Vist des d'ara, no s'entèn com és que no ens en vam adonar a temps, però, esclar, quan ja ha passat (crec que a València diuen "a colló passat, tot
era toro"), tot sembla molt fàcil i previsible i per això he decidit escriure-ho mentre ho recordo. Després, potser ja no ho podré fer i cada cop
quedarà menys gent que ho pugui explicar.
Un dia, el vint i cinc d’octubre de 2021, els gossos, tots els gossos, van bordar a les vuit del vespre. Van bordar sense parar durant cinc minuts. Esclar que ningú no va sentir cap sensació d'excepcionalitat, ni pel que fa a la durada ("els gossos ja les fan, aquestes coses"), ni pel que fa a la simultaneïtat perquè tots estem molt fets a abstreure'ns de la remor contínua que hi ha a ciutat i cadascú només va ser conscient dels lladrucs del seu gos. Suposo que al camp deu passar el mateix, tot i que el nivell del soroll ha de ser molt diferent. El cas és que, ho vam saber després, va ser una cosa simultània a tota la Terra: a les vuit a casa nostra, a les set a Londres, a les dues del migdia a Nova York... Enteneu què vull dir, oi?
Aquest ritme de lladrucs es va mantenir un parell de setmanes; al final de la primera setmana, les notícies ja informaven de l'excepcionalitat de la situació i al llarg de la segona setmana, vam esperar el moment dels lladrucs que cada dia van arribar puntualment, de vuit del vespre a vuit i cinc. Ningú no ho sabia explicar. Hi havia gent que s'entestava a donar explicacions locals: que si una munió de gats havien sortit a aquella hora en no se sap quin carrer de no se sap quin poble, que si una fàbrica de salsitxes del barri obria el magatzem a aquella hora per a començar el repartiment... Però, es clar, l'olor de les salsitxes d'Osona no arriba a París...
Ningú no ho va poder explicar, tot i que (com cada vegada que passa alguna cosa, van aparèixer un munt d'especialistes en el tema) i ja ens hi comencàvem a acostumar quan de cop, el dilluns de la tercera setmana, va canviar la pauta...
He dit "tercera setmana". Heu de saber que quan va passar el que va passar, les persones vam decidir refundar el calendari a partir del primer dia dels lladrucs planetaris.
Com deia, va canviar la pauta. Aquest cop ho vàrem advertir més ràpidament: a dos quarts de vuit els gossos van deixar de moure's i de fer soroll; s'estaven quiets al seu racó favorit, com adormits, fins que a les vuit en punt van començar a bordar. Aquest cop ningú va provar d'explicar el fet ni el canvi respecte de les dues setmanes anteriors. Ens vam limitar a comprovar que era com havien dit a les notícies i a esperar la fase següent. N'hi havia, però, que no es conformaven amb esperar i van aparèixer les apostes. Les dues opcions més triades van ser:
Si el fet d'apostar, en general, ja és ridícul, imagineu apostar sobre el lladruc dels gossos. Malgrat tota la cobertura científica que alguns pretenen donar al fet d'apostar mitjançant l’estadística, el cert és que tot es basa en la sort: mai no es pot saber del cert què farà l'objecte de l'aposta i, en aquest cas, molt menys.
Divendres abans del canvi de comportament (tots teníem assumit que cada dues setmanes la cosa canviava), les autoritats van decidir de fer un cens exhaustiu de gossos i tots els ajuntaments del planeta s’hi van posar. Esclar que molts gossos ja tenien xip i estaven controlats, però encara en quedaven que no estaven registrats de cap manera.
Aquesta decisió, en aquell moment, a alguns ens va semblar excessiva, però vista des d'ara, va ser molt útil. Ara no recordo la xifra exacta, però el nombre de gossos "controlats" era altíssim, gairebé un cada tres persones crec recordar que vaig calcular en aquell moment. Si tenim en compte la quantitat de gent que no en teníem, vaig quedar impressionat de la quantitat de gossos que tenien algunes persones.
Bé, la nit de diumenge a dilluns, hi havia molts nervis a l'ambient... Quina seria la nova pauta dels lladrucs? A la una, una de les opcions es va descartar: alguns laments i molts crits de joia. A les vuit en punt del matí hi havia molta expectació; molta gent gent esperava que els gossos comencessin a bordar, però no (alguns van perdre-hi molts diners). Al llarg del dia, la gent que tenia gos, els van vigilar per estar preparats. Ningú no sabia què passaria. I no va passar res. A dos quarts de vuit, cap gos no es va arraulir a la seva zona i a les vuit del vespre no es va sentir el "lladruc universal" de les setmanes anteriors. Normalitat; com abans: cada gos bordava quan li semblava bé.
Semblava que la vida havia tornat a la normalitat del mes anterior. Molta gent respirava alleujada i els més amics de les conspiracions van intentar donar explicacions cada cop més forasenyades del que havia passat i del que preveien que passaria en un futur proper. Els mitjans de comunicació es van omplir d'experts que explicaven de manera concloent els motius del canvi de comportament dels gossos el darrer mes i, també, els de la tornada a la normalitat.
El més impressionant que es va sentir va ser que la causa era una alineació de planetes (com a la primera pel·lícula de "Lara Croft") que només s'havia produït dos cops des que la humanitat havia començat a registrar aquesta mena de fenòmens: quan els Reis d'Orient van visitar el nen Jesús i en aquells dies. Però de seguida es va veure que l'argument no tenia ni cap ni peus: cap alineació de planetes pot durar un mes, el mon de l’astronomia va sortir de ple a desmentir-ho i no se'n va parlar gaire més. El moment de glòria dels que ho defensaven va durar un parell de dies...
Després de deu dies de calma, de normalitat, van tornar els nervis i les apostes i diumenge vam anar al llit amb una mica de nervis. Tots esperàvem que
la vida seguiria sent normal, però en el fons del fons, tots savíem que alguna cosa canviaria. I dilluns, puntualment a les 00.00 els gossos van començar a
bordar durant cinc minuts. Després, silenci fins a la una, que van tornar a bordar cinc minuts i, així, cada hora. Sense fallar mai. I els gossos no tenen
rellotge. I la gent no té paciència...
Sort del cens que s'acabava de fer, perquè crec que molts gossos no haguessin sobreviscut a aquelles dues setmanes si no hagués estat per l'avís de les autoritats recordant les conseqüències de matar un gos o d’abandonar-lo.
Van ser dues setmanes terribles. No hi havia manera de treballar amb una mica de sentit. No et podies concentrar. Els cinc minuts dels lladrucs eren insoportables, no tant pel soroll com per la certesa que faltava menys d’una hora perquè tornessin a començar. Era molt angoixant i depriment. Tot el dia amb l'ai al cor pensant que no tindries temps d'acabar el que tenies entre mans abans que tornessin els lladrucs.
I la manca de descans.... Els efectes de l'insomni eren molt evidents, es manifestaven en un estat de decaïment sever que feia que la gent circulés pels carrers com morts vivents i amb els nervis a flor de pell. Qualsevol guspira era causa de discussions o baralles. Hi va haver molts accidents per distraccions, perquè els reflexos dels conductors, i dels ciclistes i dels vianants, estaven en hores baixes. I els accidents (solien ser tan evidents que semblava que algú els havia provocat expressament) se saldaven amb més baralles.
Dues setmanes... Bé ningú no ho podia saber del cert, però tots intuïem que hauríem d’estar dues setmanes immersos en aquell suplici i així va ser. Cada nit, en posar-nos al llit amb els taps a les orelles, crec que tots ens déiem amb més o menys convicció "un dia més, un dia menys".
I van passar les dues setmanes i diumenge a la nit tots estàvem expectants per veure la nova pauta. Ens semblava que no podia haver-hi res pitjor que el que havíem passat aquelles dues setmanes. Va arribar mitjanit i... silenci. Crec que el sospir d'alleujament es devia sentir des de Mart. Va ser unànime. I la resta del dilluns va passar en silenci. No es van sentir ni els lladrucs normals "d'abans". Res. Silenci absolut. Els gossos estaven com hivernant. No s'aixecaven dels coixins, o sortien de les casetes, només que per a menjar i beure i desmenjar i desbeure. Era com si no hi fossin. I ens hi vam acostumar molt ràpidament. Massa ràpidament.
La vida va tornar a ser com abans, només que sense gossos; sense lladrucs de gos. Els amos treien a passejar els gossos perquè no embrutessin la casa amb les deposicions, però els gossos no bordaven, no corrien, no es perseguien, no s'ensumaven. Cada dia, els passejos eren més curts. Va haver-hi gent que va optar per un caixó amb serradures, com el dels gats.
Van ser dues setmanes de vida al carrer, una mica per compensar les dues setmanes anteriors. Tothom tenia ganes de parlar amb tothom. Al començament, les converses eren sobre els gossos "vés que és estrany, això.."; "qui ens ho havia de dir, oi?". No passaven dels tòpics perquè ningú tenia ganes d'aprofundir-hi, ni sabia com fer-ho. Els que no teníem gos, féiem broma (després de la tortura, calia descarregar) i déiem: "mira que si es revolten?"; "som als prolegòmens de la revolta dels gossos". Les bromes normals que destensen i que pots fer si et sents alié al problema, si només el pateixes una mica de rebot.
Nadal es va celebrar amb una alegria inusual. Nadales, àpats familiars, regals, visites... En entrar a les cases, si n'hi havia, tothom mirava de reull el gos, per si de cas.
El cap d'any va ser un escàndol d'alegria, potser impostada, però alegria! Baby boom? No ho sabrem mai, la història es va complicar molt l’any següent... Però no avancem esdeveniments.
El Tió, l’arbre i els Reis (cadascú amb la seva flaca) van ser especialment generosos. Tohom volia embolicar el malestar amb la major quantitat de paper de seda possible...
Tanta festa, tanta alegria, tant dissimular va fer que diumenge ningú (generalitzo, ja m'enteneu) no estigués despert per saber si canviava la pauta i cap a on, i la nit de diumenge a dilluns va ser moment que els gossos van triar per marxar. No se sap quan, ni on, ni com, però en despertar-nos, no hi havia cap gos enlloc.
Cap lladruc; ningú pel carrer en xandall, escabellat i amb cara de son mirant com pixa el gos, cap corredor amb roba llampant i el gos lligat a la cintura. Un matí estrany.
Els que no havíem tingut mai gos, no vam tenir cap sensació nova, el canvi no ens va afectar directament; tot i que vam somriure preveient una temporada tranquil·la sense gossos de veïns que ens llepessin les sabates a l’ascensor o que ens possessin les potes sobre el vestit en un excés de carinyo. També seria descansat no haver de demanar explicacions a la gent que du el gos sense lligar pel carrer i que no fan res quan veuen que va cap a tu ("és molt carinyós; mai no ha mossegat ningú..."; "doncs, sisplau, lligui’l que no vull ser el primer!"), o coses pitjors ("no ho entenc, mai no havia fet una cosa així... Demana perdó al senyor, maleducat!"). En fi, que véiem venir un parell de setmanes relaxades.
Esclar que no tothom ho veia igual. Els cecs que tenien gos pigall es van sentir molt desemparats. Ja us ho podeu imaginar, un munt de temps d'entrenament i de convivència els fa insubstituïbles. Els cecs que els tenien, avesats com estaven a moure's sempre amb ells, es van haver de quedar a casa mentre pensaven maneres alternatives de sortir.
Els gossos pigall va ser la primera conseqüència negativa que vam percebre els urbanites; de seguida, vam mirar d'ampliar el camp de visió i immediatament, vam pensar en els gossos d'atura (els que tenen cura de les ovelles), i la televisió pública, sempre amatenta a les tendències que encandilen la població, s'apressà a fer-ne un reportatge. Van mostrar imatges de ramats d'ovelles quietes sense saber què fer i de pastors desesperats mirant el ramat sense saber com fer-lo moure ordenadament; per fer-ho encara més lacrimògen, van inserir-hi fragments de concursos de gossos d'atura antics.
El periodisme d'investigació de fireta que tenim al país va tibar el fil dels gossos pigall i dels gossos d'atura, i van aparèixer a diversos diaris reportatges sobre les conseqüències de la desaparició dels gossos en diversos àmbits. Així, el primer que va aparèixer va ser el dels gossos entrenats per la policia i el bombers per rescatar supervivents d'entre les runes després d'un desastre natural. Després, va ser el torn dels gossos que fan servir els duaners per a identificar articles de contraband (sobretot, drogues).
Una revista de viatges va dedicar un número sencer als gossos de trineu i als gossos Sant Bernat, perquè tot i que la mecanització ha arribat a les zones polars, els trineus tirats per gossos encara són (eren, fins aquell moment) un mitjà de transport molt important, sobre tot a la zona de l'Àrtic atesa la fragilitat de la banquisa. Pel que fa als Sant Bernat, l'article no sortia del marc dels tòpics turístics (ja hem comentat que el periodisme d’investigació d'aquest país és de fireta).
De tots els reportatges que es van publicar aquells dies, el més complet, seriós, documentat i rigorós va ser el que van dedicar als gossos ensinistrats per a ajudar a tractar malalties. Els que no tenim gos no n'estàvem gens al cas d'aquesta funció i va ser un reportatge molt llegit: hi ha gossos entrenats per a identificar mitjançant l'olfacte les crisis d’insulina dels malalts d'hepatitis: el gos nota que la situació no és normal i adverteix el malalt perquè es faci el test habitual. Pel que fa a la resta de malalties, la cosa era més difusa, però tot i amb aixó interessant. La revista va fer un rècord de vendes.
Per la banda frívola, una de les revistes d'humor va dedicar un número a parlar dels gats; els grans beneficiats de la desaparició dels gossos. En format còmic i mitjançant dos relats breus la revista descrivia, amb grans dosis d'humor, el moment com el paradís dels gats.
Cadascú entomava la situació com podia.
Les autoritats van fer batudes per trobar-los (be s'havien d’haver amagat en algun lloc), però feia tant de temps que no es feien batudes sense gossos que ningú no va saber trobar un mètode alernatiu. Algun ciutadà responsable va acudir a les autoritats per avisar que havia injectat un GPS al seu gos i que el podia localitzar amb el mòbil. La premsa se'n va fer ressó de seguida i, així, es van infondre falses esparances en la gent. La policia es va molestar molt per la filtració. Eren conscients que si, per qualsevol cosa, no aconseguien de trobar el gos, la frustració seria general. I això és el que va passar. El telèfon va localitzar el GPS del gos. La policia va organitzar un desplegament ampli, eficaç i molt discret i al prat on els havia dut el telèfon van localitzar el GPS i una petita taca de sang. Algú li havia extret... La policia va repetir la cerca a partir d'alguns avisos de la població, però cada vegada amb menys estusiame, fins que finalment, hi van deixar córrer. La premsa no va repetir l'errada del primer cop.
Quan van passar les dues setmanes de vida sense gossos, molts van passar una mala nit de nervis diumenge esperant veure'ls tornar, però no van tornar. Va ser una decepció col·lectiva. El ritme de les dues setmanes es trencava. Dilluns va transcórrer entre queixes i explosions de tristor. Els mitjans no sabien què dir i les tertúlies de la ràdio feien més pena que habitualment.
Dimecres la premsa va tenir una mica d'animació. Pel que sembla una corrua de gossos va atacar un home en una masia aïllada. La notícia era de dilluns, però no va arribar als mitjans fins dimecres. Gratant-hi una mica, va resultar que l'home era caçador i, després d’una mica de pressió per part d'algun periodista espavilat, l'home va admetre que era caçador i que els gossos que el van atacar eren els seus, que sempre els havia maltractat i que només el van espantar. El van arraconar i li ensenyaven els ullals mentre bordaven i feien voltes. De fet, l'home va confessar gairebé sense veu que va passar tanta por que es va cagar a sobre. Els gossos el van tenir al mig del pati una bona mitja hora i van desaparèixer tan ràpidament com havien aparegut.
La notícia va córrer com la pòlvora i va estendre la por entre els maltractadors de gossos. "Vés que no sigui aquesta la nova pauta". I va ser-ho... Dijous la premsa va publicar que un grup de llebrers va assaltar un dels canòdroms que quedaven a la ciutat de NNN i van perseguir uns quants apostadors per la pista com si fossin la llebre mecànica que hi fan anar per la barana. Van haver-n'hi més, d'atacs i van ser dues setmanes de pànic per a alguns. Mal m'està de dir-ho, però crec que s'ho mereixien.
I van passar les dues setmanes de la por i diumenge a la nit, els nervis: tornaran demà, els gossos? I no van tornar i la premsa es va omplir d’editorials amb títols tal al·lucinants com els següents: "El futur sense gossos", "L’era postcanina", "Caldrà trobar un nou amic de l’home?", "Ens en sortirem!". Van tornar les explicacions holístiques hiperbòliques que reprenien els arguments inversemblants del començament de la crisi sense cap mena de vegonya.
Els gossos no tornaven. De fet, sí que tornaven. De tant en tant, un cec o un malalt eren visitats pels seus gossos o algun maltractador de gossos rebia una visita amenaçadora (cosa que els mantenia a tots en alerta), però eren coses esporàdiques que, a poc a poc, van deixar de ser notícia. I així fins ara. Ja fa deu anys i escaig del dia del lladruc universal i no sabem on són els gossos i hem hagut de refer la vida social sense ells, cosa que ha comportat redissenyar tasques i repensar moltes coses. Sembla que ja ens hi hem acostumat prou bé i el fet que s'hagi d'explicar com eren els gossos o què vol dir bordar n'és un símptoma.
Els científics van acordar que no es podia afegir els gossos a la llarga llista d'animals desapareguts (dinosaures, rinoceront blanc, dodo...) perquè no era un cas paral·lel: els gossos bé devien ser en algun lloc!
I van arribar les conseqüències econòmiques: les botigues especialitzades en gossos van haver de tancar, les fàbriques d'aliments per a gossos que van poder, van transformar-se per poder fer menjar per a gats, perquè tothom sospitava que lentament substituirien els gossos com a animals de companyia, però no totes ho van poder fer. Va passar una mica com amb el sector de la música uns anys abans.
Algun emprenedor espavilat va pensar a fer gossos robot per als nostàlgics, però no va tenir èxit i la idea va morir força ràpidament: els robots van bé per a funcions concretes, però quina és la funció d'un animal de companyia? Un robot pot substituir-lo? El que sí que va triomfar els dos primer anys van ser la reposició de pel·lícules antigues amb gossos fent el paper protagonista. "Ullal blanc", "La crida del bosc", "Rintintin", "101 dàlmates", "El gos dels Baskerville"... Les televisions les reposaven alegrement i se'n venien dvd a dojo. De fet, crec que va ser una molt bona idea, vist des d'ara, per a recordar a les generacions que no van conèixer els gossos com eren. En aquest sentit, molts ajuntaments van muntar exposicions i museus dedicats als gossos. Certament, no van tenir (ni tenen) tant d'èxit com els dedicats als dinosaures, però Déu-n'hi-do.
On són els gossos?, perquè encara en deuen quedar, no ho sabem i dubto que, si ells no volen, ho sapiguem mai més. Els que imaginaven una mena de "Planeta dels simis" versió gos van quedar decebuts. La societat ha seguit endavant i, com a canvi mes evident, ara els gats cada cop són més domèstics.
Un dia, el vint i cinc d’octubre de 2021, els gossos, tots els gossos, van bordar a les vuit del vespre. Van bordar sense parar durant cinc minuts. Esclar que ningú no va sentir cap sensació d'excepcionalitat, ni pel que fa a la durada ("els gossos ja les fan, aquestes coses"), ni pel que fa a la simultaneïtat perquè tots estem molt fets a abstreure'ns de la remor contínua que hi ha a ciutat i cadascú només va ser conscient dels lladrucs del seu gos. Suposo que al camp deu passar el mateix, tot i que el nivell del soroll ha de ser molt diferent. El cas és que, ho vam saber després, va ser una cosa simultània a tota la Terra: a les vuit a casa nostra, a les set a Londres, a les dues del migdia a Nova York... Enteneu què vull dir, oi?
"Bordar els gossos"... Ho he dit naturalment i, a vosaltres, no us ho deu semblar pas massa... Abans del dia dels lladrucs planetaris, els gossos eren els animals de companyia de les persones per excel·lència. N'hi havia a moltes cases. Ara costa d'imaginar. Penseu que hi havia botigues dedicades a la cura dels gossos, metges especialitzats en gossos, perruqueries de gossos, gent que es guanyava la vida passejant els gossos dels altres, residències de gossos, feines que no se sabien fer sense l'ajuda dels gossos (trobar supervivents en desastres naturals, arrossegar trineus, guiar persones cegues, ajudar malalts...). A poc a poc, hem redescobert la manera de fer-ho gairebé tot sense la seva ajuda, però en aquell temps, això ni es plantejava; feia tants segles que els gossos convivien amb les persones... Però tornem als fets.
Aquest ritme de lladrucs es va mantenir un parell de setmanes; al final de la primera setmana, les notícies ja informaven de l'excepcionalitat de la situació i al llarg de la segona setmana, vam esperar el moment dels lladrucs que cada dia van arribar puntualment, de vuit del vespre a vuit i cinc. Ningú no ho sabia explicar. Hi havia gent que s'entestava a donar explicacions locals: que si una munió de gats havien sortit a aquella hora en no se sap quin carrer de no se sap quin poble, que si una fàbrica de salsitxes del barri obria el magatzem a aquella hora per a començar el repartiment... Però, es clar, l'olor de les salsitxes d'Osona no arriba a París...
Ningú no ho va poder explicar, tot i que (com cada vegada que passa alguna cosa, van aparèixer un munt d'especialistes en el tema) i ja ens hi comencàvem a acostumar quan de cop, el dilluns de la tercera setmana, va canviar la pauta...
He dit "tercera setmana". Heu de saber que quan va passar el que va passar, les persones vam decidir refundar el calendari a partir del primer dia dels lladrucs planetaris.
Com deia, va canviar la pauta. Aquest cop ho vàrem advertir més ràpidament: a dos quarts de vuit els gossos van deixar de moure's i de fer soroll; s'estaven quiets al seu racó favorit, com adormits, fins que a les vuit en punt van començar a bordar. Aquest cop ningú va provar d'explicar el fet ni el canvi respecte de les dues setmanes anteriors. Ens vam limitar a comprovar que era com havien dit a les notícies i a esperar la fase següent. N'hi havia, però, que no es conformaven amb esperar i van aparèixer les apostes. Les dues opcions més triades van ser:
- "Els gossos bordaran a les vuit del matí i a les vuit del vespre."
- "Els gossos bordaran cada hora."
També hi havia una opció optimista, que no va tenir massa adeptes, que apostava perquè els gossos tornarien a tenir un comportament normal abans d’acabar
el mes.
Si el fet d'apostar, en general, ja és ridícul, imagineu apostar sobre el lladruc dels gossos. Malgrat tota la cobertura científica que alguns pretenen donar al fet d'apostar mitjançant l’estadística, el cert és que tot es basa en la sort: mai no es pot saber del cert què farà l'objecte de l'aposta i, en aquest cas, molt menys.
Divendres abans del canvi de comportament (tots teníem assumit que cada dues setmanes la cosa canviava), les autoritats van decidir de fer un cens exhaustiu de gossos i tots els ajuntaments del planeta s’hi van posar. Esclar que molts gossos ja tenien xip i estaven controlats, però encara en quedaven que no estaven registrats de cap manera.
Aquesta decisió, en aquell moment, a alguns ens va semblar excessiva, però vista des d'ara, va ser molt útil. Ara no recordo la xifra exacta, però el nombre de gossos "controlats" era altíssim, gairebé un cada tres persones crec recordar que vaig calcular en aquell moment. Si tenim en compte la quantitat de gent que no en teníem, vaig quedar impressionat de la quantitat de gossos que tenien algunes persones.
Bé, la nit de diumenge a dilluns, hi havia molts nervis a l'ambient... Quina seria la nova pauta dels lladrucs? A la una, una de les opcions es va descartar: alguns laments i molts crits de joia. A les vuit en punt del matí hi havia molta expectació; molta gent gent esperava que els gossos comencessin a bordar, però no (alguns van perdre-hi molts diners). Al llarg del dia, la gent que tenia gos, els van vigilar per estar preparats. Ningú no sabia què passaria. I no va passar res. A dos quarts de vuit, cap gos no es va arraulir a la seva zona i a les vuit del vespre no es va sentir el "lladruc universal" de les setmanes anteriors. Normalitat; com abans: cada gos bordava quan li semblava bé.
Semblava que la vida havia tornat a la normalitat del mes anterior. Molta gent respirava alleujada i els més amics de les conspiracions van intentar donar explicacions cada cop més forasenyades del que havia passat i del que preveien que passaria en un futur proper. Els mitjans de comunicació es van omplir d'experts que explicaven de manera concloent els motius del canvi de comportament dels gossos el darrer mes i, també, els de la tornada a la normalitat.
El més impressionant que es va sentir va ser que la causa era una alineació de planetes (com a la primera pel·lícula de "Lara Croft") que només s'havia produït dos cops des que la humanitat havia començat a registrar aquesta mena de fenòmens: quan els Reis d'Orient van visitar el nen Jesús i en aquells dies. Però de seguida es va veure que l'argument no tenia ni cap ni peus: cap alineació de planetes pot durar un mes, el mon de l’astronomia va sortir de ple a desmentir-ho i no se'n va parlar gaire més. El moment de glòria dels que ho defensaven va durar un parell de dies...
Sort del cens que s'acabava de fer, perquè crec que molts gossos no haguessin sobreviscut a aquelles dues setmanes si no hagués estat per l'avís de les autoritats recordant les conseqüències de matar un gos o d’abandonar-lo.
Van ser dues setmanes terribles. No hi havia manera de treballar amb una mica de sentit. No et podies concentrar. Els cinc minuts dels lladrucs eren insoportables, no tant pel soroll com per la certesa que faltava menys d’una hora perquè tornessin a començar. Era molt angoixant i depriment. Tot el dia amb l'ai al cor pensant que no tindries temps d'acabar el que tenies entre mans abans que tornessin els lladrucs.
I la manca de descans.... Els efectes de l'insomni eren molt evidents, es manifestaven en un estat de decaïment sever que feia que la gent circulés pels carrers com morts vivents i amb els nervis a flor de pell. Qualsevol guspira era causa de discussions o baralles. Hi va haver molts accidents per distraccions, perquè els reflexos dels conductors, i dels ciclistes i dels vianants, estaven en hores baixes. I els accidents (solien ser tan evidents que semblava que algú els havia provocat expressament) se saldaven amb més baralles.
Dues setmanes... Bé ningú no ho podia saber del cert, però tots intuïem que hauríem d’estar dues setmanes immersos en aquell suplici i així va ser. Cada nit, en posar-nos al llit amb els taps a les orelles, crec que tots ens déiem amb més o menys convicció "un dia més, un dia menys".
I van passar les dues setmanes i diumenge a la nit tots estàvem expectants per veure la nova pauta. Ens semblava que no podia haver-hi res pitjor que el que havíem passat aquelles dues setmanes. Va arribar mitjanit i... silenci. Crec que el sospir d'alleujament es devia sentir des de Mart. Va ser unànime. I la resta del dilluns va passar en silenci. No es van sentir ni els lladrucs normals "d'abans". Res. Silenci absolut. Els gossos estaven com hivernant. No s'aixecaven dels coixins, o sortien de les casetes, només que per a menjar i beure i desmenjar i desbeure. Era com si no hi fossin. I ens hi vam acostumar molt ràpidament. Massa ràpidament.
La vida va tornar a ser com abans, només que sense gossos; sense lladrucs de gos. Els amos treien a passejar els gossos perquè no embrutessin la casa amb les deposicions, però els gossos no bordaven, no corrien, no es perseguien, no s'ensumaven. Cada dia, els passejos eren més curts. Va haver-hi gent que va optar per un caixó amb serradures, com el dels gats.
Van ser dues setmanes de vida al carrer, una mica per compensar les dues setmanes anteriors. Tothom tenia ganes de parlar amb tothom. Al començament, les converses eren sobre els gossos "vés que és estrany, això.."; "qui ens ho havia de dir, oi?". No passaven dels tòpics perquè ningú tenia ganes d'aprofundir-hi, ni sabia com fer-ho. Els que no teníem gos, féiem broma (després de la tortura, calia descarregar) i déiem: "mira que si es revolten?"; "som als prolegòmens de la revolta dels gossos". Les bromes normals que destensen i que pots fer si et sents alié al problema, si només el pateixes una mica de rebot.
Nadal es va celebrar amb una alegria inusual. Nadales, àpats familiars, regals, visites... En entrar a les cases, si n'hi havia, tothom mirava de reull el gos, per si de cas.
El cap d'any va ser un escàndol d'alegria, potser impostada, però alegria! Baby boom? No ho sabrem mai, la història es va complicar molt l’any següent... Però no avancem esdeveniments.
El Tió, l’arbre i els Reis (cadascú amb la seva flaca) van ser especialment generosos. Tohom volia embolicar el malestar amb la major quantitat de paper de seda possible...
Tanta festa, tanta alegria, tant dissimular va fer que diumenge ningú (generalitzo, ja m'enteneu) no estigués despert per saber si canviava la pauta i cap a on, i la nit de diumenge a dilluns va ser moment que els gossos van triar per marxar. No se sap quan, ni on, ni com, però en despertar-nos, no hi havia cap gos enlloc.
Cap lladruc; ningú pel carrer en xandall, escabellat i amb cara de son mirant com pixa el gos, cap corredor amb roba llampant i el gos lligat a la cintura. Un matí estrany.
Els que no havíem tingut mai gos, no vam tenir cap sensació nova, el canvi no ens va afectar directament; tot i que vam somriure preveient una temporada tranquil·la sense gossos de veïns que ens llepessin les sabates a l’ascensor o que ens possessin les potes sobre el vestit en un excés de carinyo. També seria descansat no haver de demanar explicacions a la gent que du el gos sense lligar pel carrer i que no fan res quan veuen que va cap a tu ("és molt carinyós; mai no ha mossegat ningú..."; "doncs, sisplau, lligui’l que no vull ser el primer!"), o coses pitjors ("no ho entenc, mai no havia fet una cosa així... Demana perdó al senyor, maleducat!"). En fi, que véiem venir un parell de setmanes relaxades.
Esclar que no tothom ho veia igual. Els cecs que tenien gos pigall es van sentir molt desemparats. Ja us ho podeu imaginar, un munt de temps d'entrenament i de convivència els fa insubstituïbles. Els cecs que els tenien, avesats com estaven a moure's sempre amb ells, es van haver de quedar a casa mentre pensaven maneres alternatives de sortir.
Els gossos pigall va ser la primera conseqüència negativa que vam percebre els urbanites; de seguida, vam mirar d'ampliar el camp de visió i immediatament, vam pensar en els gossos d'atura (els que tenen cura de les ovelles), i la televisió pública, sempre amatenta a les tendències que encandilen la població, s'apressà a fer-ne un reportatge. Van mostrar imatges de ramats d'ovelles quietes sense saber què fer i de pastors desesperats mirant el ramat sense saber com fer-lo moure ordenadament; per fer-ho encara més lacrimògen, van inserir-hi fragments de concursos de gossos d'atura antics.
El periodisme d'investigació de fireta que tenim al país va tibar el fil dels gossos pigall i dels gossos d'atura, i van aparèixer a diversos diaris reportatges sobre les conseqüències de la desaparició dels gossos en diversos àmbits. Així, el primer que va aparèixer va ser el dels gossos entrenats per la policia i el bombers per rescatar supervivents d'entre les runes després d'un desastre natural. Després, va ser el torn dels gossos que fan servir els duaners per a identificar articles de contraband (sobretot, drogues).
Una revista de viatges va dedicar un número sencer als gossos de trineu i als gossos Sant Bernat, perquè tot i que la mecanització ha arribat a les zones polars, els trineus tirats per gossos encara són (eren, fins aquell moment) un mitjà de transport molt important, sobre tot a la zona de l'Àrtic atesa la fragilitat de la banquisa. Pel que fa als Sant Bernat, l'article no sortia del marc dels tòpics turístics (ja hem comentat que el periodisme d’investigació d'aquest país és de fireta).
De tots els reportatges que es van publicar aquells dies, el més complet, seriós, documentat i rigorós va ser el que van dedicar als gossos ensinistrats per a ajudar a tractar malalties. Els que no tenim gos no n'estàvem gens al cas d'aquesta funció i va ser un reportatge molt llegit: hi ha gossos entrenats per a identificar mitjançant l'olfacte les crisis d’insulina dels malalts d'hepatitis: el gos nota que la situació no és normal i adverteix el malalt perquè es faci el test habitual. Pel que fa a la resta de malalties, la cosa era més difusa, però tot i amb aixó interessant. La revista va fer un rècord de vendes.
Per la banda frívola, una de les revistes d'humor va dedicar un número a parlar dels gats; els grans beneficiats de la desaparició dels gossos. En format còmic i mitjançant dos relats breus la revista descrivia, amb grans dosis d'humor, el moment com el paradís dels gats.
Cadascú entomava la situació com podia.
Les autoritats van fer batudes per trobar-los (be s'havien d’haver amagat en algun lloc), però feia tant de temps que no es feien batudes sense gossos que ningú no va saber trobar un mètode alernatiu. Algun ciutadà responsable va acudir a les autoritats per avisar que havia injectat un GPS al seu gos i que el podia localitzar amb el mòbil. La premsa se'n va fer ressó de seguida i, així, es van infondre falses esparances en la gent. La policia es va molestar molt per la filtració. Eren conscients que si, per qualsevol cosa, no aconseguien de trobar el gos, la frustració seria general. I això és el que va passar. El telèfon va localitzar el GPS del gos. La policia va organitzar un desplegament ampli, eficaç i molt discret i al prat on els havia dut el telèfon van localitzar el GPS i una petita taca de sang. Algú li havia extret... La policia va repetir la cerca a partir d'alguns avisos de la població, però cada vegada amb menys estusiame, fins que finalment, hi van deixar córrer. La premsa no va repetir l'errada del primer cop.
Quan van passar les dues setmanes de vida sense gossos, molts van passar una mala nit de nervis diumenge esperant veure'ls tornar, però no van tornar. Va ser una decepció col·lectiva. El ritme de les dues setmanes es trencava. Dilluns va transcórrer entre queixes i explosions de tristor. Els mitjans no sabien què dir i les tertúlies de la ràdio feien més pena que habitualment.
La notícia va córrer com la pòlvora i va estendre la por entre els maltractadors de gossos. "Vés que no sigui aquesta la nova pauta". I va ser-ho... Dijous la premsa va publicar que un grup de llebrers va assaltar un dels canòdroms que quedaven a la ciutat de NNN i van perseguir uns quants apostadors per la pista com si fossin la llebre mecànica que hi fan anar per la barana. Van haver-n'hi més, d'atacs i van ser dues setmanes de pànic per a alguns. Mal m'està de dir-ho, però crec que s'ho mereixien.
I van passar les dues setmanes de la por i diumenge a la nit, els nervis: tornaran demà, els gossos? I no van tornar i la premsa es va omplir d’editorials amb títols tal al·lucinants com els següents: "El futur sense gossos", "L’era postcanina", "Caldrà trobar un nou amic de l’home?", "Ens en sortirem!". Van tornar les explicacions holístiques hiperbòliques que reprenien els arguments inversemblants del començament de la crisi sense cap mena de vegonya.
Els gossos no tornaven. De fet, sí que tornaven. De tant en tant, un cec o un malalt eren visitats pels seus gossos o algun maltractador de gossos rebia una visita amenaçadora (cosa que els mantenia a tots en alerta), però eren coses esporàdiques que, a poc a poc, van deixar de ser notícia. I així fins ara. Ja fa deu anys i escaig del dia del lladruc universal i no sabem on són els gossos i hem hagut de refer la vida social sense ells, cosa que ha comportat redissenyar tasques i repensar moltes coses. Sembla que ja ens hi hem acostumat prou bé i el fet que s'hagi d'explicar com eren els gossos o què vol dir bordar n'és un símptoma.
Els científics van acordar que no es podia afegir els gossos a la llarga llista d'animals desapareguts (dinosaures, rinoceront blanc, dodo...) perquè no era un cas paral·lel: els gossos bé devien ser en algun lloc!
I van arribar les conseqüències econòmiques: les botigues especialitzades en gossos van haver de tancar, les fàbriques d'aliments per a gossos que van poder, van transformar-se per poder fer menjar per a gats, perquè tothom sospitava que lentament substituirien els gossos com a animals de companyia, però no totes ho van poder fer. Va passar una mica com amb el sector de la música uns anys abans.
Algun emprenedor espavilat va pensar a fer gossos robot per als nostàlgics, però no va tenir èxit i la idea va morir força ràpidament: els robots van bé per a funcions concretes, però quina és la funció d'un animal de companyia? Un robot pot substituir-lo? El que sí que va triomfar els dos primer anys van ser la reposició de pel·lícules antigues amb gossos fent el paper protagonista. "Ullal blanc", "La crida del bosc", "Rintintin", "101 dàlmates", "El gos dels Baskerville"... Les televisions les reposaven alegrement i se'n venien dvd a dojo. De fet, crec que va ser una molt bona idea, vist des d'ara, per a recordar a les generacions que no van conèixer els gossos com eren. En aquest sentit, molts ajuntaments van muntar exposicions i museus dedicats als gossos. Certament, no van tenir (ni tenen) tant d'èxit com els dedicats als dinosaures, però Déu-n'hi-do.
On són els gossos?, perquè encara en deuen quedar, no ho sabem i dubto que, si ells no volen, ho sapiguem mai més. Els que imaginaven una mena de "Planeta dels simis" versió gos van quedar decebuts. La societat ha seguit endavant i, com a canvi mes evident, ara els gats cada cop són més domèstics.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada