Clàssics pervertits (IV). Primo vivere, deinde philosophari

No se sap ben bé a qui cal atribuir aquesta frase. Hi ha que diuen que la va dir Hobbes, però sembla que hi ha frases molt semblants anteriors. En tot cas, és un clàssic que ha estat interpretat de maneres molt diferents al llarg del temps.

Hobbes. Ja fa cara de pensar que "homo homini lupus"

Miraré de fer un recull d'anècdotes sobre Tomás d'Aquino.
N'hi ha de molt sucoses.

La podem llegir en l'àmbit estricte de la filosofia aristotèlica-tomista (completament démodée actualment) i seria una relectura del Nihil est in intellecto quod prius non fuerit in sensu ('no hi ha res a l'intel·lecte que prèviament no hagi passat pels sentits'): les coses són i nosaltres les coneixem. Per a Aristòtil i Tomàs d'Aquino la relació entre aquests dos extrems és més directa i no concebeixen trobar "vida intel·lectual" al marge de la realitat sensible. Per a l'empirisme la realitat i les idees estan mes separades (penseu en Descartes o en Kant com a fites extremes d'això).

Podríem fer més voltes en aquest àmbit, però crec que és millor tocar de peus a terra i dedicar-nos a analitzar lectures més actuals i amb més conseqüències palpables en la vida social. Com veurem, les actualitzacions d'aquest clàssic no destaquen per la imaginació, gairebé totes semblen traduccions directes més o menys ben fetes.

"Actuem i, si cal, ja ho justificarem". Vegem les implicacions d'aquesta lectura. No cal pensar, cal actuar. No perdem el temps pensant què hem de fer, fem-ho; la improvisació és el tot. Si em venen ganes de fer una cosa, la faig i ja justificaré, si cal,  el que he fet en acabat.

 "És millor haver de demanar perdó que demanar permís". Aquesta lectura és molt semblant, però remarca encara més la primacia de la voluntat individual. La meva voluntat guia els meus actes i la resta del món, en general, no n'ha de fer res. Si, després d'haver fet la meva, descobreixo que m'he equivocat, que les conseqüències de l'acció són negatives per a mi o per a algú que m'importa (difícil  que ho noti en aquest context), demano perdó. En clau freudiana, diríem que prescindim del superego per posar el jo al damunt de tot sense cap mena de límit. Segur que Nietzsche hi té molt a dir sobre aquesta mena d'actuacions.

Pot semblar exagerat presentat així i que no és tan freqüent, però si pensem en accions quotidianes, potser canviem d'idea. No em direu que no heu patit mai els "ui, he de girar per aquest carrer, poso l'intermitent i giro", "tinc pressa, no puc fer tanta cua a la caixa del súper". No crec que calguin més exemples, oi?

"Si no vius com penses, acabaràs pensant com vius". Aquesta frase es podria entendre com un corol·lari de les dues interpretacions anteriors. Evidentment no es tracta de una interpretación del clàssic, la frase ja té unes connotacions morals que, en els temps que corren, semblen totalment bandejades. La frase parteix d'un pressupòsit moral segons el qual hem d'actuar perseguint el Bé i, esclar, en una època en què no podem parlar de res absolut alié a la  pròpia voluntat, aquest pressupòsit no té cap sentit. En tot cas, convé explicar el sentit de la frase, perquè és a la base dels canvis d'opinió que (si no són nostres) ens poden arribar a sorprendre:

              -- Com és que aquest ha deixat de predicar les bondats de ser autònom per començar
                  a defensar els avantatges de tenir una feina amb nòmina i vacances pagades?

              D'entrada, potser no ho entens, però un dia descobreixes que està preparant unes
              oposicions i tot s'il·lumina de cop i volta.

Evidentment, els clàssics sempre són vius i el "bonum est diffusivum sui" no passa de moda i tothom vol explicar, compartir, el que reconeix com a bo. El contrari, amagar-ho, encara ara, és considerat fruit de l'egoisme (si no és que t'ha tocat la loteria, cosa que justifica el silenci per a evitar-te problemes i trucades dels bancs). Qui no explica les bondats del llibre que acaba de llegir o del bar que acaba de descobrir?

"Primer Déu i, després, tots els sants", Lectura del clàssic perfectament vigent durant la meva infància, però actualment aquesta frase es transmuta en una de les comentades als paràgrafs anteriors. Des del Renaixement que va aparèixer la màxima "l'home és la mesura de totes les coses" (no hi ha res de nou sota el Sol), la cosa ha anat perfilant-se fins arribar al súmmum que són les frases abans citades ("Actuem i, si cal, ja ho justificarem"). En castellà tenen la versió que en va fer Góngora en clau egoista/humorista: "Ande yo caliente y ríase la gente".

Fixeu-vos en la similitud que té aquest "Primer Déu i, després, tots els sants" amb el mantra de PPC "Primer els de casa" i serà més fàcil entendre la magnitud de la tragèdia de les interpretacions interessades de les frases.

Fins i tot en un dels oficis que, per definició, hauria de ser més altruista, la política, trobem aquesta primacia de l'acció i de la voluntat pròpia per sobre del raonament i el fet de pensar en els altres. Des de la famosa frase Zaplana (corroborada per les investigacions actuals de la policia) "he venido a la política a forrarme", fins a les "portes giratòries" (que afecten fins i tot els representants de la nova política, que ha envellit tan ràpid i tan malament), passant per "la primera tasca d'un polític electe és mantenir-s'hi". Evidentment, hi ha honroses excepcions, però aquest escrit no va d'excepcions.

Semblaria que la política és camp abonat per a mudar de pensament (abans en dèiem "ideologia"... Si en fa de temps que la ideologia ha abandonat la política...), per a actuar i, després, si cal (si t'enxampen) intentar justificar-se, per a posar la voluntat pròpia per davant del que sigui. Al final de la narració "La serp" de la sèrie "Zoologia recreativa" parlo una mica d'això.

En aquest sentit, molta gent pren com a veritat absoluta un principi que pot sonar hobbesià: "tothom roba, cadascú al seu nivell" i en el món de la política el nivell és astronòmic, com ho demostren el munt de casos de corrupció que han aparegut al llarg d'aquest segle (i els que apareixeran). Digueu-me ingenu, però no crec que aquesta frase sigui certa; penso, més aviat, que es tracta d'una aplicació de tot el que hem explicat fins aquí amb l'afegit de la immunitat que et deu semblar que tens quan fa temps que ho fas i no reps cap mena de càstig, i en el convenciment de la patrimonialitat. Penseu en el Fèlix Millet pagant uns preservatius (no m'ho invento, va aparèixer al judici) o la instal·lació d'una Playstation (sí, instal·lar una Playstation!) amb la targeta de crèdit del Palau de la Música. Quants pagaments no hauria d'haver fet abans per sentir-se immune i lliure per a fer una despesa tan ridícula a compte de l'empresa que dirigia. Podem pensar que ho feia perquè sentia l'empresa com a seva... Doncs pensem en les despeses de les targetes black de Bankia (perruquers a les tantes de la matinada, per exemple) o en el polític (crec que de les Illes) que pagava prostitutes amb la targeta del Parlament.