Ara neva

Somia que no pot sortir de casa (tot i que viu en un setè, per això demana de somiar que viu a la planta). No pot sortir perquè la neu cobreix la porta i les finestres.

El pare finalment decideix que si no mirem de sortir correm realment perill de morir congelats o asfixiats, perquè l'estufa ha esdevingut xemeneia i no ens podem escalfar si no encenem foc.

A poc a poc, tothom es treu de sobre les mantes i es gira cap a la porta. El pare s'hi dirigeix amb molta cerimònia. N'agafa el pom, el fa girar i... res! La porta no s'obre. Sento que em crida –Joan! Vinga, home, ajuda'm! i jo que me n'hi vaig.

–Què vols que faci, pare?

El pare queda callat i fa cara de preocupació. Ja no sembla que ho tingui tot dominat com ara fa una estona. De cop i volta em diu:

–Tu fes girar el pom i mira que quedi la porta oberta que jo l'aniré sacsejant. Segur que el pes de la neu l'ha fet moure una mica i, a més, s'han glaçat les frontisses.

Dit i fet. Jo faig girar el pom i l'aguanto. El pare s'afanya a colpejar la porta per tot arreu amb les espatlles, els peus i les mans. Sembla que la cosa funciona perquè es nota una mica de moviment (o, almenys, m'ho sembla). L'hi ho dic i agafa el pom amb les dues mans i comença a fer-hi estrebades. Encara no han passat tres minuts des que ha començat l'operació que la porta comença a fer crecs i de cop i volta... Patapam! el pare per terra, la porta oberta i una muntanyeta de neu que entra al rebedor.

El pare s'aixeca de terra, va cap a la cuina, agafa l'escombra i la pala i es posa a recollir la neu. A mi, em sap greu dir-ho, em sembla molt ridícul: la neu és molla i potser fora millor recollir-la amb el pal de fregar i la galleda, però el pare ho fa molt convençut.

La mare, per fi, comença a moure's i es decideix a anar a buscar el pal i la galleda (ja m'ho semblava a mi, que era una mica ridícul recollir neu amb una escombra) i el pare va cap a l'armari del bricolatge a veure si troba alguna cosa útil.

Jo, mentrestant (i també em sembla ridícul ara, quan hi penso), vaig cap a la cuina i agafo una cullera gran, de servir, i començo a foradar la part de neu que es veu a l'altra banda de la porta. Em sento com el Comte de Montecristo, tot i que com que tinc la cullera més gran, crec trigaré menys que ell a acabar de fer el túnel.

Suposo que ha estat el meu exemple el que ha empès la mare i la meva germana a anar a la cuina per mirar de trobar algun estri que es pogués utilitzar per engrandir el túnel. La meva germana i jo hem arrambat la taula per poder pujar-hi i anar fent el forat per la part de dalt (la idea –i molt bona– de començar el túnel per la part superior de la porta i així arribar abans a la sortida ha estat seva). La mare i el pare poden treballar drets.

Us imagineu l'escena: tota la família amb cullerots i ganivets mirant de fer un túnel per sortir de casa...

Passada mitja hora ben bona, ja podem entrar en el túnel, però encara no se'n veu la sortida i això que la neu hauria de deixar passar la llum: deu haver-n'hi un bon gruix.

Ens hi tornem a posar després d'una breu parada per escalfar-nos amb bon got de llet.

Hi treballem una altra hora i encara res. Finalment la mare diu, com qui no vol la cosa:

–I perquè no truquem als bombers que ens vinguin a rescatar?

Ens hem quedat tots de pasta de moniato. Ningú no hi havia pensat. El pare ha anat esperitat cap al telèfon, l'ha despenjat i se'l sent dir triomfal: –Hi ha línia!.

–Bombers?

–Estem atrapats a casa i no podem sortir per culpa de la neu... –Sí, sí... –Carrer tal número qual... –Molt bé, esperem, gràcies.

Molt més alleujats, ens hi tornem a posar a la feina. L'esperança de ser rescatats ens ha donat noves forces i el túnel cada vegada és més llarg.

Passada molta estona comencem a sentir soroll. Un soroll molt somort que sembla venir de molt lluny. Nosaltres continuem amb el túnel, cada vegada amb més ganes.

Al cap de poc, el soroll es nota més proper i ja no triguem gaire a veure que hi ha alguna cosa molt a prop. Tots ens posem a cridar amb una mescla d'alegria i desesperació i... sentim un lladruc! Immediatament travessa la neu una pota de gos i una mica després apareix un santbernat pelut amb un barrilet penjat del coll.

El vent que passa pel túnel em fa despertar i en mirar pel balcó veig que està nevant! Corro a obrir el balcó i faig entrar el periquito que estava tot arraulit a la gàbia. Molt de pressa em poso roba d'abric i baixo al carrer a fer un ninot de neu aprofitant la muntanyeta que ha fet el porter per obrir un camí des de la porteria fins al carrer.