L'emigrant

L'altre dia, preparant una classe, vaig topar amb el microrelat de Luis Felipe Lomelí El emigrante (2005):

 

"¿Olvida usted algo? -¡Ojalá!".

 

Luis Felipe Lomelí (Mèxic, 1975)

Pocs dies després, vaig sentir Grand-père, una cançó de Georges Moustaki de l'àlbum "Il y avait un jardin" (1971), el començament de la qual i la darrera estrofa (en copio la lletra), em va fer recordar el microrelat de Lomelí:

C'est pour toi que je joue grand-père c'est pour toi
Tous les autres m'écoutent mais toi tu m'entends

[...]

Depuis que je ne parle plus que le français
Et j'écris des chansons que tu ne comprends pas

C'est pour toi que je joue grand-père c'est pour toi
Tous les altres m'entourent mais toi tu m'attends
Même si tu es loin dans l'espace et le temps
Quand il faudra mourir on se retrouvera.

 

Georges Moustaki (Egipte, 1934 - Niça, 2013)

 Link al vídeo de la cançó

 

És per a tu que toco, avi. Els altres em senten, tu m'escoltes (m'entens; no puc traduir aquest

doble sentit).

[...]

Tot i que només parlo en francès i escric cançons que tu no comprens, és per a tu que toco,

avi. Tots els altres m'envolten, però tu m'esperes, fins i tot si ets lluny en l'espai i el temps.

Quan m'arribi l'hora de la mort, ens retrobarem.

 

L'exili, la llunyania, la solitud, la pèrdua de la llengua, l'esforç per no perdre les arrels, tot i la dificultat...

Certament, els dos exilis que he recollit són ben diferents:

 

El microrelat de Lomelí (potser sobreinterpreto) ens parla d'un exili forçat i l'emigrant malda per oblidar les vivències que l'han fet abandonar el país, mentre que la cançó de Moustaki ens parla de la integració del net i com enyora l'avi (aquest enyor, els vincles que hi tenia, es recullen en altres estrofes), i de la consciència que té de tot el que els allunya (distància, llengua adoptada). Però els dos textos tenen en comú la tristesa que els provoca la situació i en tots dos, trobo, està molt ben retratada.

La concisió del microrelat no permet (tampoc no sembla que ho pretengui) parlar de la integració, volguda o obligada, en la societat d'acollida. Integració que mai no és completa; tant se val si és a causa de qui emigra o de qui acull ("Els altres em senten, tu m'entens. [...] Tots els altres m'envolten, però tu m'esperes...").

 

No em vull embolicar en causes, tristor, pèrdues, acollida... Només volia relacionar aquestes dues aproximacions al fenomen que he trobat per pura casualitat gairebé al mateix temps.