La dona que renta,
la vella que fila
i el brau caçador
que sempre vigila.
La noia que porta
la gerra i el pa
i aquell pescador
que al riu va a pescar.
El vell que la terra
remou amb catxassa
i el que es beu el vi
de la carabassa.
El del feix de llenya
i aquell pastoret
que va amb la catxutxa
perquè té molt fred.
La jove mestressa
que duu la gallina,
la del cistell d'ous
i el sac de farina.
Aquells que sonant
van fent son camí;
el del flabiol
i el del tamborí.
Del sac de gemecs
el qui sempre plora
i el de la simbomba
que ronca a tothora.
També els tres pastors
que fan el sopar
i couen les sopes
i llesquen el pa.
La Maria va aixecar el cap i el va saludar "Bé, Roc. Amb la roba dels senyors, com gairebé cada tarda. Veig que tu també els fas feina, oi?".
El Roc va deixar el feix de llenya a terra i, mentre buscava un pedrot per seure, va treure uns ganyips del sarró. En va oferir a la Maria que, mentre li agraïa, es va eixugar les mans i en va agafar uns quants. "Una mica de descans ens anirà bé a tots dos".
En Roc notava que se li acabava la conversa i no sabia com fer-ho per a allargar-la. Sí que tenia moltes coses que li agradaria dir a la Maria, però la vergonya se'l menjava i li frenava les paraules. Rossegava molt lentament els fruits secs que s'anava posant a la boca d'un en un per a allargar el silenci de la manera meyns dolorosa possible.
La Maria va parlar: "Has passat a veure el nen que ha nascut a la cova als afores del poble? M'han dit que hi ha anat un munt de gent i que són molt simpàtics."
"Doncs, sí. Precisament, fa un parell d'hores hi he passat per davant i m'ha sabut greu veure'ls allà tan al fresc i els he deixat el feix de llenya que duia. Per això encara no he anat a cals amos. He hagut de recollir un feix nou i ara hi anava. Bé. Me'n vaig que encara faré tard. Un gust parlar amb tu, Maria. Fins a l'altra."
"Adéu, Roc. Ja ens veurem i gràcies pels ganyips."
El Roc s'aixeca i recull el feix de llenya. No sap què dir més i comença a caminar per la vora del riu cap a casa del senyor. Cada poc es gira per a mirar la Maria i si ensopega que ella el mira, s'acomiada amb la mà. Caminar, girar-se, caminar una estona a recules... Sense adonar-se'n, distret com està, arriba a les pedres que marquen el final del pessebre i, com és natural, no les veu, s'entrebanca, deixa anar el feix de llenya i cau taula avall. Sort que el pessebre està muntat al costat del paraigüer i arriba a terra lliscant per un dels paraigües com si fos un tobogan i el cop no és tan fort com hauria d'haver estat.
S'aixeca de terra una mica estabornit i mira de fer-se una idea d'on ha anat a parar. Ell mai havia sortit del pessebre i tot el que veu és nou.
Volta una estona més i decideix que ha de mirar de tornar a casa. Es carrega la soca a l'espatlla ("no la necessiten, no tenen llar de foc i jo he perdut el feix de llenya quan he caigut") i se'n va cap al lloc on havia caigut a veure si troba la manera de tornar. Quan hi arriba, sent un soroll a la porta i immediatament, veu que entra una senyora molt alta que encén els llums i, després de deixar la bossa que du en un armari, el mira i, amb la punta dels dits, l'agafa pel pit mentre diu "aquests nens, no poden deixar les figures del pessebre quietes. Apa llenyataire, torna a la feina!".
Aquella mà immensa el deixa en el camí a la vora del riu a prop d'on havia estat parlant amb la Maria. Seu i mira d'entendre què ha passat. Perquè alguna cosa ha passat: du una soca a l'espatlla (bé, l'acaba de deixar a terra). No ho entén. Després d'ensopegar al camí de la vora del riu tot va ser molt estrany... Torna a carregar la soca i s'apressa per arribar a casa de l'amo. Abans d'entrar-hi deixa la soca a terra i amb un pal que troba al porxo li fa uns cops per treure-li una mica la molsa que té per damunt. Dit i fet! En acabar de colpejar la soca, sent un sorollet estrany i gairebé cau a terra quan veu que la soca caga una barra de torró.
"Ai, senyor! Però què és això? Una soca que fa regals! Marededéu! Què n'he de fer ara, d'això? L'amo la cremarà, jo no goso explicar-li aixó dels regals. A mes, no sé si em voldrà rebre... A la casa d'on l'he agafada ja devien saber que és especial; si no, per què la tenen si no tenen llar de foc i per què l'alimenten?. Crec que el millor que puc fer és tornar-la. La cosa és com ho faig..."
Mentre rumia tot això camina al llarg del riu i sense adonar-se'n, arriba a la filera de pedres on s'ha entrebancat abans. Amb precaució (no havia arribat mai a aquesta part del camí), deixa la soca a terra i amb molta cura s'estira de bocaterrosa per mirar què hi ha després de les pedres. Res! Un forat! No s'ho pot creure. Es frega els ulls i torna a mirar amb molta atenció. Aleshores, veu la taca negre del paraigua (que no sap què és) i recorda una mica la seva caiguda...
"Doncs, faig caure la soca per aquesta taca negra i espero que tingui tanta sort com jo. A veure què passa..."
Amb precaució per no caure, deixa anar la soca pel forat més enllà de les pedres i s'espera per si sent alguna mena de soroll. Res de res.
Se'n torna cap a casa desfent el camí mentre pensa si cal que expliqui això que li ha passat... De fet, pensa si pot explicar això que li ha passat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada