Poruc

«No pot ser que tinguis tanta por, ningú no pot tenir tanta por. El teu problema és d'ignorància. T'ho dic jo! M'has de creure! Si sabessis com funcionen les coses no en tindries. M'hi jugo el coll: un dia fugiràs de la teva ombra.»

Aquestes eren les paraules que em deia fa unes quatre nits l'Albert, al pub, mentre ens preníem unes canyes. Potser us pregunteu per què ho recordo ara. Per què una conversa tan intranscendent m'ocupa la memòria. Doncs, perquè ja ha passat: avui he fugit de la meva pròpia ombra. Ja sé que sembla mentida, i que tots creieu que l'Albert té raó. Qualsevol persona, excepte jo mateix, signaria les paraules de l'Albert sense cap mena de rubor. Doncs, ho sento, avui he fugit de la meva pròpia ombra; no puc fer-hi més: sóc un poruc; sóc un cagat.

Estava a casa, després d'esmorzar, preparant les coses per sortir i anar, com cada dia, a la feina, quan, de sobte, he sentit un soroll i... m'he espantat. Però era un soroll natural. Un veí ha tancat una porta amb un excés d'energia impropi d'aquelles hores. Quan el cor ja em bategava a velocitat normal he vist que alguna cosa es movia darrere meu. Contràriament al que penseu, no he mogut ni un múscul; he recordat les paraules de l'Albert i m'he dit a mi mateix: «Aquí no hi ha ningú. Estàs tot sol, és a dir, això que et sembla que s'ha mogut o bé són imaginacions teves, o és un insecte o és la teva ombra». Tranquil, lentament, m'he girat i... era la meva ombra que s'hi estava allà, al meu darrere.

Una alenada d'aire ben profunda i he somrigut alleugerit, «només és la meva ombra!» Ja me l'estava mirant amb amor, quan m'ha semblat que em feia una llengota. De primer he quedat parat, intentant entendre el que passava. «No pot ser, les ombres repeteixen gestos i jo m'estic ben quiet.» De fet no em movia perquè encara estava assaborint el triomf de no haver-me espantat en veure-la. No podia ser que la meva pròpia ombra em fes una llengota sense el meu permís. He quedat encara més parat, gairebé em naixen arrels. Mentre barrinava una explicació racional per a aquest excés d'imaginació i gairebé estava calmat, he vist com em feia una altra llengota. No sé encara com, però no m'he espantat, m'he enrabiat: la meva ombra gosava desobeir-me! Jo mai no dono ordres a ningú, però tinc, més ben dit, fins aquest matí ho tenia, molt clar que la meva ombra m'havia d'obeir. Mai m'havia passat pel cap que pogués tenir alguna mena de capacitat de decisió. M'he enrabiat tant que he alçat la mà en un gest d'amenaça clara que fins aquell moment no havia fet davant de res ni de ningú...

La meva ombra no ha alçat la mà com era d'esperar, tampoc no s'ha espantat, ni ha intentat esquivar o parar el cop. Fixeu-vos que ja començava a pensar que era normal que tingués por, hauria trobat normal que intentés defensar-se; però no, no ha tingut cap reacció previsible, simplement ha rigut. La meva ombra ha rigut de mi! M'he sentit tan humiliat i tan abatut que no he pensat i, en un rampell, he apagat el llum, he tancat la porta i he baixat les persianes perquè tot quedi a les fosques: morta la llum, morta l'ombra...

Beneitó! L'ombra encara és més fosca que la foscor. El llum apagat ha estat com el manà. Totes les ombres de l'habitació s'han associat dins de la foscor i han començat a bellugar-se. M'estaven envoltant i jo no podia fer-hi res! No hi veia! Estava més blanc que la cera; segurament de tan blanc devia fer llum amb la cara. He anat cap a l'interruptor amb un rampell de força que només pot atribuir-se a la por, i he encès el llum. Totes les ombres de l'habitació s'havien després dels objectes als quals eren pròpies i, comandades per la meva exombra, estaven a punt d'atacar-me. De sobte, l'aparició de la llum sens dubte ha estat la responsable, totes han tornat als llocs d'origen i semblaven més inofensives que mai. Totes excepte la meva ombra.

Esperava que vingués, però no, no s'ha mogut. No li hauria exigit que mostrés compunció. Estava ben disposat a oblidar l'incident, però ha mantingut la postura amb contumàcia. M'he emprenyat. Estava a punt de cometre l'error d'apagar de nou el llum per fer-la morir. Sort que he recordat el que em podia passar i he resistit! Plantat al bell mig de l'habitació, en una demostració de força i autoritat que em són ben poc pròpies, he dit en veu alta, segurament per provar si funciona l'autosuggestió:

Me'n vaig! Ara mateix surto de casa i tanco la porta! Si no vens estàs perduda, jo no tindré ombra mai més, però tu no sabràs què fer. Decideix-te!

Maleïda l'hora en que he pronunciat aquestes paraules. He vist la meva ombra cargolar-se de riure i gairebé caure a terra. No sabia com reaccionar. Ni per un moment m'havia passat pel cap que podria fer una cosa així. M'esperava que tornaria amb mostres clares de penediment; des que havia començat aquell assumpte l'havia entès, en els moments de calma, com un joc què en algun moment havia d'acabar. Què hi podia fer, jo? Mai no havia vist ningú caminar pel carrer sense ombra! I encara no l'hi he vist. Tampoc no recordo haver vist mai una ombra que no toqués un objecte o una persona.

Per què aquestes coses m'han de passar precisament a mi? Què no hi ha més gent al món? Pot ser que jo sigui el triat pels déus per passar-les putes? Queda algun altre camí que la resignació? No he pensat ni per un moment en suïcidar-me: sóc molt covard, però encara sóc capaç de conviure amb la meva covardia. A més, tampoc no sé si seria capaç de prémer un gallet, o de fer un nus que aguantés el meu pes, i pensar a tirar-me pel balcó... Em fa venir esgarrifances!

Definitivament, i perquè no m'ha quedat altre remei, he sortit al carrer sense ombra. Això sí, en sortir de casa, he deixat les persianes pujades i he passat amb molta cura el pany: la meva ombra podrà seguir viva –encara tinc l'esperança que s'hi repensi–, però les ombres de la resta de coses no se'n podran desfer aprofitant la foscor.

El gest de passar el pany, ben mirat, ha estat ben inútil: si la meva ombra és capaç d'estar sense mi, no crec que la freni una porta tancada.

Ja us ho podeu imaginar, el neguit que he passat pel fet de ser l'única persona del carrer sense ombra. Sort que al matí encara pots trobar carrers foscos i no es nota gaire una mancança com aquesta, però quan pensava en el migdia, en l'hora de sortir a fer un mos amb els companys, ja em baixava una suor freda per l'espinada. He repassat tota la gamma possible d'excuses per no haver d'anar-hi; és cert que tampoc he pogut pensar-hi gaire, perquè havia de buscar llocs foscos per passar-hi... Quan ja era a punt d'arribar a la feina, un nou neguit: quina és l'orientació de la finestra del meu despatx?

Aprofitant la calma de pujar en l'ascensor, un lloc fosc i petit, he pogut pensar una estoneta en la situació grotesca a què m'he vist abocat. M'ha vingut al cap la figura de Granouille i m'hi he trobat molt semblant. Mentre aquest no feia olor de res i, per això, espantava la gent, jo no faig ombra i per aquest motiu, he suposat, espantaré la gent. En Granouille acaba suïcidant-se, o poc menys, jo no vull acabar igual. He sacsejat el cap per fer-ne fora aquestes cabòries. He de fer el que sigui per recuperar-la: la meva ombra és meva!

Amb aquesta decisió ben clara he arribat a la desena planta, la meva. M'he arreglat l'americana, la corbata, he estirat dels punys per fer-los sortir de la bocamàniga, he respirat profund tres vegades i... a la feina!

«Merda! El sol hi entra de ple!» Aquest ha estat el meu primer pensament en entrar al despatx. Segur que el dia que el vaig estrenar estava ben cofoi de tenir un despatx orientat al sud, però avui me n'he ben penedit.

Penjar la jaqueta, treure els papers de la cartera, baixar les persianes i deixar-ho tot a mitja llum: avui he fet un munt de coses abans de cridar la secretària perquè em portés el correu i l'agenda. Em cau força bé la noia i no la volia espantar.

–Que no et trobes bé? –M'ha dit només passar la porta.

He vist el cel obert, podia tenir un magnífic maldecap! He posat cara de maldecap i li he contestat que no, que no em trobava bé que tenia un fortíssim maldecap i que preferia tenir-ho tot a les fosques. No li he fet un petó perquè no em sembla una bona manera de començar el matí amb un company, o una companya, de feina.

–Doncs sí que ho sento. Puc fer-hi alguna cosa? –M'ha dit, suposo que innocentment. M'han passat pel cap milers de possibilitats, cap d'elles honorable i no us les penso pas explicar, a més, cap d'elles no m'hauria tornat l'ombra!

–No, No! Ja em passarà. Mirem la correspondència i prova de passar-me totes les cites a demà o, si pot ser, demà passat.

D'aquesta manera tan simple he superat el primer escull de la feina. Ja tenia la resta del matí lliure per preparar l'estratègia del migdia...

S'ha de reconèixer que és molt plàcida una matinal de maldecap sense maldecap. No tens telèfon, no tens visites i no cal que treballis massa ràpid. Segurament no es pot explotar massa el tema del maldecap, en cas contrari no podria ser tan bo.

He aprofitat per llegir la premsa tranquil·lament, com un membre de consell directiu, d'aquests que ocupen llocs directius a diferents consells directius de diferents empreses directives. Com un superexecutiu, vaja.

M'he adonat que tothom té ombra, totes les fotos del diari mostraven gent amb ombra. Mai me n'havia adonat. A més, el terme «ombra» és recurrent a les notícies, a les columnes d'opinió, a les crítiques... Aquest polític ha fet ombra a aquest altre... Una ombra de dubte ha recorregut la sala després de la seva intervenció... No n'he fet la suma, però ha sortit infinitat de vegades. No sé si m'estic tornant obsessiu, si és una qüestió de susceptibilitat hiperdesenvolupada, però el cas és que avui tom em sembra ombrívol. Mai me n'havia adonat de tantes ombres i foscors i actuacions a l'ombra. Potser em passa com a les prenyades que durant els primers mesos d'embaràs només veuen que companyes de gestació.

He deixat el diari quan no em quedava cap racó per mirar: he llegit fins els anuncis de relax, i els preus dels lloguers que, curiosament, augmenten si el pis és assolellat. A la cartellera no anunciaven cap espectacle d'ombres xineses. He de confessar que l'he buscat, per això sospito que m'estic tornant obsessiu.

Amb les indicacions que he fet a la secretària m'ha quedat el matí que esperava feia molts de dies per arranjar assumptes pendents i per fer una llista de projectes que, amb el temps, seran assumptes pendents. Llàstima que els ànims no han acompanyat la disponibilitat de temps. Decididament el que he de fer és planejar l'estratègia del dinar.

He dedicat una bona estona a fer plans per l'hora de dinar i no he pogut trobar una solució decent. Quan ja vorejàvem el migdia, l'hora de més sol, he tingut la lluminosa (sempre he fet servir tantes paraules referents a la llum?) idea de encarregar una pizza per telèfon. Contràriament al que acostumo a fer, he dit a la secretària que se n'ocupés. Normalment els problemes personals els soluciono personalment i fora d'hores, però he pensat que, d'aquesta manera, quan algú em vingués a buscar per baixar a dinar, ella m'estalviaria la feina de dir que no.

