Clàssics pervertits (VI). Els darrers seran els primers

"Sic erunt novissimi primi, et primi novissimi"
('Així, els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers.')
Mt 20,16

Aquesta frase, treta de context, sembla que anima a ser dropo, perquè no cal cap mena d'esforç o ambició; de fet, sembla dir que l'esforç no ha de tenir recompensa. Una mena d'elogi de "La isla de los famosos" o "El gran hermano", aquestes atrocitats televisives que fan tan complicat vendre al jovent la cultura de l'esforç i la necessitat d'estudiar. No vull dir una carrera universitària, vull dir d'estudiar per a ser (el) millor en la professió triada. Mirar d'estar sempre al dia, mirar d'estar sempre aprenent, no deixar-se véncer per la rutina. En fi, no esdevenir un pòtol que fa hores en una feina per poder, en acabat, anar a un bar a fer una cervesa per a oblidar l'avorriment de la jornada.

Podria semblar, també que justifica que la mediocritat, quan no l'engany, assoleixi el lideratge social. Quins models de triomfador presenta la societat actual? Quin model de triomfador ens venen els mitjans? Fem una repassada als líders dels diferents partits polítics estatals, que és l'àmbit on això és més evident: un amb sospites de plagi de la tesi doctoral, un altre amb màsters fantasmes, un altre que no ha arribat a treballar mai i que ningú no sap què ha estudiat i el darrer, perquè ja ha abandonat la politica activa, que va ser conractat com a advocat per una institució financera (crec que hi va ser menys d'un any) i... res més.

No us sentiu, com jo, una mica ridículs quan obliguem els fills a treballar, a estudiar, a fer deures, a llegir perquè ampliïn o relacionin coneixements, quan els duem a un museu i els hem de renyar una estona llarga fins que finalment, en el millor dels casos, s'animen? La sensació dura poca estona. És el que hem de fer. Hi podem pujar de peus! Educar és dur algú a algun lloc i el lloc el decideix l'educador, nosaltres. Els volem dur a ser persones. Tal qual. Bé. Deixem aquest fil.

Ara, si llegim la paràbola completa, que ocupa els 15 versets anteriors (aquest n'és la conclusió), la cosa canvia molt i el tema deixa de ser aquest que es destaca llegint la frase proposada i s'obre un ventall interessantissim per a l'exegesi. Sí, he dit exegesi perquè mirarem de treure suc a un text bíblic. Que podria haver dit hermenèutica? Esclar que si, però trobo que cal recuperar segons quins termes i aquí venia pintat.

La paràbola, en faig un resum, explica que l'amo d'una vinya surt diversos cops en un dia a buscar treballadors. Als que recruta a primera hora del matí els promet un jornal determinat i accepten. Les contractacions successives són amb la promesa de ser recompensats justament. En acabar la jornada, reparteix el jormal començant pels darrers contractats que reben el sou acordat per als primers i dona el mateix a la resta de treballadors. Els primers a ser contractats pensen que rebran molts diners, però reben l'acordat. Protesten i l'amo els diu que han rebut el que havien acordat, que no poden protestar i que si ell vol ser generós és cosa seva i no s'hi poden ficar i, per concloure, diu la frase que dona peu al text.

Quants de temes en tan poc espai: el salari just, la generositat de les persones, les protestes d'alguns treballadors, el silenci dels altres...

El salari s'ha acordat entre treballadors i contractador, sense la intervenció de cap sindicat ni de la patronal, la qual cosa (crec) no resta legitimitat a l'acord ni justícia a la quantitat acordada.

Sobre la generositat de l'amo no cal parlar-ne gaire si no és que es vol oposar a justícia social i no sé si el tema és massa relliscós. No crec que un empresari pugui fer amb els salaris el que li roti, però tampoc penso que sigui criticable que els pagui voluntàriament per sobre del conveni...

Els treballadors que van ser contractats en primer terme protesten, però no ho fan directament. L'evangeli diu que "Accipientes autem murmurabant adversus patrem familias" (la BIC no sé per què ha omès el matís i ho ha traduït directaemnt per "protestaven"). No devien tenir tan clara la reivindicació quan no la fan directament. Me'ls imagino com se'ls il·luminen els ulls quan veuen que els paios que han treballat només una hora cobren el jornal que el amo els ha dit que cobrarien per tot el dia. Els veig fent multiplicacions i pensant en tot el que podran comprar de més amb el jornal "inflat". I els veig frustrats quan reben estrictament el que havien acordat. Indrèduls, però conscients que és l'acordat. No gosen protestar, peró no poden quedar-se callats i mentre tornen a lloc, miren de quedar-se tranquils criticant la decisió de l'amo que, evidentment, els sent i els explica (i mira que no li cal) el per què de la seva decisió.

El silenci dels altres, sobre tot d'una part dels altres, sí que és sorollós. Els contractats a migdia estan ben pagats, no poden protestar, però han passat la part pitjor de la jornada (com els contractats a primera hora) a la feina i han de romandre en silenci: han cobrat el doble del que els pertocaria, però han patit gairebé tant com els contractats a primera hora i l'evangeli ni els cita. No us commou la seva manca de protagonisme?

Doncs no som els primers a adonar-nos-en. L'any 1978 un capellà també es va commoure amb l'escena i li va dedicar un llibre: "La hora sexta" (l'hora de la sesta --d'on pren el nom; un moment fotut del dia per als pagesos). El vaig llegir fa anys i no l'he rellegit per por que ara em decebi (soc així). No és un elogi de la mediocritat, com podria semblar, sinó un cant a la gent que vol ser normal, que viu la normalitat i en aquesta normalitat troba la felicitat i altres derivades. No segueixo aquest fil.

Així, ja podem concloure que aquest verset no sustenta el costum tan llatí de colar-se, d'esperar el bus a la part davantera de la parada per a entrar dels primers quan obri la porta, de fer maniobres sorprenents per a ser el primer a la ratlla del semàfor... En fí, que no justica de cap manera la picaresca llatina en les cues i punt.

Un company de feina, fa molts anys, deia que mentre a Espanya la gent no respectés les cues, no triomfaria el comunisme. És una manera de veure-ho...