Si vis
pacem, para bellum
'Si vols la
pau, prepara la guerra'
Tot i que de
vegades s'atribueix erròniament a Juli Cèsar, aquesta frase deriva d'un passatge
de l'obra Epitome rei militaris de l'escriptor romà de temes militars Vegeci que diu:
Igitur
qui desiderat pacem, praeparet bellum" (llibre III, prefaci).
'qui desitgés la pau, [per tant], hauria de preparar la guerra'
Hi ha una
subtil diferència en la gramàtica de les dues frases. La primera és una frase condicional amb el verb en imperatiu; en canvi, la frase de
Vegeci és una hipòtesi. Aquesta diferència facilita les múltiples lectures que ha tingut la frase al llarg de la història.
Per posar les bases del que comentarem, podem recordar que aquesta frase s'ha convertit en un terme popular en el món de les armes, ja
que dona nom a un calibre molt usat per les forces de seguretat de molts
països: el 9 mm Parabellum. Si feu una cerca d'imatges referents a aquesta frase a Google, veureu com majoritàriament s'ha interpretat des del punt de vista de fer-se fort per a fer por, més aviat llegida com "si vis bellum, para bellum".
L'aplicació perfecta i perversa del "si vis pacem" la trobem en els anys de la Guerra Freda; és a dir, des del final de la II Guerra Mundial fins gairebé la darreria del segle xx. Durant aquests anys, les dues superpotències (els Estats Units i la URSS) van decidir que la millor manera de mantenir la pau en el món era adquirir un arsenal dissuasiu, cosa que comportava un munt d'inversions en investigació sobre la destrucció i el descobriment d'armament cada vegada més sofisticat. Sofisticat fins a l'absurd.
Recordo un anunci d'una bomba capaç de destruir la Terra un parell de cops! I, de manera més gràfica, a la pel·lícula "Jocs de guerra" (1983), que si no l'heu vista, tampoc no compensa que ho feu, convencien la màquina que regia les rampes de míssils perquè aturés el compte enrere del llançament proposant-li que fes una partida de tres en ratlla. La màquina investigava totes les possibles solucions de la partida i, davant la impossibilitat de guanyar, s'adonava de la inutilitat d'engegar la guerra nuclear i aturava el DEFCOM 5 (sigles que no sé què volen dir, però que a còpia de veure pel·lícules ja em semblen familiars).
Aquesta cursa armamentística anava acompanyada d'una tasca, per part de les dues superpotències, de promoció de guerres de baixa intensitat (comparades amb la potència destructora dels arsenals respectius) que comportaven venda d'armes, conquesta de nous territoris (aliats, protegits), influències en diferents zones del planeta, sobre tot les riques en primeres matèries o petroli.
Evidetment, aquesta mena de cursa cap a la destrucció total era insostenible i aleshores va començar l'era del desgel, afavorit pel desmembrament del "bloc soviètic" (no entrarem en aquest moment apassionant de la història del segle xx). El desgel va comportar la signatura d'un munt d'acords de desarmament, però ja s'havia sembrat la llavor del prestigi nuclear i els països que encara no en tenien, van córrer a obtenir armament nuclear, tot i la vigilància d'una secció especial de l'ONU formada pels estats que els proveïen de la tecnologia i les eines per a poder-ho fer. Un altre tema interessant que ara tampoc no desenvoluparem.
Durant la dècada dels vuitanta els països de la OPEP van ser conscients de la seva força i es va produir una crisi molt potent derivada de l'encariment del petroli. Això (potser simplifico una mica massa) va canviar les motivacions i l'àmbit d'aplicació del "si vis pacem". Ja no es tracta de fer la guerra per orgull nacional, espai vital, recuperació de territoris perduts, resposta a humiliacions... Ara es tracta de diners, d'energia (de fonts d'energia) i, pel que es veu, és un motiu infinitament més poderós que qualsevol esgrimit amb anterioritat. Tan poderós que ha permés generar una modalitat bèl·lica desconeguda, la guerra preventiva.
Sobre el canvi de motivacions, m'ha vingut al cap una tira de Mafalda. Està pillada pels pèls, però...
El primer conflicte d'aquest gènere va tenir com a protagonista un tercet que, tristament, passarà a la història: George Bush Jr. (president dels Estats Units), Tony Blair (primer ministre del Regne Unit) i J. M. Aznar (president del govern de l'estat espanyol).
Un incís per parlar de l'ínclit president Aznar (un dels cinc pitjors expresidents de la història segons Foreign Policy). Aznar fou el president que parlava català en la intimitat, que posava els peus a la tauleta de centre a casa del president Bush mentre es fumava un cigar, que responia preguntes amb accent texà (més fals que un Judes de plàstic) mentre era al ranxo dels Bush, que feia 500 (crec) flexions diàries...
La Guerra d'Iraq va començar a les acaballes del seu segon mandat, i podríem dir que va propiciar-ne el final, i Aznar no ha reconegut mai que ens va enganyar.
Tornem a la guerra preventiva. La declaració va anar així: com que suposo (puc dir que els serveis secrets m'ho han assegurat i quan descobreixin que no ha estat així, ja hauran fet tard) que em volen atacar, els ataco. I d'aquesta manera s'hi va entrar a sac a Iraq, van derrocar Saddam Hussein (que era un sàtrapa, tot s'ha de dir), van enriquir el vicepresident dels Estats Units (president de l'empresa de càtering que alimentava tota la tropa) i van evitar que Iraq canviés de patró en el mercat del petroli (pensava deixar els petrodòlars i comencar a comerciar en euros). I no ens oblidéssim de la vergonyosa subhasta per "reconstruir l'Iraq"! Les "armes de destrucció massiva" encara les busquen i la zona encara no ha recuperat la calma ni l'equilibri. El que es coneix per un encert total!
Recordo un anunci d'una bomba capaç de destruir la Terra un parell de cops! I, de manera més gràfica, a la pel·lícula "Jocs de guerra" (1983), que si no l'heu vista, tampoc no compensa que ho feu, convencien la màquina que regia les rampes de míssils perquè aturés el compte enrere del llançament proposant-li que fes una partida de tres en ratlla. La màquina investigava totes les possibles solucions de la partida i, davant la impossibilitat de guanyar, s'adonava de la inutilitat d'engegar la guerra nuclear i aturava el DEFCOM 5 (sigles que no sé què volen dir, però que a còpia de veure pel·lícules ja em semblen familiars).
Aquesta cursa armamentística anava acompanyada d'una tasca, per part de les dues superpotències, de promoció de guerres de baixa intensitat (comparades amb la potència destructora dels arsenals respectius) que comportaven venda d'armes, conquesta de nous territoris (aliats, protegits), influències en diferents zones del planeta, sobre tot les riques en primeres matèries o petroli.
Evidetment, aquesta mena de cursa cap a la destrucció total era insostenible i aleshores va començar l'era del desgel, afavorit pel desmembrament del "bloc soviètic" (no entrarem en aquest moment apassionant de la història del segle xx). El desgel va comportar la signatura d'un munt d'acords de desarmament, però ja s'havia sembrat la llavor del prestigi nuclear i els països que encara no en tenien, van córrer a obtenir armament nuclear, tot i la vigilància d'una secció especial de l'ONU formada pels estats que els proveïen de la tecnologia i les eines per a poder-ho fer. Un altre tema interessant que ara tampoc no desenvoluparem.
Durant la dècada dels vuitanta els països de la OPEP van ser conscients de la seva força i es va produir una crisi molt potent derivada de l'encariment del petroli. Això (potser simplifico una mica massa) va canviar les motivacions i l'àmbit d'aplicació del "si vis pacem". Ja no es tracta de fer la guerra per orgull nacional, espai vital, recuperació de territoris perduts, resposta a humiliacions... Ara es tracta de diners, d'energia (de fonts d'energia) i, pel que es veu, és un motiu infinitament més poderós que qualsevol esgrimit amb anterioritat. Tan poderós que ha permés generar una modalitat bèl·lica desconeguda, la guerra preventiva.
Sobre el canvi de motivacions, m'ha vingut al cap una tira de Mafalda. Està pillada pels pèls, però...
El primer conflicte d'aquest gènere va tenir com a protagonista un tercet que, tristament, passarà a la història: George Bush Jr. (president dels Estats Units), Tony Blair (primer ministre del Regne Unit) i J. M. Aznar (president del govern de l'estat espanyol).
Un incís per parlar de l'ínclit president Aznar (un dels cinc pitjors expresidents de la història segons Foreign Policy). Aznar fou el president que parlava català en la intimitat, que posava els peus a la tauleta de centre a casa del president Bush mentre es fumava un cigar, que responia preguntes amb accent texà (més fals que un Judes de plàstic) mentre era al ranxo dels Bush, que feia 500 (crec) flexions diàries...
La Guerra d'Iraq va començar a les acaballes del seu segon mandat, i podríem dir que va propiciar-ne el final, i Aznar no ha reconegut mai que ens va enganyar.
Tornem a la guerra preventiva. La declaració va anar així: com que suposo (puc dir que els serveis secrets m'ho han assegurat i quan descobreixin que no ha estat així, ja hauran fet tard) que em volen atacar, els ataco. I d'aquesta manera s'hi va entrar a sac a Iraq, van derrocar Saddam Hussein (que era un sàtrapa, tot s'ha de dir), van enriquir el vicepresident dels Estats Units (president de l'empresa de càtering que alimentava tota la tropa) i van evitar que Iraq canviés de patró en el mercat del petroli (pensava deixar els petrodòlars i comencar a comerciar en euros). I no ens oblidéssim de la vergonyosa subhasta per "reconstruir l'Iraq"! Les "armes de destrucció massiva" encara les busquen i la zona encara no ha recuperat la calma ni l'equilibri. El que es coneix per un encert total!
Podríem dir que el concepte guerra preventiva és una nova interpretació del "si vis pacem", que s'ha llegit com una mena de sinécdoque així: "qui pega el primer, pega dos cops" o, si es vol perquè té un aire de l'original, "si vis bellum, para bellum".
La darrera
reinterpretació de la frase, en un format molt del segle xxi, la veiem a la
pel·lícula "Minority report". Dirigida l'any 2002 per
Aquest "para bellum" legal (entre d'altres adjectius) espanyol, aquest retorçar la llei per a acomodar-la a la situació que vull reprimir m'ha recordat un diàleg de la pel·lícula "A Man for All Seasons"(Fred Zinnemann, 1966). És un diàleg que sempre em balla pel cap i que, mentre redactava aquest text em deia "jo vull ser-hi". He trobat la seqüència per internet i n'he transcrit i traduït el diàleg.
Per posar-vos en situació, es tracta de la conversa entre un jove aspirant a advocat i a gendre de Moore (William Roper fill) i Thomas Moore sobre un personatge (que acabarà traint Moore). Trobo que és una bona mostra de la perversió del "si vis pacem" en indicatiu (i no en subjuctiu com a l'original) traslladat al món del dret i la política; sobre tot per les seves conseqüències:
Thomas Moore
(TM) -Podria marxar lliurement, encara que fos el mateix dimoni, fins que no violés la llei (referent a qui el
traïrà i sobre qui ja té sospites).
William
Roper (WR) -És a dir, que donaríeu al diable el benefici de la llei...
TM -Esclar que sí. I tu, què faries? Faries un tomb al voltant de la llei per a poder-lo atrapar?
WR -Sí. Em saltaria totes les lleis d'Anglaterra per a atrapar-lo!
TM -Molt bé. I quan haguessis transgredit la darrera llei i el dimoni es revoltés contra teu, on t'amagaries, Roper? Hauries arranat les lleis. Aquest país està farcit de conflictes perquè s'han desobeït les lleis. Les humanes, no les divines. Si et saltessis la llei, i veig que ets molt capaç de fer-ho, creus que podries resistir la tempesta que s'aixecaria? Sí. Jo concediria al diable el benefici de la llei per la meva pròpia seguretat!
 |
| En trobareu un bon resum de l'argument al blog de Miquel Colomer. |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada