No puc parlar!

Aquests dies (maig 2021) vaig sovint a l'Hospital Vall d'Hebron a la planta on tenen els pacients amb ictus. Un dels dies, mentre donava el sopar al meu pare, sentia al passadís una senyora que parlava una mica (amb dificultat, però parlava i s'etenia què deia) que es queixava amargament que no tornaria a parlar bé. La senyora que la visitava la consolava. "Paciència",... "rehabilitació", ... "gimnàstica" i, immediatament, la pacient va començar a explicar-li alguna cosa sobre menjar i vaig entendre la dificultat de la cosa.

Avui, has menjat... No. Ah, no has menjat... No! No menges. Què?  (no ho veia, però suposo que d'alguna manera la pacient feia lletres per explicar què no menjava) L... E... S... Ah, no (canvis de lletres). Ara, la visitant, comença una enumeració de possibles menges, que no repetiré perquè no la recordo, amb alguna de les lletres indicades. La cosa acaba amb "tomàquet" i totes dues fan bromes sobre tomàquet, anuncis de la tele d'abans, mexicans...

"Tomàquet". No coincideix amb cap de les lletres de la sèrie que sentia.
"Tomàquet". Vaig entendre la desesperació de la pacient. No va ser capaç d'expressar el que volia dir ni lletrejant.
"Tomàquet". Vaig entendre el riure de pacient i visitant. Riure alegre i, també, mostra d'alleujament per haver aconseguit comunicar-se.

Si ja ens fa ràbia, quan no estem malalts, que els altres no entenguin ben bé el que els volem transmetre i ens hi esforcem perquè no passi, ha de ser horrible esmerçar-hi tot l'esforç de què ets capaç i no aconseguir que la veu reprodueixi el que penses. No només això, majoritàriament mirem de ser unívocs en els missatges i triem amb molta cura el vocabulari perquè s'adequi al el volem explicar i ens fa molta ràbia que se'ns malinterpreti o se'ns tergiversin les paraules.

Comunicar. No es tracta només de parlar, d'expressar-se, es tracta de comunicar-se, de fer-se entendre. "En el seu cap devia sonar molt bé" és una realitat en molts pacients d'ictus. Almenys ho és per a la senyora aquesta i per al meu pare.

Aquest fet m'ha transportat a uns campaments de quan era petit. Crec que era un pare d'un dels assistents que ens va dir que podia hipnotitzar gent. Va demanar uns voluntaris i els va hipnotitzar fent-los fer diferents coses que ens provocaven el riure. El cas és que al darrer voluntari el va fer oblidar la lletra "a". El que havia de ser una cosa divertida, com les anteriors, va devenir en angoixant. El públic reia, però no tan obertament. El noi patia de valent a l'escenari i l'hipnotitzador ho va tallar ràpidament. Em temo que l'actuació hagués pogut derivar en urgència. Fa molt de temps i potser el record no es gaire fidel, però no poder fer servir la lletra "a"...



A un autor nostrat li ha costat diversos anys traduir La disparition (versionar diu ell i l'editorial), la novel·la que va escriure Georges Pérec amb la constricció fonètica de no utilitzar la lletra "e" (la que més sovinteja en francès). En la versió catalana, L'eclipsi, Adrià Pujol versiona l'original sense utilitzar la lletra "a". Anys de feina, paraules noves de trinca a partir d'altres per a poder fer un relat sense la "a".

Després d'aquest excurs, només volia dir que no poder transferir el pensament en paraules ha de ser molt dur i que també em sembla que ha de ser duríssim transferir-lo malament de manera conscient, mentir. És a dir, violentar el teu pensament amb les teves paraules, per la causa que sigui, no crec que sigui gratuït per a la salut mental. Sentir-te dir una cosa contrària a la que naturalment diries per transferir el teu pensament, que el tens ben clar dins del cap, deu ser un xoc. I això sense comptar amb les complicacions intel·lectuas inherents: recordar què has dit a cada persona sobre el mateix fet crec que també ha de ser una tasca feixuga que no és a l'abast de qualsevol. D'acord que tots diem mentides en algun moment, amb alguna justificació, però coincidirem tots en què no és fàcil i que no pretenem que les mentides siguin la base de la nostra vida. Que no som els protagonistes de L'adversari ni ho volem ser. La justificació que ens proposem la veiem tan potent que ens permetem de dir la mentida, tot i que ens quedi mal gust a la boca.

Un altre dia vaig sentir parlar la senyora de qui parlava abans amb una mica més de fluidesa en francès. Em va fer molta gràcia, perquè és un somni que tinc cíclicament. Representa que tinc un accident i quan em desperto al llit de l'hospital, parlo en francès. Jo no en sóc conscient, em sento i m'entenc com sempre. Algú (l'infermera, la metgessa...) ho diu en veu alta i a mi m'estranya i no ho sé explicar.



Comentaris