Por

No m'emprenyeu. Deixeu que somiï. Només mentre no estic despert, o conscient (sí, potser conscient és més adient), em sento segur perquè puc ser senyor del meu destí. Si obro els ulls, entenem-nos, si deixo que el món em penetri, veig com tot el meu futur es dilueix com el sucre en el cafè. No sé com dir-ho. És com si veiés desfer-se els murs que em protegeixen i no hi pogués fer res.

Veus gent, veus coses, veus flors..., però no les vols veure. No vols que interrompin el teu silenci, el teu somni. Vols creure que el teu somni és l'unic cert, tot i que sospites que no ho és.

Penses "no he de sortir de dintre meu. Tinc por del que hi veuré si en surto". Com us ho dic.

Tinc por del món exterior. Us ho podeu ben creure; tot i que, per com soc, sembli impossible.

De vegades penso que la vida seria més fàcil si no despertés mai. No vull dir que m'agradaria viure en un coma etern. Dic que vull viure dins meu. D'acord, d'això en podem dir depressió. Pot ser. No ho negaré. Les circumstàncies m'hi han dut. No ho hauria pensat mai que seria mes còmode viure dins meu que a la vida. No ho hauria pensat mai que la vida em faria por, jo que l'he beguda a poals.