dimecres, 20 de gener de 2021

Zoologia recreativa (XXI). El tauró

Els taurons, selaquimorfs, selacimorfs o selacis (Selachimorpha) són un superordre de peixos cartilaginosos de las subclasse dels elasmobranquis.

Se'n coneixen prop de 500 espècies repartides en més de 80 gèneres. Tots tenen un esquelet cartilaginós, forma hidrodinàmica, la pell coberta per denticles dèrmics i respiren a través de cinc a set parells de brànquies situades als costats del cap.

Els taurons tenen, merescudament, fama de depredadors, però encara que no ho sembli, tenen una dieta molt variada; tot i que en general són carnívors (grans depredadors de peixos, tortugues o foques), molts s'alimenten de mol·luscs i crustacis i n'hi ha que només mengen plàncton.

El que acostumem a veure dels taurons és la imatge del marge, però en aquest text mirarem d'aprofundir-hi. Mirarem de fugir dels tòpics per intentar entendre perquè els taurons són el paradigma de certa manera d'entendre la vida i les relacions. En resum, mirarem d'entendre què vol dir "ser un tauró".

Quan algú parla de taurons, a tots ens ve al cap la imatge dels agents de borsa, els brokers que en diuen ara. Persones amb un instint assassí, amb un olfacte inigualable per a localitzar guanys, amb una mirada freda que sembla no fixar-se en res, no avaluar res, però que sempre avalua. Persones que no filen prim per a assolir els seus objectius i que són capaços d'abandonar el camp de batalla quan han obtingut el que volien, o tot el que se'n podia treure, sense pensar com el deixen. El mateix amb les persones; saben de qui es poden aprofitar a qui cal donar un dit per a agafar-ne un braç, a qui s'han d'arrimar, i com, en cada moment, per a atançar-se a la seva meta. Quan ja els han expremut prou o han aprofitat tot el que necessitaven de cada persona, els obliden sense més cerimònies.

Si ens hi fixem, però, la mena de sensació de pressa que encomanen, d'estar sempre ocupats, d'haver d'arribar a tot a temps no correspon amb la imatge de calma que transmeten els taurons quan neden. En resum, associem les dues imatges només per l'instint assassí, pel menyspreu que mostren envers els altres i per la sensació de domini que transmeten.

També en trobem, tot i que amb característiques menys exagerades, en l'àmbit comercial i, durant una època, a les empreses van pensar que els taurons podrien ser uns bons líders, que podrien encomanar aquesta mena d'instint assassí que tenen als seus equips i se'ls van confiar funcions de comandament en tots els àmbits, però de seguida es va veure que no saben treballar en equip. Els taurons són solitaris i només accepten companyia quan els hi imposen i no se'n poden desfer o quan, com ja hem comentat, la necessiten per a assolir les seves metes. Suporten aquesta companyia com a mal inevitable i consideren els que se'ls apropen com a rèmores.

Els taurons mascles tenen dos penis (pterigopodis). Són conscients que tenen una cosa diferent i pensen que això els fa superior als altres. No en parlen, però es nota que tenen aquest convenciment i actuen en conseqüència. Mireu-los com neden, passen per sobre de les coses i les circumstàncies. Elegància, sempre absents del context, però amatents als moviments per si detecten alguna cosa que els pugui beneficiar; una mica com el 007 a les festes: no desentona, però no hi és.


Reflexionem sobre una de les característiques que més criden l'atenció dels taurons, també perquè Spielberg ens hi va fer fixar: les dents.

Hem de dir que no totes les espècies tenen la mateixa configuració dental. Potser la de la foto és la més arquetípica, en la que tots pensem: un parell de fileres de dents molt esmolades i orientades cap a dintre per a poder esqueixar la carn quan mosseguen.

Amb la boca tancada, un tauró no fa por (bé, sí que en fa perquè sabem què té dins de la boca), és només un peix molt ben adaptat al medi. No té escates, però la pell també li permet de lliscar sense gaire fregament per dins de l'aigua. La forma hidrodinàmica permet als taurons de nedar molt ràpid sense esforç aparent. Podem adonar-nos de l'encert de la forma hidrodinàmica si pensem en les parts davanteres de molts cotxes actuals i les hi comparem.

Quan obre la boca, aleshores, el percebem com un depredador en tota la seva potència. No només són les dents, també impressiona la capacitat de les mandíbules per a permetre que la boca augmenti de diàmetre. Quan el tauró albira una presa, s'hi apropa directament i sense dissimular i obre la boca quan el té a l'abast. Aleshores, no hi ha remei.

Quan el tauró veu una possibilitat de negoci, s'hi tira de cap. Queixalada i que no escapi. Aquesta, potser, és la seva única feblesa: el desig de sang no el deixa pensar clar, li nubla la vista. Per mossegar un submarinista, el tauró es capaç de fotre's de lloros (o de queixalar) els barrots d'una gàbia o un electròlit. El tauró que albira una oportunitat de negoci, sense considerar el valor del que destrossarà pel camí, s'hi tira de cap i no pensa en la possibilitat d'un engany o d'una fugida de la víctima perquè ell és el gran mestre, qui ho domia tot i no hi ha res que se li resisteixi. I per aquí es pot perdre (recordeu el tema Ajram i Nocilla?).

El moment de l'atac és inesperat, immediat i certer. El tauró no es prepara ni prepara la presa. No és com l'aranya que ha fet la teranyina i sap que quan la víctima quedi atrapada no se li escaparà. El tauró divisa la presa des de lluny i hi va directament, sense tàctiques, sense pressa, sense canviar de ritme. És com Messi quan ha de xutar a porta, en qualsevol moment de la carrera té la cama armada i pot fer-ho; per això és tan difícil de defensar.

Cap comentari:

Publica un comentari