La dona que renta,
la vella que fila
i el brau caçador
que sempre vigila.
i el brau caçador
que sempre vigila.
La noia que porta
la gerra i el pa
i aquell pescador
que al riu va a pescar.
El vell que la terra
remou amb catxassa
i el que es beu el vi
de la carabassa.
El del feix de llenya
i aquell pastoret
que va amb la catxutxa
perquè té molt fred.
La jove mestressa
que duu la gallina,
la del cistell d'ous
i el sac de farina.
Aquells que sonant
van fent son camí;
el del flabiol
i el del tamborí.
Del sac de gemecs
el qui sempre plora
i el de la simbomba
que ronca a tothora.
També els tres pastors
que fan el sopar
i couen les sopes
i llesquen el pa.
Els firaires s'han aturat als afores del poble per descansar després de la temporada. Han d'adobar els carros i la resta de material, i els sembla que aquest poble sarà prou tranquil per passar-hi una setmana abans no arribi la neu i baixin a la vall on miraran de trobar feina per passar l'hivern. Hi ha anys que la cosa va prou bé i no han de menester treballar durant l'hivern, però enguany, hauran de treballar. Així, doncs, l'hivern és temporada de reparacions i de preparació de números nous: assaig i feina per a poder menjar.
S'aturen als afores del poble perquè els firaires no tenen bona fama. A la gent els agrada de veure'n els espectacles, però no els volen tenir a prop. Potser és racisme?
Havent dinat, i per a aprofitar el sol de migdia, els firaires baixen a la plaça i fan una mica de música: gaites, simbomba, tamborí i flabiol. De fet, ja hi baixen tocant i és tot un espectacle... Abans que es pongui el sol, tornen al campament a preparar el sopar a la vora del foc. Mentrestant, sempre hi ha algun adult que fa aprendre de lletres i una mica de comptes als petits. Són com una gran família; treballen junts, viuen junts, mengen junts i crien els fills junts.
En caure el sol se n'hi van. Desfilada musical cap a la cova. La gent que tambe hi va, s'atura a sentir-los quan passen i el que ja hi són, no poden menys que somriure en veure'ls arribar. Las sessió s'allarga i tothom balla i els acompanya en les tonades més conegudes. Un capvespre agradable.
El darrer dia abans de baixar a la vall, els firarires decideixen muntar l'espectacle de la sopa de pedres. Fa anys que no n'organitzen cap i sempre recorden el primer cop que la van fer, com de bé s'ho van passar ells, els infants del poble i, en acabat, els grans. Dit i fet. Sense fer massa soroll, munten el foc enmig de la plaça i hi instal·len l'olla grossa. A poc a poc fan viatges al riu per rentar i portar pedres ben rodones i aigua i, quan l'olla comença a ser plena, la rotllana de nens ja és important.
-- Per què serveixen les pedres?
-- Quanta aigua, no?
I ells que van fent i no baden boca. Cada cop més nens, cada cop més intriga...
Passada una estona, comencen l'operació. "Fem una sopa de pedres" Soroll, cares incrédules, preguntes...
Un dels firaires, la tasta. "Ui, que bona... Potser falta una mica de sal... En teniu per aquí?" I una nena que s'aixeca esperitada per anar a casa i portar-ne. I així amb la resta d'ingredients. Tothom espectant. L'olla va agafant gust i color i la plaça comença a omplir-se d'aromes. Apareixen els primers adults una mica intrigats perquè fa estona que no se senten els nens jugant pel carrer i s'hi queden.
Arriba el gran moment. "Que cadascú porti de casa un plat i una cullera que repartirem la sopa de pedres que hem preparat!"
Incredulitat entre els grans; estusiame dels petits. Corredisses i es forma la cua. Es reparteix la sopa i, quan els plats van quedant nets, la plaça s'omple de soroll de converses i de rialles. Cadascú explica l'experiència com l'ha viscuda i els firaires enceten una ronda balls i cançons i anuncien que l'endemà marxen del poble.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada