Fa uns dies*, un amic em deia aquestes dues frases:
"El NT humanitza Déu i el fa avorrit i previsible."
"El NT nega el destí com una cosa divina i incontrolable."
No em quadrava amb el que jo pensava sobre la Bíblia i vaig decidir de posar per escrit els motius. Abans de començar, he de dir que no soc teòleg ni em dedico a la hermenèutica bíblica.
De fet, jo crec que la cosa és justament a l'inrevés, que és la dimensió humana que aporta la figura de Crist a la divinitat el que fa imprevisible el Nou Testament i, precisament, la part divina del personatge és el que aporta la previsibilitat que se li pot trobar.
Crist, com a home-déu és conscient del que ha de fer i, alhora, sap que li costarà. Com a home s'hi rebel·la (oració de l'hort de Getsemaní): com a Déu sap que ha de morir i com a home, doncs no li fa gaire gràcia.
Jo crec que aquesta dimensió humana és el que fa novel·lable el personatge de Crist i, més encara, si es pot jugar amb la dualitat que apuntàvem abans.
Centro el text en la figura de Crist perquè és la gran aportació del NT, la resta de protagonistes són jueus exactament iguals que els que apareixen en l'AT.
Els personatges de l'AT, en tenir un Déu tan llunyà, no en poden parlar gaire, no saben ben bé com explicar-lo, ni parlr-hi. El Càntic del càntics que intenta parlar-ne és tan poètic que no aporta gaire coneixement. Una mica com els Rubayyat (amb tots els entrecomillats possibles del món mundial).
En el fons del fons, la cosa és que Déu fa el que li rota perquè ell és la llei i ell sap què s'ha de fer i, a més, qui no fa el que ha de fer, mereix ser castigat (perquè de premis n'hi ha ben pocs). Una mica com un western: jo sóc la llei, la imposo i castigo els qui no la obeeixen perquè la terra és meva. Si m'ataquen, a més, la revenja és justificada i infinita.
El paper de la humanitat en l'AT és ben galdós: veure-les venir i esperar caure en gràcia per no rebre. Fatídic, del tot determinat.
Pel que fa a la predestinació... cal partir de les definicions bàsiques de la teologia perquè si no, no hi ha manera de fer net.
Déu és etern --> no té principi i no té final --> no canvia--> viu fora del temps, en un present etern.
A partir d'aquí la cosa té una lògica (diferent, però una lògica): la humanitat és lliure de fer el que li roti, tot i que Déu sap què fa (en present) i el futur ens els treballem (i no sempre respon al que preveiem, perquè hi ha molts imponderables, moltes interaccions) com podem. Déu, per dir-ho fàcil, s'ho mira i no ens pot dirigir, ni advertir perquè "ho està veient mentre passa".
Des que això està clar (ho va explicar Tomàs d'Aquino, recollint la doctrina d'Aristòtil), la humanitat pot prescindir de la presència de Déu en la seva actuació (vés que no sigui el Renaixement) i pensar que l'home és el forjador del seu destí, la mesura de totes les coses i altres frases fetes per l'estil que defineixen el comportament humà.
M'ha fet gràcia que aquestes frases les escrigués el mateix dia que apareixien les primeres crítiques de la darrera novel·la de Colm Tóibín que, pel títol i per les dues crítiques que he llegit, deu jugar amb aquests factors: Maria s'estima el seu fill, però no entén algunes de les seves reaccions (les que no són estrictament humanes).
Dilluns J. F. Mira publicava un article de El Punt - Avui de divendres en el seu blog sobre l'A. T.: http://www.joanfmira.info/articles/index.php?id=564
Dues obres del Renaixement que, crec, serveixen per a il·lustrar el que vull explicar:
* Aquesta entrada fa temps que la tenia feta (febrer de 2014), però no l'havia publicada. Ara, reordenant enrades, l'he trobada entre els esborranys i he decidit publicar-la
"El NT humanitza Déu i el fa avorrit i previsible."
"El NT nega el destí com una cosa divina i incontrolable."
No em quadrava amb el que jo pensava sobre la Bíblia i vaig decidir de posar per escrit els motius. Abans de començar, he de dir que no soc teòleg ni em dedico a la hermenèutica bíblica.
De fet, jo crec que la cosa és justament a l'inrevés, que és la dimensió humana que aporta la figura de Crist a la divinitat el que fa imprevisible el Nou Testament i, precisament, la part divina del personatge és el que aporta la previsibilitat que se li pot trobar.
Crist, com a home-déu és conscient del que ha de fer i, alhora, sap que li costarà. Com a home s'hi rebel·la (oració de l'hort de Getsemaní): com a Déu sap que ha de morir i com a home, doncs no li fa gaire gràcia.
Jo crec que aquesta dimensió humana és el que fa novel·lable el personatge de Crist i, més encara, si es pot jugar amb la dualitat que apuntàvem abans.
Centro el text en la figura de Crist perquè és la gran aportació del NT, la resta de protagonistes són jueus exactament iguals que els que apareixen en l'AT.
Els personatges de l'AT, en tenir un Déu tan llunyà, no en poden parlar gaire, no saben ben bé com explicar-lo, ni parlr-hi. El Càntic del càntics que intenta parlar-ne és tan poètic que no aporta gaire coneixement. Una mica com els Rubayyat (amb tots els entrecomillats possibles del món mundial).
En el fons del fons, la cosa és que Déu fa el que li rota perquè ell és la llei i ell sap què s'ha de fer i, a més, qui no fa el que ha de fer, mereix ser castigat (perquè de premis n'hi ha ben pocs). Una mica com un western: jo sóc la llei, la imposo i castigo els qui no la obeeixen perquè la terra és meva. Si m'ataquen, a més, la revenja és justificada i infinita.
El paper de la humanitat en l'AT és ben galdós: veure-les venir i esperar caure en gràcia per no rebre. Fatídic, del tot determinat.
Pel que fa a la predestinació... cal partir de les definicions bàsiques de la teologia perquè si no, no hi ha manera de fer net.
Déu és etern --> no té principi i no té final --> no canvia--> viu fora del temps, en un present etern.
A partir d'aquí la cosa té una lògica (diferent, però una lògica): la humanitat és lliure de fer el que li roti, tot i que Déu sap què fa (en present) i el futur ens els treballem (i no sempre respon al que preveiem, perquè hi ha molts imponderables, moltes interaccions) com podem. Déu, per dir-ho fàcil, s'ho mira i no ens pot dirigir, ni advertir perquè "ho està veient mentre passa".
Des que això està clar (ho va explicar Tomàs d'Aquino, recollint la doctrina d'Aristòtil), la humanitat pot prescindir de la presència de Déu en la seva actuació (vés que no sigui el Renaixement) i pensar que l'home és el forjador del seu destí, la mesura de totes les coses i altres frases fetes per l'estil que defineixen el comportament humà.
M'ha fet gràcia que aquestes frases les escrigués el mateix dia que apareixien les primeres crítiques de la darrera novel·la de Colm Tóibín que, pel títol i per les dues crítiques que he llegit, deu jugar amb aquests factors: Maria s'estima el seu fill, però no entén algunes de les seves reaccions (les que no són estrictament humanes).
Dilluns J. F. Mira publicava un article de El Punt - Avui de divendres en el seu blog sobre l'A. T.: http://www.joanfmira.info/articles/index.php?id=564
 |
| La creació d'Adam, Miquel Àngel |
 |
| El Sant sopar, Leonardo |
Dues obres del Renaixement que, crec, serveixen per a il·lustrar el que vull explicar:
- La relació de l'home amb Déu en l'AT és inexistent: Déu crea Adam i el deixa anar
- En el NT, hi ha intereacció. Déu,com a home, pot relacionar-se amb la gent i els apòstols són capaços de preguntar-li, increpar-li, renyar-lo, dubtar d'ell...
* Aquesta entrada fa temps que la tenia feta (febrer de 2014), però no l'havia publicada. Ara, reordenant enrades, l'he trobada entre els esborranys i he decidit publicar-la
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada