Estat del benestar, ONG, caritat, micromecenatge...

L'entrada també es podria haver titulat "ONG, caritat, micromecenatge i altres merdes substitutòries", perquè per si algú no s'enrecorda, vivim en un país occidental, desenvolupat, democràtic, europeu... Potser les dues darreres caractaristiques no són tan clares i el concepte europeu, que semblava sinònim de culte, acollidor (per una tradició intercultural que arrenca de l'explotació sense límits dels països del tercer món), ha patit una deriva cap a l'egoïsme social (em sembla una denominació tan estranya com ajustada).

Per si després me'n descuido, no tinc res contra les oenagés i trobo que fan molt bona feina i també trobo que el micromecenatge és una molt bona eina per a finançar projectes.

Potser la introducció ja manifesta el malestar que em produeix la situació. Sempre he entès que una de les missions de l'Estat és vetllar pel benestar dels seus membres perquè, tot i que de vegades els polítics sembla que ho oblidin, o que vulguin que ho oblidem, l'Estat som nosaltres, tots. Confondre Govern i Estat és a la base de la creació del concepte classe política. Fixem-nos. Amb aquesta denominació se separa els representants dels seus representats i se'ls fa protagonistes exclusius del fet polític que identifiquen amb la gestió (una altra identificació diabòlica: política = gestió!) i en una escudella barrejada d'allò més barrejada, ja tenim que ells són l'Estat. Decideixen què convé a tothom, perquè tenen la delegació de les nostres decisions i la rendició de comptes inherent a qualsevol representació es dilueix en una nebulosa de quatre anys amb pactes i canvis injustificats.

Penso que hi ha massa coses mesclades i encara no hem entrat en el tema. Anem-hi.

No entenc quin sentit té haver de substituir l'Estat en una de les seves funcions bàsiques, com és la de proporcionar benestar als seus membres. I si algú dubta que això sigui així, penseu que a la declaració de la renda decidim de donar una part de la nostra tributació vagi a parar a l'església catòlica o a oenagès (o no), cosa que em sembla un reconeixement tàcit de l'Estat de la seva deixadesa de funcions. I no cal recordar allò de "la tasca substitutòria de l'Estat", una idea liberal que crec que no juga en aquesta lliga. Ho entendria si la recaptació estatal fos mínima i es deixés tot, i tot vol dir tot, el que té a veure amb el benestar de la població en mans de l'empresa privada. El model estatunitenc, en resum. El que no es pot fer és el que fa l'Estat ara, que és jugar amb dues baralles: cobrar-nos com si ho hagués de fer i subvencionar les iniciatives en les quals delega les funcions (quan no les privatitza directament amb les infraesructures corresponents degudament en funcionament i pagades per tots).

Privatitzar, quin gran verb... I quines situacions més xocants que genera... O no us sembla xocant que la seguretat dels edificis oficials caigui en mans d'empreses privades de vigilància? No cal comentar res més, oi?

Parlem de privatitzacions. "La gestió privada sempre és més eficaç", "les empreses petites són molt mñes eficients", "qui ha de cuidar millor un assumpte que algú que s'hi juga les garrofes?", "la competència incentiva l'excel·lència". Aquests, en essència, són els arguments; però, justifiquen el pas? Jo diria que no. 

L'empresa privada és més eficient segons i com. A petita escala, evidentment; cadascú cuida del que és seu (o sent com a seu) amb més interés, però quan les dimensions de l'empresa són inabastables per als empleats, aquest sentiment es perd, com demostren els exercicis de team building que periòdicament munten les empreses més modernetes. I qualsevol gestió atribuída a l'Estat que es vulgui delegar demana unes dimensions estatals; aleshores és quan entra a la partida la carta de la tria d'aspirants. Les oposicions haurien de servir per a triar-ne els millors i, per tant, qualsevol empresa estatal hauria de comptar amb els millors empleats i els millors gestors. Bonic, oi? Llàstima que la política ho embruta tot...

Un petit apunt de la ridiculesa del sentit del concepte funcionari que sembla que impera actualment.

En la societat actual, de la mateixa manera que ser polític, ser funcionari sembla una meta.

S'hi aspira no per voluntat de servei (generalitzo), sinó pels privilegis associats. Però caldria entendre que ser funcionari és ser empleat de l'Estat i cada empleat té una tasca concreta i,

en conseqüència, no hauria de tenir sentit la frase "soc funcionari" (ningú no diu "sóc comer-ciant", la gent diu de què treballa en el comerç) i, en canvi, és una manera comuna de parlar...

Reprenem el tema i fem una mica d'història de l'atenció social pel broc gros. No és científic. No ho he investigat expresament per a escriure aixó. Són dades que em ballen pel cap i que no tenen perquè ser exactes.

Durant molt de temps, segles, mentre la idea d'Estat s'estava formant, l'acció social, la cura dels desafavorits, va quedar en mans de la caritat (cristiana, en el cas d'occident). Pensem que un dels deures dels catòlics (els àrabs ho tenen, si fa no fa, igual) és viure la caritat envers el proïsme. Així doncs, els hospitals, els menjadors per als pobres i l'acolliment dels sense sostre, s'havia deixat en mans de l'església que ho feia al seu albir i amb resultats més o menys criticables (a posteriori, tot és criticable). La laïcització de la societat va revertir aquesta funció a la "societat civil".

Certament, als països protestants, per la seva particular concepció del sentit de la vida, diferent de la catòlica, tot aquest tema ja devia estar més laïcitzat i, des d'allà, es va anar estenent per tot el món. La Creu Roja, l'Exèrcit de Salvació, la tasca de la maçoneria al tombant del segle XX es va estendre com taca d'oli per tot el món civilitzat. Bé, a l'estat espanyol la maçoneria no va tenir gaires oportunitats...

Però l'enfortiment de l'Estat hauria d'haver recuperat aquestes tasques i no ha estat així; ans al contrari, sembla que cada vegada ha trobat més nínxols susceptibles de ser gestionats per altri. Ara bé, quines despeses de l'estat són inexcusables? Pot privatitzar tots els serveis o deixar-los en mans de voluntaris? I entenc privatitzar en sentit ampli, Protecció Civil, la Creu Roja, Càritas, el Banc dels Aliments, la ONCE... Agrupacions de voluntaris amb una estructura més o menys professionalitzada i amb més o menys control estatal. I no vull parlar de l’escàndol del salvament marítim i oenagés com Open Arms perquè afecta moltes més coses, entre les quals l’idea d’Europa.

Esclar que l'existència d'aquestes organitzacions també ens és molt útil als ciutadans. Sabem que hi ha algú que té delegades les funcions de cuidar els altres i ens tranquil·litzem la cosciència; una aportació que, a més, degrava, i ja som bona gent. Una mica com els seiens reservats. Quan ja no ens surt de dins ser educats, les institucions ho preveuen i ho converteixen en una obligació que ja donem per descomptat i els autobusos tenen quatre seients menys del que es veuen.

Els de la part superior són els nous pictogrames inclusius que FGC posarà a la línia de Terrassa.