Efectivament, he sentit com sonava el timbre del telèfon unes quatre o cinc vegades i com, immediatament, s'encenia el pilotet vermell que indica que ella hi parla. Aquesta activitat i la contemplació del moviment de la resta d'ombres del despatx, m'ha ocupat la mitja hora que triga el nano –en aquesta ocasió, nana– de les pizzes a fer l'encàrrec.

–La pizza! –Ha dit la veu de la secretària amb molta dolçor.

«Aquesta xicota és un sol. Té cura de tots els detalls! -Ja hi tornem a ser. Sembla que no conec cap expressió que no faci referència a la llum!» Mentre pensava això intentava imaginar una bona manera d'agrair-li les atencions que em dispensa.

M'he empassat la pizza amb una pressa sòrdida, molt adient a la situació. De tota manera, tampoc crec que una pizza a l'oficina es mereixi més cerimònies. Quan he netejat les darreres engrunes de la capsa de cartró, he embolicat amb un tovalló de paper la píndola pel maldecap que m'ha deixat la secretària a la taula i me n'he desfet. Quan em veurà recuperat, podrà dir que m'ha cuidat bé!

A la tarda, amb el Sol ja baixet, m'he aventurat a fer unes voltes pel despatx per anar-m'hi acostumant a caminar sense ombra. Al principi no es nota res, tot sembla ben normal. Pots caminar tranquil·lament. Al matí ja ho havia notat, però ara tenia temps d'analitzar la situació. El problema arriba quan et gires d'esquena al Sol; enlloc de veure una ombra allargassada, veus el terra amb el seu color original, una mica ataronjat per efecte dels raigs solars: terrorífic! M'he forçat per aguantar la mirada una estoneta... Terrorífic!

No crec que es pugui explicar la sensació de por que s'ha apoderat de mi. M'he sentit transparent, però no ho sóc! Si hagués estat transparent, encara... Però el problema rau precisament aquí, no sóc transparent: tothom pot veure'm i, a més, notar que no tinc ombra.

Potser la gent en general no s'hi fixa en les ombres dels altres. Jo mateix, mai no m'hi havia fixat. Avui m'hi fixo més, ara me n'adono, perquè estic obsessionat, quan estigui calmat serà un secret sense més transcendència.

Aquest raonament, tan fals com l'ànima de Judes, m'ha servit per passar la resta de la tarda sense neguit, treballant. Ha estat una mena de conclusió a què he arribat, crec que una mica forçat per la necessitat d'allunyar el problema: s'apropava l'hora de sortir i, amb el maldecap que havia dit que tenia, no podia demanar hores extres, hauria de sortir amb tothom!

Ja m'hi veia espantant la gent a la sortida de l'ascensor:

«No sé que té aquest xicot (aquest senyor, aquest paio... Depèn de la confiança) que em fa estar a disgust. No fa pudor, no va malvestit... Què (en aquest punt del raonament s'hi pot intercalar una paraulota, segons el nivell de vocabulari de l'interlocutor) li passa?»

Potser no se n'adonaran del tema de l'ombra, ningú no s'ho pot imaginar. Sembla tan irreal. Però segurament, en sortir, i mentre travessem el vestíbul ràpidament per abandonar l'edifici, algú hi caurà i no podrà reprimir un xiscle.

–(Paraulota que expressarà estupor)! Aquest paio no fa ombra!

Ja hi serem. El pànic s'estendrà pel vestíbul com una taca d'oli, com l'ombra d'un edifici a la tarda (ja hi tornem a ser!). Milers de dits m'apuntaran amenaçadors. Milers de goles quedaran seques i no en sortirà un so. Milers (el doble que goles) d'ulls es clavaran espaordits i incrèduls en la meva persona i en les rajoles que envoltin els meus peus amb una alternança calculada, com de metrònom... Al·lucinant!

No, podré fer-hi més que sortir corrent, mormolant una disculpa, blanc com la cera. Amb una suor freda que em farà brillar el front. Hauré de sortir corrent, travessar la porta i refugiar-me en l'escalforeta del sol de la tarda (i no faré ombra al carrer!)...

Després d'aquestes cabòries esgarrifoses m'he dit que no pagava la pena de pensar-hi més. He endreçat una mica les coses, he preparat la cartera... M'he posat content com un nen quan he pensat que podia deixar el diari a l'oficina, al contenidor de paper per reciclar, perquè l'havia llegit sencer: per primer cop a la meva vida he llegit l'horòscop.

–Un pes menys! –M'he dit a mitja veu. –Més fàcil per córrer! Bé, ja ho tinc tot! Valor y al toro!

–Fins demà! -Sort que està girada, quan em miri ja estaré passant i no se n'adonarà de res!

–Fins demà! Que et milloris!

–Moltes gràcies, ho procuraré!

Les darreres paraules ja les he dites porta enllà. Primer escull passat. Ara... L'ascensor! Arribar a la porta, pitjar el botonet, el de la fletxa cap avall i a esperar. I a resar perquè no vingui ningú, i perquè vingui buit, i... Massa peticions, he decidit de no resar i que sigui el que Déu vulgui.

Déu ha volgut que no vingui ningú, però no ha volgut que l'ascensor arribi buit, que hem de fer? Suar! Patir!

Mai m'havia semblat tan llarg el trajecte d'aquest ascensor. He tingut temps d'estudiar, dissimuladament, les cares dels companys de viatge. Un paio amb ulleres mirava insistentment cap a mi; m'he espantat una mica fins que he descobert que era el cul de la noia que tenia al darrere el que li cridava l'atenció. La xicota del seu costat mirava dissimuladament la portada d'una revista que un xicot encorbatat, dels que no duen corbata habitualment, portava plegada al braç. Ningú no em mirava o, si més no, ho feien sense que es notés. Potser jo era l'únic que estava pendent dels altres en aquest viatge. Ningú no semblava trobar-s'hi a disgust llevat de mi. Em sembla que he quedat decebut, o una mena de sentiment així. Esperava interceptar mirades escrutadores, gestos descurats intentant ocultar l'evidència d'un examen interromput... Crec que sí, que ha estat decepcionant no ser el centre de res.

«Planta baixa; la prova definitiva». Com si haguessin obert la porta del toril per San Fermín, tots alhora ens hem precipitat fora de l'ascensor. «Y en la hora más torera, el diestro, solo, se enfrenta a la bestia. Es una lucha limpia...»

Imatge d'Àgata Losantos que he trobat a la xarxa.

Res! Ningú no ha dit res. No he sentit crits de por. Res de res! Jo no tenia ombra i la gent passava de mi! Jo espantat per les possibles reaccions i preparant plans de fugida amb tota mena de detalls i la gent sense ni adonar-se'n! Potser sí que és veritat que la societat occidental camina vers l'indiferentisme i l'individualisme. El fet objectiu és que he aconseguit arribar al carrer sense haver despertat cap mena de reacció multitudinària. No seré el Granouille del segle XXI!

Crec que l'arribada al carrer ha estat el moment més relaxant del dia. Un cop passada la porta de l'edifici de l'empresa m'he envalentit i he començat a caminar com cada dia, amb el meu pas habitual. No m'he amagat del sol (per què ho havia de fer?). A poc a poc he començat a mirar la gent sense por ni complexos. Puc dir que fins i tot he arribat a oblidar, per un moment, que havia perdut l'ombra. Per primer cop en la meva vida m'he sentit normal, com tothom: una persona. No sé si m'explico bé; fins aquell moment jo tenia por de tot, i des d'aquest matí amb més motiu, però per un moment, mentre passejava a la sortida de la feina m'he sentit com tothom, una persona; vaja, que no era el poruc de sempre.

El bon moment ha estat breu, davant d'un aparador m'he vist reflectit i he pogut comprovar que no era normal, al meu darrere es veien les rajoles de la voravia. Unes rajoles boniques d'aquestes planes i blanques que ara posen tots els ajuntaments. Rajoles blanques, sense la més mínima taca fosca al damunt. He tornat a suar, he tornat a ser com sempre. He fugit de l'aparador esperitat com un que fa règim quan nota que ja porta una estoneta mirant una pastisseria. Trist, que poc que dura l'alegria a la casa del pobre.

Després d'aquest incident que m'ha fet tornar a la realitat és quan he decidit que havia de venir al pub. Enteneu el que us vull dir? Havia de venir! He de beure una mica; necessito beure per agafar embranzida i poder entrar a casa. No sé el que m'espera i això fa que encara tingui més por i més necessitat de beure. Es clar que com més bec, més estona passa i més fosc és tot... Més por!

Oi que m'enteneu? Oi que us en adoneu? Com més fosc sigui, més possibilitats tenen les ombres de desfer-se de les coses igual com al matí...

Això sí que és tenir mala ombra! Ja hi tornem a ser! Cambrer, una altra copeta! I serveixi'n una també als col·legues! La meva, curta; crec que ja estic borratxo... Quantes en porto? Cinc? Sis?... Tant se val!

Acabo la copa, pago i marxo i que sigui el que Déu vulgui.

Potser podria anar a un hotel i no passar la nit a casa. Com és que no se m'ha acudit abans? Potser no estava prou borratxo! Collonut! Si no hi entro, no m'hi hauré d'enfrontar...

Una solució de covard, com sempre. Ajornar decisions és una decisió dolenta. Sempre ho he fet i sempre me n'he penedit; de tota manera ja fa molts anys que visc en el penediment i no crec que deixi de ser un covard per prendre avui una decisió valenta i encertada, tampoc no estic seré i no em serviria de res. Una flor no fa primavera. Tornaré a ser covard com sempre...

Mig decidit, ja sortia al carrer quan he pensat que passant la nit en un hotel perllongaria els dies d'angoixa, no acabaria mai amb aquesta situació i, a més, demà faria pudor de suat a la feina. Només de pensar-hi ja em venen basques. He tornat a la barra. Una mica més begut segurament podré entrar a casa meva i enfrontar-m'hi.

–Una altra copeta!

Crec que ja no puc beure més. A més, com que no hi estic acostumat segur que diré inconveniències i em fa por sortir al carrer i fer tentines i dir animalades a la gent. Quan veig un borratxo em fa pena i fàstic, una mescla que no m'agradaria provocar en ningú. A més tinc vergonya de no controlar-me en alguna cosa que no sigui la por. Tenir por ho he acceptat com una marca de la meva personalitat i, a més, si ets una mica espavilat ningú no se n'adona, però estar borratxo, no ser responsable... Em fa por!

Aquest paio d'aquí al costat em mira amb mala cara, si fos valent m'hi enfrontaria... Això és el que volia dir. Si estigués una mica més borratxo segur que li diria alguna cosa i em trencaria la cara i, a més, demà seria incapaç de recordar perquè tenia la cara feta pols.

–Tu que sembla que no t'ho creus, vols acompanyar-me a casa i veure-ho amb els teus ulls? Acompanya'm i així, essent dos, potser serà tot més fàcil...

–No estic per orgues, deixa'm en pau que jo també tinc els meus problemes i no els vaig escampant!

–Quins problemes pots tenir, tu o qualsevol altre, que es puguin comparar amb els meus! La beguda em començava a deslliurar la llengua. Havia dit una frase sencera (reconec que força provocadora) sense pensar en les conseqüències negatives, sense corregir-ne el to a la meitat.

–Mira, ja t'ho he dit,: deixa'm en pau! És tard, vaig calent i no tinc ganes de gresca, que acabaríem malament. No m'agrada buscar raons i tampoc que me'n busquin... Si no saps beure, paga la consumició i surt del local, entesos?