–Joan desperta! Sent que crida la mare. –Ja no podem esperar més. Em sembla que avui farem tard.
Molt a poc a poc en Joan va obrint els ulls. Sempre els obre a poc a poc perquè la llum que entra per la finestra no el desperti de cop; però avui sembla que han apagat el llum del cel. La finestra es veu grisa i, quan s'hi ha pogut fixar més, després de fregar-se els ulls repetidament, ha vist que hi havia uns regalims d'aigua que baixaven molt lentament i hi deixaven uns carrilets humits en el vidre.
En Joan s'ha deixondit de cop. Ha pensat cridant: "Visca! Plou! avui podré posar-me l'impermeable transparent i les catiusques!"
Després d'estirar la mandra ben estirada, ha sortit del llit i s'ha afanyat tot el que ha pogut per aprofitar al màxim el camí cap a l'escola per fer el que més li agrada de fer quan plou: córrer sota la pluja.
–No, mare, no t'amoïnis... Adéu.
La mare no sap que el que em diverteix no és fer xep-xep. Jo m'ho passo bé corrent contra la pluja...
En tombar la cantonada, en Joan comença a córrer mentre crida de content. Li sembla que si va corrent fa que l'aigua de la pluja vingui de lluny davant seu i no del cel.
No es treu la caputxa de l'impermeable per no arribar massa xop a l'escola, quan torni cap a casa ja no l'importarà tant i aleshores sí que gaudirà de la pluja.
Quan arriba a la porta de l'escola pensa que avui no podrà sortir al pati i tenien muntat un partidet de bàsquet amb els de l'altra classe. "De tota manera, no passa res! Avui acabaré el conte que tinc començat a la biblioteca de l'aula".
De tornada cap a casa encara plou. Hi ha hagut una estona, a la tarda, que semblava que volia parar de ploure, fins i tot s'ha vist una ullada el sol, però de seguida s'ha tornat a tapar tot i, a l'hora de sortir, la pluja torna a ser valenta com al matí.
L'únic perill que té la pluja a la tarda és que hi ha la possibilitat que el pare reculli en Joan amb el cotxe a l'escola.
Anar en cotxe quan plou sí que és avorrit. El temps passa a poc a poc, el netejavidres sembla el pèndol de rellotge de cucut de ca l'àvia: tunc-tunc, tunc-tunc... Els vidres estan entelats i tot es veu deformat, boirós amb regalims clars (almenys els vidres del cotxe es poden tocar quan plou!). Quan l'asfalt és moll, les rodes fan un soroll molt estrany. Tot plegat és com si anessis caminant en un cotó; i mira que costa d'avançar amb tot allò blanc que t'envolta i s'enfonsa quan ho toques...
En Joan s'afluixa la caputxa de l'impermeable i arrenca a córrer esperitat cap a casa seva. Ara ja no l'importa mullar-se molt perquè sap que l'espera el pare amb un got de llet calenta amb cacau i, després de renyar-lo una mica perquè s'ha mullat massa, el portarà al lavabo i el ficarà a la banyera que estarà plena d'aigua calentona.
El millor de la pluja és el bany amb aigua calenta abans de sopar...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada