hem vist, potser sí que hi són, però no uniformats... No dic que totes les accions violentes per part dels manifestants que hem vist siguin cosa d'infiltrats (no soc gens de la corda conspiranoica), però sí que hem vist grups que han provocat violència i han estat acollits per la policia immediatament abans de fer-ho o immediatament després de fer-ho (hi ha enregistraments, a banda del que em va explicar la meva filla arrel del vídeo que he comentat abans).
Per acabar dues coses que he conegut després de la primera redacció d'aquest apunt i que em semblen importants: els agitadors i la Síndrome de Sherwod.
Quant a la presència d'agitadors, cal dir que a totes les manifestacions que poden ser violentes, és comuna la presència de grups d'agitadors (que podríem qualificar de professionals); grups de, en general, joves que busquen la confrontació amb les forces de l'ordre. Aquí, sovint se'ls ha identificat amb la denominació de grups anarquistes italians (encara no sé per què; suposo que en algun moment, quan les cimeres econòmiques, van existir, però no crec que cada vegada calgui acudir a aquest "mite"), a França els anomenen casseurs i són grups que van de manifestació en manifestació fent destrosses i enfrontant-se violentament a les forces d'ordre públic.
Pel que fa a la Síndrome de Sherwood, m'estendré una mica més perquè és un concepte que no coeixia i, en llegir sobre el tema, he al·lucinat. Vegem-ho:
El concepte neix del treball final del màster en seguretat pública (UOC) presentat pel que va ser comisari general de coordinació territorial dels Mossos d'Esquadra David Piqué, mort l'any 2016.
Piqúé es basa en el mètode desenvolupat per Miyamoto Mushasi, un guerrer japonès de l'edat mitjana. En el capitol que dedica a explicar aquest mètode (dins de l'apartat que recull tàctiques de l'antiguitat), Piqué diu:
"[...]En este caso no hay estudio del terreno, no importa, que lo escoja el enemigo. Tampoco hay acciones previas para disminuir la capacidad de hacer daño o provocar daños del rival, cuanto más fuertes se vean, más valientes se sentirán y más enfrentamientos habrá, que es lo que se busca. Si no hay enfrentamiento no hay heridos ni detenidos.
En esta situación la policía concentra muchas fuerzas en pocos lugares y fuera de la vista de quienes posteriormente serán atacados.
Incluso si la concentración o manifestación, que es de lo que estamos hablando, no se prevé bastante violenta, se puede llegar a provocar un poco, con detenciones poco justificadas y nada pacíficas unos días antes para calentar el ambiente. También se pueden hacer 'redadas' preventivas en los lugares donde se encuentran habitualmente personas cercanas a la ideología de los convocantes con la excusa de buscar drogas o lo que sea necesario. La 'redada' estará especialmente mal hecha y con trato humillante para encender más los ánimos, si es necesario.
La consecuencia previsible de estos comportamientos previos y el diseño del dispositivo policial, es que acabará con una 'batalla campal'.
Además de la estrategia previa, en cuanto algún grupo descontrolado empieza las acciones violentas, las unidades de policía ni se mueven y cuando la violencia empieza a ser generalizada, la actuación policial se retrasa deliberadamente hasta que los daños producidos son socialmente inaceptables. Es entonces cuando se producen las cargas policiales que en ningún momento quieren ser disuasoria, no se disimula.
Se va directamente contra los manifestantes, que ya son considerados vándalos, y se les ataca con suficiente velocidad para que no dé tiempo a la fuga y se provoque el enfrentamiento físico. En este estadio, los manifestantes atacan a la policía con todo lo que tienen y que se les ha dejado tener, realmente se están defendiendo, pero no lo parece. Han sido acorralados. La violencia entre agentes y manifestantes se desata, se personaliza y se descontrola.
Es lo que se quiere. Comienzan a aparecer víctimas inocentes -daños colaterales se dice ahora-.
Los que han rehuido el enfrentamiento, se encuentran con el resto de unidades policiales que les cierra el paso y que no hacen detenidos -prisioneros-, la dispersión no es voluntaria, es a golpe de defensa (porra) y cualquier atisbo de resistencia es contestada con contundencia exagerada y detenciones masivas.
En las batallas de la antigüedad, era cuando se envía a la caballería a perseguir a los que huían mientras la infantería exterminaba a los que se han rendido en el campo de batalla.
Lamentablemente, esta táctica no es exclusiva de regímenes totalitarios, también se da con demasiada frecuencia en muchas democracias occidentales. Quizás puede ser debido a dos factores: una estrategia política que no considera otra opción que no sea la visión del problema como un conflicto de orden público y que se encarga el control de la calle y los manifestantes/activistas a unidades policiales poco disciplinadas, vengativas y provocadoras." (pàg. 15 i 16)
El capítol següent (Plan de acción) es dedica a desenvolupar la tàctica, la Síndrome de Sherwood, centrada en el cas dels "okupes":
"1ª. fase. Creación de un clima proclive al rechazo de cualquier tipo de ocupación ilegal de vivienda evitando en todo momento la mención al movimiento okupa". (pàg. 17)
"2ª. fase. Generación de debate político sobre la ocupación de viviendas." (pàg. 17)
"3ª. fase. Aparición de un nuevo marco normativo." (pàg. 17)
"4ª. fase. Ataque al corazón de Sherwood y detención o descrédito de los posibles Robin Hood. Pasado un tiempo prudencial, donde se compruebe que todos los individuos o grupos posibles se hayan acogido a las nuevas reglas del juego, es el momento de ir a por los 'irreductibles' y empezar a aplicar la ley en toda su extensión. En nuestra metáfora, dar privilegios a los 'institucionalizados' y empezar a cortar árboles del bosque. Como la resistencia de algunos sectores es previsible, habrá que actuar con contundencia sobre los instigadores de las protestas que se puedan llevar a cabo. Pero en este caso, esta actuación no se hará exclusivamente desde la óptica del orden público, que también, sino desde la investigación criminal. Se deberá procurar la detención selectiva de los líderes para imputarles delitos comunes y evitar la condición de 'mártir'. Además protestas, más detenciones, hasta acabar con el poco apoyo del que dispongan, sobre todo si comprueban los 'privilegios' que se pueden conseguir con una adecuada integración al sistema, sin renunciar a algunos de los postulados que los inspiran.
5ª. fase. Mantenimiento y control de la situación. Esta fase es de difícil definición ya que la aplicación de las anteriores, se pueden alargar algunos años y quizás habrá que modular la ejecución de algunas prácticas descritas en las anteriores fases hasta alcanzar cierta estabilidad que sea aceptable políticamente y socialmente." (pàg. 17 i 18)
Si us hi fixeu, el tractament policial de les manifestacions de la setmana 10/18 d'octubre ha seguit fil per randa aquest plantejament. El que vist des de fora podia semblar improvisació policial com a reacció als moviments dels manifestants, es revela com a part d'un pla preconcebut i perfectament excutat.
- L'aeroport és una infraestructura prioritària, però el que és prioritari i objecte de defensa especial (és delicte d'accedir-hi) és la zona de pistes, no la resta de l'estructura: jo de petit hi anava "a veure avions" i ara hi ha anat algun cop a fer cafè mentre esperava per recollir algú.
- L'estació de Sants (sembla que) és una infraestructura prioritària, però el que és prioritari i objecte de defensa especial (és delicte d'accedir-hi) és la zona de vies, no la resta de l'estructura: jo hi he entrat a fer cafè o a comprar tabac quan hi he estat a prop i en tenia necessitat.
- Segons els diccionaris, només podem parlar de violència amb propietat quan s'exerceix sobre persones.
- El desplegament de forces d'ordre públic incloïa un nombre prou gran de membres de la Guàrdia Civil que encara no ha vist ningú en cap de les actuacions.
Uns comentaris testimonials (observació directa o relats de persones properes: la meva filla):
El dia de les espelmes davant de la Delegació del Gobierno, la policia va carregar sense avís previ (una irregularitat) sobre les persones que encara eren assegudes en finalitzar els parlaments de l'acte,quan ja s'havien retirat els avis de les primeres files. Sense avís previ, sense cap mena de provocació. Algú de cop i volta va avisar "furgones!" i els concentrats van començar a córrer cap a on Déu els va donar a entendre per mirar d'evitar els cops que van arribar. Els policies van sortir de les furgones i (com a mínim els ocupants d'una d'elles) van anar directament cap a la zona on es concentrava la premsa, a agredir-los.
El dia de l'aeroport, un amic de la meva filla esperava son pare a la parada del bus i una furgona de la policia va passar per davant d'ell cridant "catalufos de mierda, os vais a joder!".
En una actuació de dimecres, un poli va quedar aïllat colpejant una persona que ja era a terra (acarnissament), uns quants dels companys del que era a terra van aprofitar el moment per colpejar el poli. En aquell instant, un paio va saltar la jardinera que el separava de l'escena i va començar a repartir cops de porra (una porra extensible) entre els agressors no policies. Vaig veure'n el vídeo per Twitter i, en comentar-ho amb la meva filla, em va dir que ella havia vist l'escena i que pensava que el de la porra era un manifestant.
Unes reflexions:
La violència, així en general, sempre és condemnable, però crec que cal diferenciar entre violència proactiva i violència reactiva. Si no m'erro, no es van començar a fer barricades amb coses cremades fins després de les actuacions policials a l'aeroport i a Sants, per la qual cosa crec que no és erroni qualificar-les de reactives, de defensa: mentre la barricada crema, la policia no pot accedir als manifestants.
La no-violència, la resistència no-violenta, no comporta (o no és sinònim de) la consigna evangèlica de "parar l'altra galta"; consigna que, d'altra banda, sempre s'ha desqualificat des del laïcisme qualificant-la de bonisme malentès o victimisme.
Les condemnes que es fan des de l'esquerra "oficial" de les barricades em grinyolen quan recordo l'enyorança amb què parlen del maig del 68 ("sous le paves, la mer!"), les enardides lloances de les accions dels resistents de Hongkong o les tèbies conseqüències legals i policials d'accions com les que es van dur a terme, per exemple, a Burgos el 2014 (Gamonal): no van enviar-hi més de 1.000 policies abans en previsió del que pogués passar, no es van plantejar fer dimitir l'alcalde o el president de la comunitat autònoma... I no parlem de les manifestacions a França (dono per suposat que el nostre marc en tema de comparacions no és Llatinoamèrica): tallar carreteres amb pneumàtics cremats és la cosa més lleu que s'hi fa i ningú no parla de violència ni de clima prebèlic, i els Gillets jaunes han estat durant bona part d'aquest any el paradigma de la protesta popular contra un règim repressor i opressor.
La relació independentisme-violència és tan forçada que, si no fos perquè ha costat anys de presó per a alguns, faria riure: canta d'una hora lluny que s'ha forçat la definició de violència per a poder encabir algunes accions en uns delictes tipificats que, recordem-ho, només són delictes a l'estat espanyol (sedició). I insistir-hi per part de la premsa i del gobierno sembla que només té el sentit de justificar aquelles imputacions i d'altres que, segurament, veurem.
La provocació policial és inacceptable perquè la policia compta amb el monopoli de la violència en un estat de dret (sembla que hem de creure que Espanya ho és...), compta amb els mitjans per a exercir-la i amb el suport de l'estat per fer-ho, però això no justifica les provocacions ni l'acarnissament: colpejar un manifestant que ja ha estat reduït és acarnissament i, no admet justificació de cap mena (el "fragor de la batalla" no hauria d'afectar professionals formats, teòricament formats). I entenc per provocació insultar els manifestants, fer ostentació de força i, evidentment, carregar davant de manifestacions pacífiques.
No fomenta la confiança en les cossos de seguretat la seva connivència amb la ultradreta: comparem com han tractat els manifestants ultradretans (nazis: duien banderes amb l'"aguilucho", saludaven amb el braç dret estirat...) de la plaça Artós amb com han tractat la resta de manifestants de Barcelona aquesta setmana (i només parlo de Barcelona perquè és del que tinc dades): van detenir algun dels paios que els va tirar pedres? No, i el van tenir a les mans; hi van parlar i el van deixar anar. Van seguir el grup, suposo que amb la intenció de control·lar-lo, però no van evitar que agredissin amb pals i ferros un noi en ple Eixample (que no és a tocar de l'origen de la manifestació). Crec que van tenir prou temps per a adonar-se de les intencions que tenien i de les armes que duien, sense comentar que les banderes pre-constitucionals estan prohibides (no són constitucionals; la Constitució que tant defensen, fins i tot en coses que no diu...).
Una sospita:
Els guàrdia civils que han vingut i no hem vist, potser sí que hi són, però no uniformats... No dic que totes les accions violentes per part dels manifestants que hem vist siguin cosa d'infiltrats (no soc gens de la corda conspiranoica), però sí que hem vist grups que han provocat violència i han estat acollits per la policia immediatament abans de fer-ho o immediatament després de fer-ho (hi ha enregistraments, a banda del que em va explicar la meva filla arrel del vídeo que he comentat abans).
Per acabar dues coses que he conegut després de la primera redacció d'aquest apunt i que em semblen importants: els agitadors i la Síndrome de Sherwod.
Quant a la presència d'agitadors, cal dir que a totes les manifestacions que poden ser violentes, és comuna la presència de grups d'agitadors (que podríem qualificar de professionals); grups de, en general, joves que busquen la confrontació amb les forces de l'ordre. Aquí, sovint se'ls ha identificat amb la denominació de grups anarquistes italians (encara no sé per què; suposo que en algun moment, quan les cimeres econòmiques, van existir, però no crec que cada vegada calgui acudir a aquest "mite"), a França els anomenen casseurs i són grups que van de manifestació en manifestació fent destrosses i enfrontant-se violentament a les forces d'ordre públic.
Pel que fa a la Síndrome de Sherwood, m'estendré una mica més perquè és un concepte que no coeixia i, en llegir sobre el tema, he al·lucinat. Vegem-ho:
El concepte neix del treball final del màster en seguretat pública (UOC) presentat pel que va ser comisari general de coordinació territorial dels Mossos d'Esquadra David Piqué, mort l'any 2016.
Piqúé es basa en el mètode desenvolupat per Miyamoto Mushasi, un guerrer japonès de l'edat mitjana. En el capitol que dedica a explicar aquest mètode (dins de l'apartat que recull tàctiques de l'antiguitat), Piqué diu:
"[...]En este caso no hay estudio del terreno, no importa, que lo escoja el enemigo. Tampoco hay acciones previas para disminuir la capacidad de hacer daño o provocar daños del rival, cuanto más fuertes se vean, más valientes se sentirán y más enfrentamientos habrá, que es lo que se busca. Si no hay enfrentamiento no hay heridos ni detenidos.
En esta situación la policía concentra muchas fuerzas en pocos lugares y fuera de la vista de quienes posteriormente serán atacados.
Incluso si la concentración o manifestación, que es de lo que estamos hablando, no se prevé bastante violenta, se puede llegar a provocar un poco, con detenciones poco justificadas y nada pacíficas unos días antes para calentar el ambiente. También se pueden hacer 'redadas' preventivas en los lugares donde se encuentran habitualmente personas cercanas a la ideología de los convocantes con la excusa de buscar drogas o lo que sea necesario. La 'redada' estará especialmente mal hecha y con trato humillante para encender más los ánimos, si es necesario.
La consecuencia previsible de estos comportamientos previos y el diseño del dispositivo policial, es que acabará con una 'batalla campal'.
Además de la estrategia previa, en cuanto algún grupo descontrolado empieza las acciones violentas, las unidades de policía ni se mueven y cuando la violencia empieza a ser generalizada, la actuación policial se retrasa deliberadamente hasta que los daños producidos son socialmente inaceptables. Es entonces cuando se producen las cargas policiales que en ningún momento quieren ser disuasoria, no se disimula.
Se va directamente contra los manifestantes, que ya son considerados vándalos, y se les ataca con suficiente velocidad para que no dé tiempo a la fuga y se provoque el enfrentamiento físico. En este estadio, los manifestantes atacan a la policía con todo lo que tienen y que se les ha dejado tener, realmente se están defendiendo, pero no lo parece. Han sido acorralados. La violencia entre agentes y manifestantes se desata, se personaliza y se descontrola.
Es lo que se quiere. Comienzan a aparecer víctimas inocentes -daños colaterales se dice ahora-.
Los que han rehuido el enfrentamiento, se encuentran con el resto de unidades policiales que les cierra el paso y que no hacen detenidos -prisioneros-, la dispersión no es voluntaria, es a golpe de defensa (porra) y cualquier atisbo de resistencia es contestada con contundencia exagerada y detenciones masivas.
En las batallas de la antigüedad, era cuando se envía a la caballería a perseguir a los que huían mientras la infantería exterminaba a los que se han rendido en el campo de batalla.
Lamentablemente, esta táctica no es exclusiva de regímenes totalitarios, también se da con demasiada frecuencia en muchas democracias occidentales. Quizás puede ser debido a dos factores: una estrategia política que no considera otra opción que no sea la visión del problema como un conflicto de orden público y que se encarga el control de la calle y los manifestantes/activistas a unidades policiales poco disciplinadas, vengativas y provocadoras." (pàg. 15 i 16)
El capítol següent (Plan de acción) es dedica a desenvolupar la tàctica, la Síndrome de Sherwood, centrada en el cas dels "okupes":
"1ª. fase. Creación de un clima proclive al rechazo de cualquier tipo de ocupación ilegal de vivienda evitando en todo momento la mención al movimiento okupa". (pàg. 17)
"2ª. fase. Generación de debate político sobre la ocupación de viviendas." (pàg. 17)
"3ª. fase. Aparición de un nuevo marco normativo." (pàg. 17)
"4ª. fase. Ataque al corazón de Sherwood y detención o descrédito de los posibles Robin Hood. Pasado un tiempo prudencial, donde se compruebe que todos los individuos o grupos posibles se hayan acogido a las nuevas reglas del juego, es el momento de ir a por los 'irreductibles' y empezar a aplicar la ley en toda su extensión. En nuestra metáfora, dar privilegios a los 'institucionalizados' y empezar a cortar árboles del bosque. Como la resistencia de algunos sectores es previsible, habrá que actuar con contundencia sobre los instigadores de las protestas que se puedan llevar a cabo. Pero en este caso, esta actuación no se hará exclusivamente desde la óptica del orden público, que también, sino desde la investigación criminal. Se deberá procurar la detención selectiva de los líderes para imputarles delitos comunes y evitar la condición de 'mártir'. Además protestas, más detenciones, hasta acabar con el poco apoyo del que dispongan, sobre todo si comprueban los 'privilegios' que se pueden conseguir con una adecuada integración al sistema, sin renunciar a algunos de los postulados que los inspiran.
5ª. fase. Mantenimiento y control de la situación. Esta fase es de difícil definición ya que la aplicación de las anteriores, se pueden alargar algunos años y quizás habrá que modular la ejecución de algunas prácticas descritas en las anteriores fases hasta alcanzar cierta estabilidad que sea aceptable políticamente y socialmente." (pàg. 17 i 18)
Si us hi fixeu, el tractament policial de les manifestacions de la setmana 10/18 d'octubre ha seguit fil per randa aquest plantejament. El que vist des de fora podia semblar improvisació policial com a reacció als moviments dels manifestants, es revela com a part d'un pla preconcebut i perfectament excutat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada