Que n'és de divertit jugar en els tolls. Jo tinc una mena de ritual per fer-ho. Primer hi tiro una pedra i m'entretinc mirant com es dibuixa una diana que cada vegada és més gran fins que arriba a les vores del toll. Quan un cercle arriba a les vores del toll, torna cap al centre fent-se cada vegada més petit i xocant amb les que van cap a les vores. Quan els cercles comencen a tornar cap al centre, tiro a l'aigua una branqueta i miro com pateix perquè no sap des d'on li vindrà l'onada i la pobra no para de fer cops de cap amunt i avall i a dreta i esquerra.
Si la pedra és molt grossa, tots aquests cercles queden decorats amb una mena de capa de color de xocolata que es va estenent des del fons amb un moviment lent, que em recorda el de les meduses.
Quan em canso de mirar els cercles i de veure com pateix la branqueta, entro caminant al toll i avanço lentament fins que l'aigua arriba al límit de les catiusques. Les darreres passes, quan el perill d'inundació és imminent, les faig molt lentament perquè no s'aixequi cap onada i mirant cap a tot arreu perquè ningú no tiri cap pedra a l'aigua. Aleshores arriba el moment decisiu. Què fer? Seguir avançant i arriscar-te a que l'aigua entri a les catiusques i et deixi els peus xops o tornar enrere cap a la seguretat? Cal molta experiència per decidir què fer en aquest moment tan delicat; cal conèixer l'estructura del terreny per poder avaluar amb seguretat si el toll es fa més profund o si ja has arribat a la part fonda. La decisió mai no és senzilla: si tornes enrere, és signe de covardia i seguir endavant pot ser fatal... Sobretot en tornar a casa, si la mare et veu amb els peus mullats et clava la bronca corresponent:
–Ja has tornat a trepitjar els tolls. Mira que t'ho dic sempre: les botes són per no mullar-se i no per fer tonteries! Quan faràs cas? Si et tornes a mullar els peus em sentiràs!
M'agrada molt, en aquests tolls, mirar una estona l'aigua abans de tirar-hi cap pedra. Els capgrossos es mouen d'una manera molt rara i, a més, d'un dia per l'altre canvien molt. El període que fan més gràcia és quan ja tenen pinta de granota, però encara no han perdut la cua.
Els sabaters impressionen molt. Aquelles potes tan fines que sembla que es vulguin clavar a l’aigua, que la foradaran, però no, no la foraden. Només s’hi repengen i fan que l’aigua sembli espessa, com una gelatina, que s’aixafa amb el pes de les potes.
Però els tolls del poble no es poden travessar: quan anem de vacances els pares no agafen les catiusques i no és qüestió de travessar-los descalç o amb les sandàlies... A l’escola ja ens han parlat de la infinitat de microorganismes que hi viuen i que alguns et poden fer posar molt malalt. Millor no pensar-hi.
De vegades penso que m’agradaria ser futbolista de veritat per poder jugar quan plou a bots i barrals. A ells els netegen la roba al club i ningú no els renya si l’embruten de fang. Em podria tirar per terra i relliscar sobre l’aigua. Segur que fa molt de gustet lliscar en aquella gespa tan suau quan està ben molla i, a més, hi ha un munt d’aigua pertot. Quan la pilota no saps si botarà o lliscarà... Mira que ja me’n venen ganes, però ara no ho puc fer: no li puc fer a la mare una cosa així. Només d’imaginar la cara que faria quan tornés a casa tot moll, ple de fang fins a les celles amb la roba i les sabates amarades i tacades... Segur que li agafa un cobriment de cor. En fi, ens hem de conformar amb el que tenim i demà provaré de travessar el toll que hi ha davant del quiosc. Segur que ho puc fer. No pot ser massa fondo perquè està a la vorera.
Sisplau, que no pari de ploure ara. Sisplau. Que plogui tota la nit!!!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada