Clàssics pervertits (II). Carpe diem

Carpe diem, quam minimum credula postero

Horaci (Odes, I, 11)

'Aprofita el dia, no confiïs en el futur'

Aquest és l'original, l'origen del tema. No diu res més: aprofita el dia, el moment. L'afegit "no confiïs en el futur" no comporta que avui (ara) és possiblement el darrer moment de la teva vida.

Llegit sense fabular, sembla que la frase d'Horaci convida a gaudir del moment, a ser conscients del que fem i fer-ho amb gust, esprement el fruit de l'acció al màxim possible. Si som conscients del que fem, ho gaudirem; saber què fas i (si es pot) per què ho fas, ajuda indubtablement a fer-ho millor i gaudir de l'esforç perquè sigui així. En resum, l'"estigues pel que fas" de tota la vida que ens deien els pares.

Ja al segle XVI, Ronsard va fer una lectura una mica diferent de l'original horacià:

Vivez, si m'en croyez, n'attendez à demain : Cueillez dès aujourd'hui les roses de la vie.

Pierre de Ronsard (1587). Sonnets pous Hélène.

'Viviu, si em voleu creure, no espereu a demà; colliu des d'avui les roses de la vida.'

Diferent, però no pervertida com les que presentarem en aquest text. Amb això vull dir que els clàssics es rellegeixen en cada etapa de la història d'acord amb el context i que, per tant, és aquest context el que s'hi reflecteix en cada relectura i el que hem d'entendre.

D'aquesta interpretació, podríem dir-ne simple, del clàssic, han derivat un munt de relectures més aviat existencialites-hedonistes. Analitzem la primera que em va venir al cap quan pensava sobre això:

"Viure cada dia amb la intensitat que el viuries si fos el darrer que et toca viure."

Horaci no diu enlloc que es refereixi al darrer dia/instant de la teva vida. Llegir així la frase horaciana li aporta un plus de dramatisme que justifica qualsevol bajanada, qualsevol excés, i n'aparta de la valoració moral prèvia necessària la consideració de les conseqüències de l'acció ("Pel que em queda al bisbat em cago en el clergat"), cosa que condueix a unes actuacions estrafolàries. També caldria plantejar-se si es llegeix així per justificar les accions que es pretenen fer. Una mica allò del "viu com penses o acabaràs pensant com vius"(hi tornarem).

Una altra relectura també molt esbiaixada que justifica qualsevol excés que provoqui una abundant segregació d'adrenalina, molt emparentada amb l'anterior amb algun matís diferenciador que miraré d'identificar és la següent:

"Aprofita el moment al màxim. Fes el que vulguis per si de cas és la darrera cosa que pots fer, que no et quedi res per experimentar."

Mirat per sobre sembla que totes dues frases diuen el mateix i no. "Que no et quedi res per experimentar" és un afegit que du el clàssic a l'extrem. Ja no importa si t'agrada o no l'acció, si et ve o no molt gust fer-la, en la decisió entra un ingredient d'enveja que ho desnaturalitza tot: fes el que has vist amb enveja que fan els altres, no fos cas que sigui interessant, o divertit, o important i no t'ho pots deixar perdre.

La enveja, segons la interpretació catòlica més tradicional, és el pecat més trist: no t'alegres de l'èxit alié (éxit, possessions, assoliments), te n'estriteixes perqués tu no ho tens. Fora d'aquest àmbit, podríem dir que l'enveja és la marca distintiva del capitalisme, o d'aquest moment del capitalisme. Si algú té alguna cosa, ha de ser bona i jo tinc el dret de tenir-la, que això és l'essència de la democràcia: igualtat per damunt de tot. Quina divisa més equivocada i feble per guiar les accions... 

Quina visió  més pobre de la democràcia, de la igualtat de drets i quines conseqüències tan desatrosses que té! La igualtat no és que tots siguin iguals (tinguin el mateix) com si fóssim en els pitjors contes (acudits) de l'era soviètica...

         – No he vist l'endoll per a la màquina d'afaitar al lavabo de l'habitació...

         – Normal. A la Unió Soviètica ens afaitem amb la màquina que hi ha al final del passadís.

         – Però com pot ser? Cadascú té la seva cara i totes són diferents!

         – Això és només els primers dies...

Enveja i adrenalina. Ser el primer (o el segon). L'important és l'adrenalina! Hem de provar el salt base i el paracaigudisme, llogar una hora del Circuït de Catalunya, fer kitesurf (perquè surf d'estel sona poc arriscat). Tot el que faci m'ha d'omplir. Tot el que em passi han de ser "experiències gratificants" (l'experiència de la maternitat, que el pare ha de compartir tant sí com no amb accions que no tenen res a veure amb la maternitat), l'experiència de la criança (no sé on ha quedat l'educació)... No cal insistir-hi, oi?

I tot això s'agreuja a la crisi dels quaranta (ara, transportada als cinquanta) que trenca parelles i genera esportistes febrils. Es veu que hi ha una mena de percepció de final proper que facilita la presa de decisions amb la premissa de l'adrenalina i l'aprofitament màxim del moment. "Fins ara no em podia dedicar prou a mi", la frase que genera ultramaratonians "de tota la vida", tancadors de discoteques, Viagra...

Des del punt de vista col·lectiu, tenim un munt d'exemples d'aquesta manera d'acarar el moment present amb la intenció d'aprofitar-lo al màxim. Pensem en els canvis. No em refereixo als canvis vitals; els naixements dels fills sempre han estat motiu de festa, igual com els casaments o, en algunes societats, el pas a l'edat adulta, digues-li "posada de llarg" o "festa de graduació" (que ara n'hi ha al final de cada etapa escolar). Em refereixo a coses més trivials, que ara resulta que no ens podem perdre de cap manera, com l'inici de la temporada de rebaixes, l'inici de la temporada de platja o d'esquí, o de calçots o... Els comiats de solter com a paradigma (si tanta pena et fa deixar de ser solter, no et casis; mira que ara és molt fàcil!).

I abundant en el component enveja en totes aquestes decisions, no puc deixar de referir-me a Instagram (i la resta de xarxes socials per a compartir fotografies). Ja no es tracta de fer fotografies del que ens ha impressionat/agradat/sorprès dels llocs on hem estat per recordar-ho quan passi el temps. Ara es tracta de mostrar-te a tu en un lloc. El paisatge, l'esdeveniment (fins i tot el plat que estàs a punt d'endrapar) esdevenen fons per a una autofoto que t'omple d'autosatisfacció o, més aviat penso que va per aquí, serveix per dir sense paraules "envegeu-me perquè JO he fet ...,  JO he estat a ..., JO he conegut / he parlat amb ..., JO estic a punt de menjar un gloriós plat de ... al famosíssim restaurant ... que té (o hauria de tenir) ... estrelles Michelin  i vosaltres potser no ho podreu fer mai".

Us imagineu com d'intensos han de ser els instats de la vida dels ésser que només duren, posem-ne, una hora? Cada instant (cada segon, per concretar una mica) és una tres mil sis-centena part de la seva vida!

Es clar que aquesta percepcio és molt relativa: la vida d'una mosca, per a nosaltres és un no-res, però hem de pensar que la vida de les persones per a, per exemple, una olivera, és un no-res. Aquesta diferent durada justifica la diferent velocitat amb que vivim? El moviment dels arbres és imperceptible i el nostre, comparat amb el d'una mosca, també.

La velocitat d'acció, el carpe diem, no sembla provenir de la durada de la vida, sinó del fet de saber que acabarà. I això sí que és exclusivament humà. Us heu fixat (sobretot es veu a les pel·lícules) que quan a algú li dien la frase fatídica "et queden nn dies de vida" és quan comencen a aflorar els pensaments del tipus "he de fer allò i allò... perquè no puc morir sense fer-ho"? Sembla que tots hem de viure vides de pel·lícula...