Lo mal any primer

2017 fou lo mal any primer.

En arribar octubre, uns monstres vestits de negre i verd ens atonyinaren sense pietat. Aparentment, ens reférem.

[pàgines arrencades]

2020 fou lo mal any quart.

Una malura ens arribà a final d'hivern. Tot i que es veia a venir, el senyor va reaccionar com si fos un llamp i, esclar, no ens sortírem. Els cronistes recordaren la pesta que explicaven les cròniques antigues. La malura afectà immediatament molta gent, sobretot gent gran. Els metges no sabien què fer, la gent moria, es demanà a tothom que es quedés a casa, tot i sabent que no es podia fer. Les noves sobre la manera d'encomanar-se canviaven cada dia; ningú no tenia coneixement exacte de la malura. Una part de la població hi va veure l'apocalipsi i decidiren de viure l'ara i aquí. Es van fer festes en honor de Dionis i Afrodita. Altra gent va cercar refugi en l'oració i l'austeritat.

Les mascaretes es van fer un lloc en el paisatge. No per gust, per força. Eren l'única manera que els senyors van trobar per retenir l'extensió de la malura. Si no duies mascareta, i ben posada, no podies accedir a les botigues, als transports... Enlloc. Fins i tot per anar pel carrer es demanava que la duguessis. Al camp! Els guardians dels bons costums s'exclamaven i t'assenyalaven si no la duies posada des d'una distància que la gent normal, els que no havíem estat nomenats guardians dels bons costums, amb prou feines podríem identificar si el subjecte en qüestió era home, dona, nen o nena!

Els pocs viatgers que arribaven d'altres regnes portaven noves terribles que les auques escampaven. De més enllà del mar, ens arribà que no feien res. Que deixaven morir la gent com l'arbre deixa caure les fulles. Potser pensaven que la vida dels homens té una primavera cada any...

A Cathay, on sembla que va començar tot, després d'un control molt dur amb mesures que aquesta banda del mar ens semblaven impossibles d'establir, començaren a refer-se. Els va costar molts de sacrificis i lentament, van començar a reprendre l'activitat comercial. Aquesta represa del comerç va fer que ens assabentéssim que havien superat el més greu de la malura.

Els altres comtats del regne feien el que podien. Les poques noves que en rebíem ens deien que el nombre de morts era gran i que unes setmanes creixia i unes altres, minvava. Quan minvava, el senyor cuitava a anunciar-nos que ja s'havia trobat el remei del mal i quan creixia, no ens deien res i sabíem de l'augment de morts pels viatgers que ens ho explicaven.

Les rutes cada cop estaven menys freqüentades. Teníem por de viatjar i, si no era molt necessari, no ho fèiem. Una mica per por, com he dit, i una mica (molt més) pel control aferrissat a què estàvem sotmesos: salconduits, revisions, justificacions, guàrdies a les creus de terme... En algun moment vam tenir prohibit abandonar el terme municipal. En algunes contrades van imposar horaris de sortida al carrer repartits segons l'empadronament. Com que moltes famílies tenien animals de companyia que necessitaven moure's, un ban va permetre sortir al carrer amb més freqüència als que els havien d'acompanyar. Això va provocar molta picaresca.

Les escoles i els estudis generals van tenir molts problemes. Les autoritats perseguiren els goliards que encara feien festes.

A l'estiu tot es va calmar una mica. El senyor ja va avisat que s'esperava que la malura tornés amb el fred i l'escalfor, contràriament al que diu la tradició, ens va dur més salut. Els malpensats vam veure-hi una influència del comerç que, com tots sabem, "fa l'agost". Fos com fos, tots vam començar a moure'ns, amb timidesa. Es van fer viatges curts per veure la família, per descansar, per prendre les aigües, sempre amb la por que una revifalla tornés a restringir els moviments i ens agafés fora de casa. Es recuperà una mica l'alegria i semblava que tothom oblidava a poc a poc els mesos tan tristos que havíem passat i, també, l'advertiment de la tornada de la malura. I no només no hi pensava el poble, sembla que el senyor també ho havia oblidat i quan arribà setembre, sense fred ni res, els malalts es multiplicaren. Tothom s'espantà. No hi havia res preparat per fer-hi front i es tornaren a prendre decisions precipitades.

En pondre's el sol es tancaven les ciutats i la guàrdia vetllava perquè ningú no fos al carrer. No podíem sortir del barri, però podíem anar a treballar els camps del senyor, a rentar la roba del senyor, a netejar la casa del senyor. Pel que sembla, aquests desplaçaments no comportaven cap perill, la malura no s'encomanava en els mitjans de transport atapeïts si s'utilitzaven per anar a la feina; només s'encomanava en els viatges de plaer...

Les cases de menjar properes al port, les que es van pensar per a viatgers i comerciants que no miren prim les despeses, davant la minva de clients, van fer una crida a la resta de la població, la que abans menyspreaven, perquè no els deixéssim morir. La resposta no va ser massa entusiasta.

Qui podia, treballava des de casa aprofitant les millores de les comunicacions i sembla que la profecia que ens feia a tots treballant des de casa en el canvi de mil·lenni s'acomplia finalment. Totes les prevencions que van retardar aquest canvi van deixar de tenir importància. Ja no calia que ens veiessin treballar per saber que ho fèiem, tot i que no es va implantar cap mesura de seguiment efectiva, fora de controlar les hores de permanència al "lloc de feina" (sigui quina sigui la definició d'això). "Produir per objectius", la gran frase que es presentava com un desideratum inassolible, en aquell moment tothom se la va posar a la boca, fins i tot els encarregats, tot i que encara no sabien com proposar-ho i controlar-ho: no hi estaven avesats, feia tants anys que només eren capaços de saber que treballàvem si ens veien amb l'esquena vinclada...

Qui va patir més aquesta "nova normalitat", que és com es va batejar aquest període de temps, va ser el mon docent: alumnes i mestres de tots els nivells van veure alterada la seva vida d'una manera molt dràstica. Com que ningú no tenia experiència en el combat de la malura, s'adoptaren solucions diverses amb resultats incerts: classes a distància, aules mig plenes amb alumnes que hi assistien per torns, aules mig plenes que s'enregistraven perquè la meitat dels alumnes que no hi assistien en cada període pugessin seguir la classe des de casa al mateix temps que el que hi eren de veritat, marques als patis per separar grups d'alumnes. Aquestes són les que recordo; de ben segur que n'hi va haver de més imaginatives. A banda dels problemes en la mera transmissió de coneixements, l'any de la malura i el següent es van acabar les colònies, les sortides culturals i les festes de final de curs: la mort de la vida social de l'estudiant!

Podrem recuperar la vida?